Ara llegint
L’escolopendra: una abraçada mortal

L’escolopendra: una abraçada mortal

Qualsevol amant de les bestioles haurà observat en múltiples ocasions tant centpeus com milpeus serpentejant per la terra, entre roques o per la fullaraca. Són en la seva majoria artròpodes inofensius que podem manipular i observar sense cap perill. No obstant això, un d’aquests centpeus sí que és perillós per a l’home pel fet que la seva picada pot arribar a ser bastant dolorosa. Aquest bell però molest company rep el nom d’escolopendra i és el protagonista d’aquest capítol de “Petits tresors de la fauna balear”.

Tant centpeus com milpeus pertanyen al gran grup dels artròpodes, concretament a la branca dels miriàpodes, el que significa deu mil peus, ja que la seva principal característica és que posseeixen un gran nombre de parells de potes, encara que òbviament no existeixi cap exemplar que posseeixi tal quantitat de potes. El major nombre l’ostenta una espècie denominada Illacme plenipes, dels Estats Units, que pot arribar a posseir fins a 375 parells. Una altra qualitat dels miriàpodes és l’ús del verí. No hem de caure en l’error de confondre’ls amb insectes.

Un exemplar d’Oraniensis. (Foto: Miquel Amengual)

El primer que voldrà saber el nostre benvolgut lector és com distingir un centpeus (quilòpodes) d’un milpeus (diplòpodes). La principal diferència és que el primer grup gaudeix d’un parell de potes per cada segment, també conegut com metàmer, mentre que els milpeus en posseeixen dos parells. Sabent que aquesta distinció pot resultar bastant vaga per a un neòfit dels artròpodes, oferim altres dades que puguin ajudar a la seva distinció. El cos de l’escolopendra és pla, allargat, consta d’entre 21 i 23 segments i el seu cos es divideix en dues zones: el cap, en la qual hi podem trobar antenes i unes formidables mandíbules denominades forcípules, i el tronc, on hi trobem les potes que serveixen tant per desplaçar-se com per capturar el seu aliment.

La posada d’ous de l’Escolopendra. (Foto: Miquel Amengual)

La seva grandària arriba fins als 6 o 7 centímetres, però aquestes mesures solament fan referència a la nostra escolopendra (Scolopendra oraniensis). La peninsular  (Scolopendra cingulata) pot arribar fins als 17 centímetres i és la major d’Europa. No obstant això, la cingulata queda eclipsasada per la Scolopendra gigantae que, com el seu nom indica, és l’exemplar de major grandària d’aquesta família i pot arribar a mesurar fins a 30 centímetres. Per poder observar-la és necessari anar a Colòmbia, Veneçuela, Trinidad, Jamaica o Aruba, en el continent americà. Com més calorós és l’hàbitat en el qual es desenvolupen, major és la grandària de l’espècie.

Equip de caça:

L’escolopendra és un dels majors depredadors a la nostra comunitat. S’alimenta d’altres artròpodes, com paneroles, escarabats i aràcnids, encara que també pot capturar llangardaixos, granotes o ratolins joves que li superen tant en pes com en grandària. És un animal típicament carnívor i molt bel.ligerant. Però, què fa de l’escolopendra un miriàpode tan letal? La primera característica són els seus agullons o forcípules que es troben en el cap. Es tracta d’una evolució mitjançant la qual el primer parell de potes s’ha anat transformant en mandíbules. És a dir, aquest parell de potes que antany van servir per desplaçar-se s’han anat buidant i desplaçant en direcció al seu cap. Actualment fan la funció de dues petites i letals agulles hipodèrmiques amb les quals injecta verí a les seves preses. Aquest líquid verinós està compost per histamina, acetilcolina i per diversos enzims, un còctel letal per a les seves preses. Una vegada que la seva víctima ha rebut la suficient dosi queda paralitzada i les seves possibilitats de sobreviure són pràcticament nul.les. Mentrestant el nostre petit depredador devora la seva presa, que en molts casos encara roman viva. La salvatge natura no entén de clemència o miraments.

L’Escolopendra en el seu moment de caça. (Foto: Miquel Amengual)

L’escolopendra no gaudeix d’una gran vista, fins i tot algunes espècies són cegues. Però això no suposa cap problema, ho compensa amb un parell d’antenes mitjançant les quals capten vibracions a la terra i estan molt desenvolupades per al tacte. Aquestes antenes són com petits radars disposats a captar qualsevol vibració. Per aquest motiu es tracta d’una espècie tan bel.ligerant, ja que una vegada les seves antenes han tocat o captat la seva presa, la bestiola s’abalança sobre ella mitjançant un sobtat moviment per no deixar-la escapar. En aquest moment pren importància el seu següent mecanisme per a la caça: les seves robustes i formidables potes. La família dels quilòpodes posseeix entre 21 i 23 parells de potes amb les quals rapten, capturen i envolten el seu aliment, impedint el seu moviment i evitant la fugida. Una abraçada letal.

El nostre petit amic també posseeix ulls. Són els ocels i ulls composts, molt típics dins dels artròpodes. No obstant això, no són les seves armes principals i són emprats per captar variacions de llum i ombra. Un dels motius és que la seva activitat comença durant la posta de sol.

La caça es divideix en tres passos. En el primer, busca el seu aliment reptant a gran velocitat i palpant amb les seves antenes, i una vegada ha trobat la seva presa s’enrotlla al seu voltant amb les seves robustes i poderoses potes. El següent pas consisteix a buscar una zona tova de l’exosquelet en el qual injecta la seva mescla letal. Ara sí, el menjar està servit.

Aquest mètode de caça recorda i s’assembla al d’alguns mustèlids típics de les nostres illes. Les martes o mosteles tenen el costum de buscar aliment en buits o galeries del terreny gràcies a les formes allargades i esveltes que posseeixen i als seus ràpids moviments. D’aquesta manera, són capaces de localitzar preses que es troben amagades en els seus propis caus. Compten amb el factor sorpresa al seu favor. Un factor de gran importància quan la vida està en joc.

L’Escolopendra és també aliment de les aus. (Foto: Miquel Amengual)

Reproducció i vida

Igual que succeeix amb els escorpins i altres artròpodes, els mascles d’escolopendra dipositen en el sòl una petita bossa que conté la seva esperma, conegut com a espermatòfor, el qual serà recollit per la femella si el galant mascle ha tingut èxit en el seu flirteig. No obstant això, existeixen espècies en les quals el mascle simplement deixa el seu material genètic amagat en un lloc segur, amb l’esperança que una femella receptiva l’acabi trobant. Una vegada que els ous han estat fecundats la femella realitza una posada d’entre 15 i 60 ous en un lloc amagat i segur de possibles depredadors. El desenvolupament de les cries pot variar entre un i diversos mesos; durant aquest temps la mare escolopendra els protegeix  i neteja per evitar l’aparició de fongs. Una vegada han eclosionat, la prole romandrà amb la seva progenitora fins, de mitjana, la primera muda de l’exoesquelet. Hem de recordar que tots els artròpodes creixen de grandària mudant el seu exosquelet diverses vegades al llarg de la seva vida.

Per sorprenent que sembli, aquests petits animals poden arribar a viure fins a sis o set anys. Durant aquest temps no sofreixen cap tipus de metamorfosi, a diferència dels insectes com les libèl.lules o les papallones. Per créixer simplement muden l’exosquelet. L’evolució els ha atorgat, des del seu naixement, de les eines necessàries per subsistir i caçar. Són caçadors innats.

Dimorfisme sexual

Una de les característiques d’aquesta espècie és el seu dimorfisme sexual, és a dir existeixen diverses diferències entre sexes. La major variació es produeix en la grandària, ja que les femelles són les que acostumen a ser més grans que els seus companys. El motiu resideix en la reproducció, ja que les femelles de major grandària tenen majors possibilitats d’obtenir aliment i poden protegir de millor manera les seves cries, dos punts de gran importància a l’hora de produir i defensar a la seva nova progènie. En els aràcnids també existeix dimorfisme sexual, la femella és de major grandària que el mascle.

Una altra imatge on es pot veure com a la natura el més fort és que viu. (Foto: Miquel Amengual)

Aquesta espècie porta al nostre planeta des de temps immemorials i s’han arribat a trobar fòssils de més de 400 milions d’antiguitat. En total existeixen prop de cent espècies d’escolopendra conegudes a tot el món. Hem de subratllar que encara que la seva picada pot resultar molt dolorosa no és fatal per a l’home si es tracta a temps. Igual que en el cas de l’escorpí baleàric, el nostre protagonista actua com a insecticida natural i ajuda a mantenir l’equilibri d’insectes, aràcnids i altres artròpodes.

Gràcies a l’escolopendra hem pogut aprendre que aquest miriàpode no és simplement una bestiola, la mossegada de la qual pot implicar un ensurt o dolor. També hem après que en la nostra comunitat trobem un caçador letal, a la vegada que una mare sol.lícita i protectora envers la seva prole.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt