L’Alzinar: Pescar oblades i anellar llimoneres

Tenir cura dels nostres bacteris és cuidar-nos a nosaltres mateixos.

Som veritables companys de viatge i, junts, anem creant un altre univers, el més personal.

El que sentim i com ens sentim, el nostre estat físic i emocional, depenen de l’equilibri i la salut de la nostra microbiota.

(Elisabet Silvestre).

Pescar oblades.

“Ses oblades de batuda, no les agafen dins el llit”,  ho diuen, des de sempre, els pescadors menorquins, perquè la pesca de les oblades, que es fa de batuda i en nits fosques, no els permet dormir durant tota la nit.

La pesca marítima recreativa és una activitat amb una llarga tradició, fortament arrelada al litoral Mediterrani, al llarg dels segles.

L’oblada o doblada (Oblada Melanura), és una espècie de peix teleosti, de cos ovalat i allargat, comprimit lateralment, i amb els perfils dorsal i ventral corbat, sent un dels  d’aigua marina més preuats pels pescadors de canya, que sol fer de 30 a 40 centímetres de llarg,

La seva carn, de bona qualitat, i fàcilment digerible, és una mica insípida. És per això que les seves receptes de cuina solen tenir habitualment com a ingredients bastants herbes aromàtiques (menta, romaní, herba-sana, farigola, i llorer, entre d’altres).

També es fa en escabetx i al vapor, sent el seu gust més delicat que fregida.

És una de les espècies que, momentàniament, encara no està ni prohibida ni amenaçada.

És hermafrodita i la seva reproducció té lloc entre els mesos d’abril i juny, romanent les seves larves en el plàncton, teòricament fins a finals d’estiu, si els depredadors no donen compte d’elles.

Al principi es pescava amb canya forastera (bambú) d’una peça, també es feia servir un verdanc d’ullastre prou llarg, i posteriorment aparegueren les canyes dividides amb seccions, i les sintètiques.

Un dels requisits per una bona pesca és que hi hagi “mar” o que “tregui”, és a dir, que les ones en rompre a la costa rocosa formin escuma, el peix no ha de veure la llinya ni al pescador.

Com esca es fa servir pasta feta amb pa dur, farina, formatge molt curat rallat i arengada. Dins un recipient amb aigua es mescla pa, un poc de formatge i arengada aixafada, posteriorment es va llançant, a poc a poc, al mar a fi d’atreure l’oblada (grumejar), i al cap d’uns tres quarts, teòricament, ja es pot començar a pescar, ja que són molt vives i basta que vegin una petita llambrejada per acabar-se la pescada.

Cal tenir molta cura els dies de fort temporal, ja que un cop de mar us podria emportar. Hi ha pesqueres que duen el nom d’algú que va perillar, o inclòs hi va quedar.

Anellament d’una llimonera.

Fa uns deu anys que vaig sembrar, de pinyol, una llimonera al nostre olivaret, que anava molt bona, verda i maca, però fins fa dos anys no m’havia fet cap llimona ni una, i tampoc, cal dir-ho, cap flor.

Ja em començava a tocar seriosament els nassos, i, de cop i resposta, vaig decidir fer-li un anellament a totes les branques, menys una, per si l’experiment no m’anava bé.

I, per segon consecutiu, aquesta setmana les oloroses i esperades flors han començat a sortir, han rebentat amb tota la seva potència, gràcies a aquesta esplèndida primavera que estem vivint aquests dies, a totes les branques anellades. L’única sense anellar segueix exactament igual, sense cap flor, com els anys precedents.

Pels que no coneixen aquest vell sistema pagès, us diré que és molt senzill i molt bo de fer. Es pot fer directament al tronc principal de l’arbre, però és més recomanable fer-ho a totes les branques, menys una, per si aquestes es morissin per qualsevol circumstància, com per exemple fer ho fora del temps que pertoca, segons l’espècie a anellar.

L’anellament consisteix simplement, a treure un anell sencer de l’escorça, amb qualsevol ganivet, o ganivet d’empeltar, ben esmolat, net i desinfectat.

L’anellament es pot fer amb la intenció de promoure la floració dels fruits (el nostre cas, en què a més les llimones s’han convertit, per obra i gràcia de l’Esperit Sant, en saboroses taronges), o per millorar la seva mida, el quallat (quan la flor va quallant, i es va tornant fruit), i la qualitat, a causa del seu efecte de bloqueig del fluix de retorn superficial, sense bloquejar el transport d’aigua, minerals i nutrients, des de les arrels cap a les branques i fulles, que puja per vies molt més interiors.

Remeis casolans contra les formigues.

El bon temps i l’augment de les temperatures ens tornen a ja començar a portar, dins les nostres cases, una carretada d’insectes no desitjats, entre ells les formigues, cercant aliment pel seu consum i emmagatzematge.

El bon amic pagès Pere Coll, ens remet aquest decàleg de solucions casolanes:

1.- Amb suc de llimona, que els pertorba el seu sentit d’orientació.

2.- Amb vinagre (imprescindible a les llars, pels seus múltiples usos), mesclat amb aigua, a parts iguals.

3.- Bicarbonat de sodi i sucre, ben mesclat.

4.- Farina de blat de les índies.

5.- Pols de talc o guix.

6.- Grans de cafè.

7.- Pells trossejades de cogombres (pepinets) i cítrics (taronja, llimona, aranja, mandarina, clementina…).

8.- Menta, alls pelats o trossejats, canyella molta, pebre bo, o herbes i espècies aromàtiques.

9.- Branquetes i flors de lavanda.

10.- Orenga.

“La nostra meta és molt clara: donar-nos la vida que ens vam prometre quan encara érem al·lots il·lusos, que lamentablement aspiràvem a ser majors”.