Ara llegint
Nevater, l’ofici més dur de l’hivern

Nevater, l’ofici més dur de l’hivern

Moltes vegades tenim coses al nostre abast i no hi prestem la deguda atenció. El fet quotidià d’extreure una beguda ben freda del nostre frigorífic i gaudir d’ella minvant la nostra sensació de xafogor fa cent anys estava reservat a la gent amb un poder adquisitiu elevadíssim. Els pobres, si volien qualque cosa freda, o la bevien a l’hivern o la posaven dins el pou, que òbviament no arribava a la temperatura del gel.

De ple en el segle XXI, quan a l’ordre del dia dels mitjans de comunicació hi trobam el canvi climàtic, quan sembla que tot està desbaratat, que les pluges són més intenses, les nevades més fredes i les sequeres més pronunciades, recordam un ofici que, com tants altres, es troba finit, un ofici que poca gent sap que es practicava a l’illa de Mallorca, una illa de sol i platja, una illa mediterrània i de clima mediterrani, amb estius calents i hiverns temperats.

Aquest ofici és el de nevater, la persona que fabricava gel dins grans pous cavats als cims de les nostres muntanyes, un ofici perdut per dins els plecs de la historia, les serralades de l’antigor i els comellars de l’oblit.

Però: que és un pou de neu?  I qui era el nevater? Què feia aquesta gent? Com i on treballava? Que produïa? On ho venia i qui ho comprava?

Un pou de neu és un dipòsit natural o excavat dins la terra que s’emprava per emmagatzemar neu que, a conseqüència de la pressió feta pel pes de l’home la convertia en gel. El dipòsit tenia unes característiques singulars per les quals era possible que dit gel es conservés sense fondre’s durant una bona temporada.

Un pou de neu que encara roman visible a la Serra de Tramuntana. (Foto: J. Serra)

La forma més habitual d’un pou de neu era la de dues parets rectes i els dos extrems ovalats. Aquesta figura ens recorda molt la de les sínies dels nostres horts. Altres formes podien ser l’el·líptica, la rectangular o la irregular, que s’adaptava a les formes concretes de l’orografia del terreny. No podem deixar de banda els avencs, que també s’empraven per pitjar neu.

A la part emergida de la superfície de la terra el pou estava dotat d’una prolongació de les parets interiors amb una o dues portes per on es carregava el pou. Dites portes generalment es trobaven situades als laterals del pou, ja que la coberta solia ser de dos aiguavessos i disposats longitudinalment, essent les dues transversals més altes que les laterals. Per les restes de ceràmiques trobades als pous podem dir que la majoria eren de coberta de teula, no descartant que alguns cops la cobrissin de càrritx o altres elements menys habituals.

La capacitat dels pous de la nostra serra de Tramuntava voltava entre els 300 i els 500 metres cúbics, volums molt considerables per les habitualment minses precipitacions de neu de les nostres muntanyes.

Les marjades als voltants del pou de neu eren molt freqüents per tal de facilitar la recollida de la nevada. Hem de tenir en compte la complicada orografia de les nostres muntanyes i que, si no s’haguessin creat aquestes planures artificials entre rossegueres, penyalam i avencs la feina s’hauria complicat de forma espectacular.

Un element curiós de les construccions és el de les parets. Aquestes parets de pedra seca estaven construïdes tangencialment a la direcció del vent dominant per tal d’acumular la major quantitat de neu a la seva cara quan el temporal anava acompanyat de vent (generalment nord, nord-oest o nord-est).

Els camins gelats de la Serra Tramuntana per on anaven als pous de neu. (Foto: J. Serra)

Les casetes.

Tanta d’activitat necessitava d’un lloc on reposar, on dormir i on aixoplugar-se en cas d’una altra nevada (cosa molt freqüent) quan s’estava arreplegant la primera. Aquest lloc eren les cases del nevater. Emperò no tots els pous de neu tenien la seva casa, ni de bon tros. Els que tenien un accés proper a les cases de la possessió, al poble o a altres cases situades a zones més arrecerades, barraques de carboner als boscs, de roters a les rotes o de calciners a la vora de forns de calç no solien tenir cobri.

Les cases de neu, refugi dels nevaters eren com la majoria de construccions populars del camp fetes amb materials recollits pels voltants, és a dir, fetes de parets de pedra seca amb cobertes de càrritx, la gramínia senyora de la muntanya. De fet, el refugi no era més que un porxo fet de paret seca de dues cares, cobert d’una teulada generalment de dos aiguavessos feta de càrritx, talment les barraques de carboner. La diferència entre les dues és que les dels nevaters eren rectangulars i molt més grosses que les dels carboners. Quan hom es fica dins un refugi d’aquests, encara que sigui en ple estiu, sent els calfreds que devien tenir la pobre gent que feinejava en aquelles altituds, amb els freds trepanadors i els vents gèlids que de ben segur entraven per les escletxes de les pedres de les parets bastides sense cap tipus d’argamassa.

Imatge de les zones altes on es feien els pous de neu. (Foto: J. Serra)

A més de 400 metres.

La situació geogràfica en la qual es trobaven els pous de neu, com és de suposar, eren les cotes més altes de les nostres muntanyes. No trobam cap pou a cotes inferiors als 400 metres. També els termes municipals amb presència d’activitat nevatera són, per ordre d’importància, Escorca amb 25, seguida de Bunyola amb cinc, Fornalutx i Valldemossa amb quatre, Pollença i Puigpunyent amb dues i Selva, Mancor i Esporles amb una caseta.

Deixant de banda l’antiga terminologia pagesa que anomenava nevater al propietari del pou de neu, nosaltres nomenarem nevater al pobre home que treballava en la recol·lecció de la neu a les serralades de la nostra illa de Mallorca, puix a la resta de les Balears ni hi ha muntanyes suficientment altes ni suficient fred per generar precipitacions de neu més o menys periòdiques.

Als llargs i durs hiverns a la Serra de Tramuntana, on l’activitat agrària es reduïa a la collita de l’oliva i poca cosa més, s’esperava amb impaciència l’arribada de les primeres nevades de la tardor per posar en funcionament la indústria del fred a la nostra illa, abans de la irrupció de noves tecnologies capaces de generar gel de forma artificial.

L’encarregat de l’explotació dels pous de neu d’una determinada finca reclutava a la vila veïna el personal que l’acompanyaria durant un període de temps que es perllongava depenent de la quantitat de neu precipitada, de l’accessibilitat de la zona, la preparació del terreny i de la capacitat del pou a omplir.

Ara, al segle XXI, quan anam d’excursió a les muntanyes de la Serra de Tramuntana, ens trobam amb pous de neu mitjos esbucats, casetes de nevaters derruïdes, marges i parets esboldregats, i molts a finques públiques. El comerç de la neu ja no tornarà mai, està més que clar, però aportar una petita part del pressupost de les nostres institucions a recuperar i conservar el nostre passat no seria demanar massa.

Bàsicament la gent emprava el fred del gel per refrescar begudes, fer gelats i guardar medicaments o fer baixar febres. La neu era transportada de nit als lloms de bèsties, envoltada de càrritx pels caminois malmenats de les nostres muntanyes. Els viatges s’havien de fer amb animals forts i valents, puix abans de la rompuda de l’alba el preuat tresor fred havia d’haver arribat al seu destinatari. 

Sense dubte la Serra de Tramuntana era un dels llocs més adients per emmagatzemar la neu. (Foto: J. Serra)

ELS TREBALLADORS.

La colla estava formada per entre cinc i deu persones, algunes d’elles amb càrrecs executius, com per exemple el que feia de batlle, que era el que comandava l’expedició; el metge, que era un que tenia una mica d’idea de cures; el vicari, que vetllava les qüestions espirituals del grup; l’escolà, que ajudava el vicari; i sobretot el cuiner, que es cuidava de la indentència del grup.

LA NEU PRÒXIMA

Durant la tardor el propietari de la finca havia tingut cura d’espedregar les planes on es dipositaven les nevades així com de reparar, en cas necessari, el pou o les teulades de càrritx de les cases, refugi nocturn o aixopluc dels nevaters. La primera feina que es feia era la d’arreplegar la neu dels voltants més propers al pou i anar abocant dita neu dins el forat.Un cop hi havia un bon munt a dins, els nevaters hi davallaven i l’escampaven deixant una superfície el més plana possible i començaven a pitjar-la amb els peus fent un camí que el començaven a la vora de les parets per acabar al centre del pou.

PITJADA I GELADA.

Els nevaters es col·locaven en fila i quan arribaven al centre feien el mateix recorregut, però a la inversa. Aquesta operació la repetien fins que la neu es glaçava i es convertia el gel. Després anaven a cercar un grapat de manats de càrritx que havien tallat durant la tardor i els col·locaven escampats fent un gruix d’uns deu centímetres i tornaven a sortir del pou per seguir arreplegant neu.  A mesura que s’allunyaven del forat del pou començaven a emprar estris de transport com podien ser senalles, esparteres o civeres.

OMPLIR EL POU.

A trenc d’alba la petita expedició perduda dins una serralada de la nostra serra tornava a començar la seva activitat, i així seguien fins que acabaven la neu o fins que tenien el pou ple. Les expedicions podien durar fins a setmanes de penosa feina sota temperatures extremes.

CENDRA O SAL.

Un cop tenien el pou ple o quedaven sense neu i decidien donar per acabada la feina posaven sal o cendra per sobre la darrera capa de gel. D’aquesta manera provocaven que a dita capa, que era la que es trobava en contacte amb la temperatura exterior, li davallàs el punt de fusió degut al descens crioscòpic que sofreix el gel quan es mescla amb altres substàncies. Finida la feina tot el personal baixava de cap a la vila llevat d’un vigilant, que tenia cura de revisar cobertes, portes i finestres, a més de guardar la mercaderia.

EL MERCAT.

Sembla que el bressol del comerç del gel va ser a Messopotàmia, als voltants del 2000 abans de Crist. A Mallorca la nostra neu es va començar a produir a les nostres muntanyes en el segle XVI. Abans d’aquesta data si entrava neu era de la península Ibèrica, d’Itàlia o d’altres indrets de la Mediterrània.

FRED INDUSTRIAL.

Amb l’entrada en funcionament de la tecnologia del fred industrial -la primera indústria frigorífica arribava a Mallorca l’any 1886 i entre 1909 i 1918 es varen instal·lar per tota l’illa- es va provocar l’extinció total de l’activitat, l’abandó dels pous de neu, el seu comerç i la seva utilitat.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt