Mediterrani, nostre mar, nostre medi (I)
El Mare Nostrum és un mar petit i poc profund, si el comparam amb els grans oceans. Es troba encastat entre tres continents i ha estat el testimoni de l’origen del món occidental. És ric i divers, d’aigües calentes i especialment salades, degut a l’elevada evaporació. Té un escasíssim contacte amb la resta de les aigües marines.
Amb tres milions de quilometres quadrats de superfície, l’1% de la totalitat dels oceans, una longitud de 3.860 quilòmetres i una amplada màxima de 1.600, una profunditat mitjana que es troba als voltants dels 1.370 metres: això és el Mare Nostrum.
De fet, aquest no és més que un mar continental que es troba gairebé tancat i s’ubica encastat entre tres dels cinc continents: Europa, el nord d’Àfrica i l’oest d’Àsia. Per aquest motiu quan es parla del Mediterrani es parla de l’origen de la civilització occidental, i dins el seu fons obscur hi descansen milions d’aventures i desventures de la nostra història.
Els nexes d’unió amb la resta de les aigües del món són ben magres. De fet, el més important és l’estret de Gibraltar, que comunica l’oest del mar Mediterrani amb l’est de l’oceà Atlàntic en un freu de només catorze quilometres d’amplada i una profunditat màxima de 320 metres. A més, aquest estret separa dos continents, l’europeu i l’africà.
L’altre contacte amb la mar exterior ha estat provocat per l’home. Es tracta del Canal de Suez, que uneix l’oceà Índic -mitjançant la mar Roja- amb el Mediterrani. Aquí curiosament també separam Àfrica d’Àsia.
Les aigües de la Mediterrània s’uneixen amb les de la mar Negra a través de l’estret de Dardanels, la petita mar de Màrmara i l’estret de Bòsfor”
Les aigües de la Mediterrània s’uneixen amb les de la mar Negra a través de l’estret de Dardanels, la petita mar de Màrmara i l’estret de Bòsfor. I curiosament aquest dos estrets i el mar de Màrmara també separen Europa d’Àsia. Les interconnexions i aportacions d’aquests mars molt més petits que el Mediterrani i, a més, tancats a l’exterior, són ínfimes.
Des del punt de vista geològic, hom pot considerar la conca mediterrània com una resta del gran geosinclinal terciari anomenat mar de Tetis, el qual va desaparèixer quasi totalment per un tancament tectònic de plaques fa trenta milions d’anys, quan les plaques africana i euroasiàtica entraren en col·lisió. Actualment dites plaques continuen apropant-se, provocant inestabilitat sísmica com les erupcions volcàniques de l’Etna, el Vesubi o l’Estromboli, totes elles a Itàlia i, al mateix temps, originant freqüents terratrèmols que han destruït grans zones d’Itàlia, Grècia o Turquia.
Un impressionant sistema muntanyós submarí que s’estén entre l’illa de Sicília i Cap Bone, a Tunísia, divideix el fons i les corrents marines de la nostra mar en dues parts molt diferenciades”
El Mediterrani es divideix en dues parts: l’occidental i l’oriental. La divisió d’aquest mar és física ja que un impressionant sistema muntanyós submarí que s’estén entre l’illa de Sicília i Cap Bone, a Tunísia, divideix el fons i les corrents marines de la nostra mar en dues parts molt diferenciades.
A més, tot i que les marees no són gens pronunciades sí que a l’estret de Messina (el freu que hi ha entre la punta de la bota de la península itàlica i l’illa de Sicília) la diferència de nivell entre els dos mediterranis -l’oriental i l’occidental- produeix uns terribles remolins de corrent de marees provocats per el decalatge de sis hores entre la marea de les costes orientals sicilianes i les septentrionals.
Les dues conques -oriental i occidental- de la mar Mediterrània, al mateix temps, es divideixen en altres set regions.
Alborà: És el primer que trobam si entram a la Mediterrània per l’estret, per tant a la part occidental. Es troba a la mateixa vora de l’estret de Gibraltar i no arriba a profunditats molt elevades. Està limitat pel sudest d’Espanya, el nord del Marroc i un tros d’Algèria, aproximadament fins a la ciutat d’Orà.
Argelino-ligúrica: Es tracta de la major part de la costa mediterrània espanyola, tota la francesa, el golf de Gènova, Còrsega, Sardenya, i la costa d’Algèria formen les delimitacions d’aquesta conca a la qual al bell mig es troben les nostres illes. Aquesta conca inclou dues fosses de més de 3.000 metres de fondària. És especialment fonda la fossa entre Menorca i Sardenya.
Conca tirrènica: La trobam al nord de l’estret de Sicília, entre Itàlia i les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília, bona part d’aquesta conca té més de 3.000 metres de profunditat.
Conca jònica: Ja en el Mediterrani oriental hi tenim la conca Jònica. Amb la zona sud d’Itàlia, l’Adriàtic i la península del Peloponès i Grècia per la part de dalt, i Tunisià i Líbia per la part africana, delimiten la terra d’aquesta conca, a més d’una cresta submarina, que s’estén entre l’oest de Creta i la Cirenaica separa dita cubeta de les altres dues. Aquí és on el Mediterrani té el punt més fons, la fosa Vavilov, amb 5.121 metres.
Conca de llevant: Es troba situada entre la Iònica i Àsia Menor; l’illa de Creta la separa de la regió Egea. Aquesta conca es troba delimitada pels següents països: Egipte per la part africana, Israel, Líban, Síria i Turquia per la part asiàtica i al mig l’illa de Xipre.
Regió egea: Es troba situada entre Creta, Grècia continental, Turquia i el mar Negre. El fons marí d’aquesta regió és el més abrupte i irregular amb fosses, carenes muntanyoses i relleus irregulars.
L’adriàtic: Acabam les zones en les quals es subdivideix el Mediterrani amb l’Adriàtic, mar entre la península Itàlica, Eslovènia, Croàcia, Bosnia Herzegovina, Iugoslàvia i Albània. Aquesta zona està formada per un mar poc profund i planenc, de fet la mitjana de fondària oscil·la entre els setanta i els vuitanta metres.
Diversitat de profunditats
Podem constatar una gran diversitat de profunditats que fan que es desenvolupin diferents ecosistemes i en ells hi creixin diferents varietats de peixos i éssers vius. Uns els podrem pescar… d’altres en sentirem parlar… alguns mai no sabrem ni tan sols que existeixen.
Un altre factor que condiciona la vida a la nostra mar és la salinitat de la mateixa. La pregunta és: per què estam envoltats d’una mar més salada que els oceans?
Com més lluny de l’estret de Gibraltar més li costarà arribar l’aigua de l’Atlàntic i, com a resultat, trobarem l’aigua més salada”
Si tenim en compte que al Mediterrani els rius hi aporten una mitja d’uns 7.000 metres cúbics per segon d’aigua dolça (el Mediterrani té 46.000 quilòmetres de costa i que sols hi arriben 69 rius, d’entre els quals el Nil, el Po, el Roine i l’Ebre podríem dir que són rius grans, per tant, la llista és més aviat magre), l’altra aportació d’aigua dolça són les precipitacions que cauen directament sobre la mar, aquestes aporten uns 31.000 metres cúbics per segon més. Així doncs tenim una mitjana de 38.000 metres cúbics per segon.
L’evaporació mitjana del Mediterrani és d’aproximadament 100.000 metres cúbics per segon, és a dir, hi reverteix una tercera part d’aigua dolça de la que es perd. Ara podríem pensar que perdent tanta aigua la nostra Mediterrània restarà eixuta en un parell d’anys.
Aquesta pèrdua enorme d’aigua és compensada principalment per l’aportació de l’atlàntic (aigües de superfície, recordem que l’estretor de Gibraltar i la seva poca fondària fan que les aigües profundes d’aquest oceà no puguin arribar mai a entrar) i en menor mesura pel mar Negre i el canal de Suez. Això fa que, en superfície, hi hagi una circulació de cap a l’est i que es constatable fins a Egipte, i una altra entre els 200 a 500 metres de profunditat a la inversa de cap a l’oest.
Com més lluny de l’estret de Gibraltar més li costarà arribar l’aigua de l’Atlàntic i, com a resultat, trobarem l’aigua més salada. Aquesta pot oscil·lar perfectament del 36% a Gibraltar, el 37% al front de Niça, i els mes de 39% a les costes d’Egipte.
Per tant ja sabem per què la nostra aigua és més salada del normal. Perdem aigua dolça per l’evaporació del sol i la substituïm en un 60% per aigua ja salada del Atlàntic.
L’altre factor és la temperatura. Les aigües de la Mediterrània són bastant calentes. Els relleus del fons, a més, determinen un alt grau d’immobilitat. Hi ha doncs una homotèrmia característica. La temperatura de l’aigua en superfície és sovint més alta que la de l’aire, excepte durant l’estiu. A la capa intermitja, als voltants de 300 a 600, metres tenim una temperatura constant d’uns 14 graus centígrads. A les capes profundes la temperatura es situa als voltants dels 13 graus o lleugerament inferiors. La salinitat a les zones profundes és elevada i constant als voltants dels 38,40%.
Les aigües més profundes i en conseqüència més fredes de l’Atlàntic, les úniques que podrien fer variar aquests caràcters homotèrmics, es troben en el seu camí amb dos obstacles insuperables: per una banda la fondària de l’estret de Gibraltar que, com ja hem comentat abans és de 320 metres amb la qual cosa les aigües profundes i fredes no poden entrar; i l’altra la massa liquida mediterrània molt més salada i, per tant, més pesant que fa de tap a l’entrada d’aigua freda de l’Atlàntic.
L’activitat pesquera ve condicionada en bona part per la petitesa de la plataforma continental, la feblesa de les marees (les variacions no superen els 0’40 metres) i la poca capacitat nutritiva d’aquest mar, però aquests detalls els dels peixos, la pesca, les formes de vida marina i els hàbitats els deixam per al proper reportatge.