Ara llegint
Les primeres geleres de Mallorca i el negoci de la neu i el gel

Les primeres geleres de Mallorca i el negoci de la neu i el gel

Les primeres geleres de Mallorca i el negoci de la neu i el gel

Aquest 2023 és un dels anys que, a l’illa de Mallorca, durant els mesos d’hivern, les precipitacions en forma de neu han cobert els cims més alts de la Serra de Tramuntana amb un gruix ben considerable. A més, aquests dies de fred i baixa temperatura aquesta neu ha gelat.

Els temporals d’aquest mes de febrer ens ha deixat estampes idíl·liques a la muntanya i, mallorquins d’arreu de l’illa, quan s’obriren les carreteres, pujaren als peus del Puig Major i altres indrets a jugar i gaudir amb la neu. Han estat dies de temporal i nevades per la Serra, que ens han fet recordar que, malgrat la imatge turística de sol i platja, a les Illes Balears també hi neva.

Malgrat l’actual ús lúdic, aquest fenomen meteorològic va donar lloc en un temps anterior i fins a la segona dècada dels segle XX a una de les activitats més importants i destacables per a diverses zones del nord de Mallorca: parlam de la recollida i comercialització de la neu i el gel, com a activitat complementària a altres tasques també avui extingides durant els mesos d’hivern.

Les primeres notícies documentades sobre l’ús de la neu les localitzam a Fornalutx el 1595, tot i que segur que és més antic

La recollida de la neu sembla que té el seu origen en l’època islàmica de l’illa. Malgrat tot, les primeres notícies documentades sobre l’ús de la neu les localitzam a Fornalutx el 1595. Cinquanta anys després, concretament a l’any 1656, es regulava el seu comerç, el que ens demostra la importància econòmica que devia tenir. Les ordenances reials disposaven que els batles de les viles on hi havia cases de neu estaven obligats a vigilar la conservació i bon estat d’aquestes construccions.

Cases de neu

Les cases de neu, construïdes per potenciar aquesta activitat, foren el reflex constructiu de la utilització d’aquest element natural. Com el seu nom indica eren les construccions destinades a emmagatzemar la neu o el gel natural recollit quasi en la seva totalitat a les zones altes de la Serra de Tramuntana. Altres nomenclatures utilitzades per definir aquests contenidors eren pou de neu o clot de neu.

Estaven formades per un gran forat que podia arribar a tenir vint metres de llargada i set de profunditat i utilitzaven la pedra per mantenir la seva forma. S’hi accedia a través d’un portal i després es deixaven alguns forats a manera d’escala per arribar fins al fons. Està documentada també l’existència de bigues que aguantaven el càrritx que cobria el sostre.

Les cases de neu es troben localitzades bàsicament al Puig Major o al massís del Massanella

Altres elements constructius de la casa de neu eren el portal d’accés a l’interior i les finestres laterals per on es tirava la neu amb pales cap a l’interior. Es tracta, doncs, de vertaderes joies de la nostra contrada. Just devora hi solia haver un porxo, d’una sola habitació, que servia de refugi als nevaters.

Les cases de neu es troben localitzades bàsicament al Puig Major o al massís del Massanella, en cotes superiors als 400 metres. Tot i això, hi ha documentats més de quaranta d’aquests dipòsits en diferents indrets de la Serra de Tramuntana, manco una que està situada al terme d’Artà, vila situada a la Serra de Llevant. Són un dels millors exemples de la utilització de la pedra en sec a Mallorca, que es complementaven amb els camins de ferradura i els marges de la Serra.

El cim del Massanella, nevat. (Fotos: Pep Vicens).

Es tenen documentats i catalogats sis camins relacionats amb les cases de neu. Són el camí del Tomir, el de Massanella, el de Comafreda (l’únic que no és de ferradura i que tenia l’amplada necessària per transportar la neu amb carros), el de les Voltes d’en Galileu, el de na Franquesa i el de Son Torrella.

La major part són de propietat privada, però n’hi ha deu que són de titularitat pública. Pertanyen al Govern de les Illes Balears les cases de neu de Son Moragues (Valldemossa), del Prat (Tossals Verds, Escorca), des Tomir (Binifaldó, Escorca) i de Ses Figueroles (Selva). Del Consell de Mallorca són les cases de neu de s’Avenc, de s’Avenc del Colomer, la casa de neu Rodona d’en Rubí, la casa de neu Gran de la Mola, de Son Lluc, de Son Massip i d’en Galileu, totes elles al terme d’Escorca.

Alguns dels pous de neu han estat objecte d’acurats processos de rehabilitació i protecció

En general, l’estat de conservació en què es troben és molt dolent. Pel que fa a les cobertes, han desaparegut a causa del material del qual estaven fetes. A més, ha estat constant la reutilització de les pedres de la construcció en marges. I tampoc no podem oblidar que l’escassa consciència del seu valor etnològic durant els any seixanta i setanta ha contribuït també a seva la degradació. Alguns d’ells, però, han estat objecte d’acurats processos de rehabilitació i protecció. En destaca la casa de neu del Pujol, l’única que conserva la coberta i presenta, en conjunt, un bon estat de conservació.

Però, per a què s’utilitzava la neu? Aquesta, com hem dit, s’emprava des de l’època de la dominació musulmana de l’illa, donant-li usos gastronòmics i medicinals. Pel que fa a la gastronomia la neu i el gel s’utilitzaven principalment en la fabricació de gelats, orxates i derivats i sobretot per mantenir els aliments en bon estat. Això es va mantenir fins a l’aparició de les primeres geleres industrials de l’illa.

Usos medicinals del gel

Pel que fa als usos medicinals, aquests havien estat considerats bàsics per les autoritats de l’illa. La neu era usada per fer baixar la febre, aturar hemorràgies, guarir cremades i com a estimulant.

A més, tampoc no hem d’oblidar la importància d’aquest element alhora d’omplir els aqüífers i contribuir a mantenir un bé tan preuat com l’aigua, tan escassa a les nostres illes.

La neu es distribuïa a municipis tan llunyans de la Tramuntana com Artà, Manacor, Felanitx o Campos

Quan es parla de nevater, realment feim referència a la persona que llogava la casa de neu, el qual una vegada que tenia la casa plena de gel, s’encarregava de guardar-la i conservar la neu fins a l’estiu. Llavors la portaven als pobles amb carros. La neu es distribuïa a municipis tan llunyans com Artà, Manacor, Felanitx o Campos.

La Coma de n’Arbona, a Fornalutx, als peus del Puig del Migdia. (Fotos: Pep Vicens).

El que passa és que amb el temps va passar a nomenar a la persona encarregada de recollir la neu. L’ofici de nevater, és a dir els encarregats de les cases de neu, era un ofici dur, que requeria estar unes setmanes fora de la família i en condicions climàtiques extremes, però que suposava un complement extra a altres activitats que es desenvolupaven en altres temporades. Per aquest motiu, moltes vegades els nevaters també eren margers o carboners. Com que es tracta d’una feina de durada molt curta i en una època determinada de l’any, se solien arreplegar la colla de nevaters, formada per entre vuit i dotze homes, per desenvolupar aquesta activitat tot just després d’una nevada. Els instruïa un nevater amb llarga experiència i la resta del grup estava format per homes joves que desenvolupaven diferents tasques per aquesta temporada. Així, hi havia un que feia de cuiner, un que era el jutge, el metge, el vicari i el sagristà, el qual programava les feines diàries.

Els nevaters cada dia recollien la neu i la introduïen dins la casa ben pitjada amb capes

El transport dels materials es feia amb bísties, les quals portaven tot el material necessari per recollir la neu i passar la temporada a la muntanya. Quan arribaven al porxo començava la tasca. Els nevaters cada dia recollien la neu i la introduïen dins la casa ben pitjada amb capes. Entre cadascuna hi posaven càrritx perquè la neu aguantàs més temps. Una vegada que la casa de neu era plena, la tapaven bé amb sal i càrritx. La recollien amb pales o amb les portadores de fusta i amb les civeres, que solien ser portades per quatre persones. De vegades, s’utilitzaven les esparteres, una espècie de senalles d’espart que els homes es posaven a l’esquena. Quan baixaven la neu, omplien les senalles fent un pa d’un quintar de pes (42,328 quilograms) que recobrien de càrritx i carregaven a les someres. El viatge es feia de nit per evitar la calor o el sol, que podia fer malbé el material.

La feina de nevater, com a tasca tradicional de l’illa de Mallorca, moltes vegades es reflexa en cançons o dites que queden en la nostra memòria fruit de la tradició oral. Aquí en tenim un exemple:

Pitgen sa neu, pitgen sa neu
i tots ja estan dins “ses cases”.
Peguen potades, peguen potades
en Xisco, en Toni, Joan i Andreu.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt