Les cançons dels treballs del camp, un patrimoni engolit pel progrés
L’altre dia, no en fa gaires, ordenant la meva biblioteca particular, va aparèixer un llibre que considero prou interessant que fou acabat d’imprimir, diu, a Madrid el dia 4 de febrer de 1961 al «Talleres Gráficos de la SGAE (Sociad General de Autores de España). Es tracta de l’obra «Cuadernos de la Música Folklórica Balear» tom I La Puebla (Mallorca)», editat pel «Insituto Valenciano de Nusicología Institución Alfonso el Magnánimo Diputación Provincial de Valencia». Tot en llengua castellana com manaven els cànons de l’època, excepte les lletres de les cançons o tonades que en l’esmentat llibre es recopilen, i que són vint-i-tres conegudes, pels més majors, cançons dels treballs del camp i les seves corresponents partitures musicals per entonar la seva tonada.
La reproducció literal del pròleg del llibre, signat per Manuel Palau, que es reprodueix a continuació, tal com està escrit en castellà, deixa ben clara la intenció, el perquè, de la seva publicació:
El Instituto Valenciano de Musicología, que desea poder ofrecer en breve una obra que abarque el conjunto de la música popular de toda la isla de Mallorca, limita, en este cuaderno, su radio de acción a la comarca de La Puebla, por ser esta una de las zonas mallorquinas en donde el idioma nativo y la música del pueblo han sido más bravamente defendidos de las diversas contaminaciones que han podido producirse por los modernos medios de contaminación y de reproducción sonora (radio, disco, televisión, etc.), por la permanencia de turistas, y, sobre todo por la constante actuación de orquestinas, cuyo repertorio puede y suele ejercer deplorable influencia sobre nuestro humano carácter porque debilita (si es que no anula) nuestro sentido racial.
Este cuaderno no constituye una parte desgajada de la obra general, que con la necesaria amplitud, aparecerá en día no lejano.
La Dirección del Instituto Valenciano de Musicología proyectaba ya, desde hace varios años, recoger materiales folklóricos de la música balear para incorporarlos a su archivo y publicaciones; pero una afortunada relación didáctica con el maestro Aguiló ha tenido como consecuencia la elaboración de este breve y lírico florilegio (…)
Seguidament, es publica una nota professional de cada una de les persones que feren possible la publicació de l’esmentat llibre; el músic mestre Gaspar Aguiló Forteza «Guixó», l’escriptor Alexandre Ballester, el metge i historiador Bartomeu Siquier Mestrés», i el metge i dibuixant Guillem Torres Siquer «Torres».
Els cantadors i cantadores que aportaren les seves veus i entonaren les cançons que queden recopilades a llibre, foren: Antònia Buades Vallespir, Antoni Caimari Amer, Agustí Cladera Gomila, Isabel Comas Company, Joan Crespí Socias, Isabel Payeras Gost, Antoni Serra Bennàssar, Bartomeu Simó Company, Catalina Tomàs Cladera i Joan Tomàs Cladera. Tots ells coordinats pel folklorista pobler Agustí Cladera «Florti», qui va aportar la seva saviesa i experiència en el tema. Aquelles veus i tonades sonen encara avui dins la memòria de les generacions més majors de sa Pobla, però foren apagades dins les marjals pobleres amb l’arriba de les noves tecnologies mecàniques i elèctriques per a la realització de les feines del camp, a tot arreu.
Mentre els abans comentats col·laboradors en el llibre, que avui guarda un preuat tresor de la nostra cultura popular, aportaven els seus corresponents coneixements, el mestre Gaspar Aguiló, escoltant les tonades interpretades pels cantaires, havia de compondre la corresponent partitura musical. Així el llibre va quedar editat amb els comentaris d’Alexandre Ballester sobre cada un dels treballs camperols, quina lletra partitura musical figura en el llibre, Guillem Torres, il·lustrava, amb la seva proverbial gràcia pictòrica, una escena de cada un dels treballs, i Bartomeu Siquier aportava els seus coneixements en temes de cultura popular i tradicions pobleres.
Ben segur, que el treball més dificultós a aquells començaments dels anys 60, era el que va dur a terme el mestre Gaspar Aguiló, per a plasmar damunt el pentagrama en blanc les notes musicals de cada una de les cançons. Però a manca de recursos, sempre aflora l’enginy, i aquella tasca es va organitzar de la següent manera:
Una vegada el cantador o cantadora havia gravat la seva tonada a una rudimentària casset o magnetòfon de l’època, Gaspar escoltava una vegada i una altra la gravació i escrivia la seva música o tonada, i així quedaven fetes les partitures de 24 tonades de cançons del camp, que figuren en el llibre.
Les cançons de les feines del camp a Mallorca formen part del ric patrimoni oral i musical de l’illa. Eren cançons populars que acompanyaven les diferents tasques agrícoles i ramaderes, i tenien funcions tant pràctiques com socials i expressives. Les cançons de feina tenien la funció principal de: Coordinar els moviments dels treballadors, per exemple, quan es batia o es segava. Fer més suportable la feina i el cansament, amb ritme i companyonia, com si es tractés d’un gemec per l’esforç que es feia. Comunicar sentiments o petits comentaris sobre la vida, l’amor, o la terra. Les cançons es cantaven a ‘cappella’, és a dir sense acompanyament d’instruments musicals, i el ritme venia marcat pels moviments corporals de la mateixa feina; el cop de l’aixada, el pas de la mula, etc. A la ruralia mallorquina, hi havia cançons per a gairebé totes les feines del camp. Cançons engolides pel progrés que s’ha anat observant en la realització de les mateixes feines de sempre, ara mecanitzades.