Passeig per Banyalbufar

Els estudiosos diuen que el nom de la petita població, fundat al segle X per una modesta comunitat andalusina, es pot traduir de l’original àrab Banyalbahar com a “construït davant la mar” o fins i tot com “hort davant la mar” o “vinya davant la mar”. Qualsevol de les tres possibilitats descriuen perfectament aquesta població erigida entre la Serra de Tramuntana i la Mediterrània. Avui en dia convertit en punt clau de la Ruta de la Pedra en Sec o GR221, us proposem dues passejades per descobrir alguns dels seus racons.

Encara que hi podem anar en qualsevol estació, nosaltres recomanem la primavera, la tardor i la primera part de l’estiu com a més favorables. Es pot enllaçar amb una sortida des d’Esporles fins a Banyalbufar seguint el camí des Correu (dues hores i mitja de camí) o ampliar amb una visita fins a les cases de Planícia.

L’itinerari descrit permet fer servir el bus de línia. El recorregut segueix sempre carrers, camins, tiranys i senders, amb referències clares. No requereix cap habilitat tècnica. És apta per a totes les edats, sempre amb coneixement. El desnivell acumulat arriba als tres-cents metres sempre amb pendents assumibles, encara que la sortida del Port de Banyalbufar es farà feixuga. En el tram des del Cos fins a Ca Madò Paula hi ha algunes fortes pendents per asfalt. Recomanem, com sempre, fer ús d’un mapa per gaudir de l’entorn geogràfic. No hi ha punts de proveïment d’aigua, però si instal·lacions hoteleres. Els dies de sol, al matí hi podrem anar gran part del temps a ombra.

Planifiqueu, pareu esment a la gent menuda i gran, mesureu les vostres forces i, sempre, consulteu la previsió meteorològica. Com s’ha expressat, és un itinerari que pot fer-se sense més problemes en qualsevol moment de l’any. No és mala opció per una matinal intensa o una vespertina a l’estiu, sempre vigilant la temperatura. L’immens Mediterrani et deixa sense alè amb la seva presència, als peus dels estreps de Tramuntana.

Torre del Verger

Molt prop del kilòmetre 88,8 de la MA10 se situa una aturada del TIB i un petit aparcament. Al costat hi ha la que, probablement, sigui la torre més visitada i fotografiada de Mallorca. Bastida l’any 1597 com a resultat d’una incursió de corsaris en 1545, es coneix també com a Talaia de Ses Animes o, pels banyalbufarins, com Sa Torreta. Integrada dins el sistema defensiu de l’illa, hi ha documentació escrita que certifica el seu bon estat el 1794, moment en el qual just feia senyals.

Restaurada en 1997 es pot visitar sense problemes en pertànyer al domini públic. Accedim per un pontet que ens situa al peu de la senzilla construcció, a on s’obre una porta sota un matacà. Just disposa d’una cambra i una terrassa superior a la que es pot accedir per una escala metàl·lica. A la part que mira cap a terra el parapet és alt i disposa d’espitlleres amagades davall una coberta. La vista cap a la mar és esplèndida. Cap al sud la vista s’estira fins al Cap des Fabioler, just davant Sa Dragonera. Al nord la punta de Sa Foradada mostra el seu dit internant-se a les aigües.

Sa Pedra de S’Ase

Una carretera estreta i costeruda s’inicia a pocs metres de la torre en direcció cap a Estellencs. Comencem la baixada i ben aviat trobarem el primer safareig de la jornada. Aquests tipus de construcció emmagatzema l’aigua provinent de les fonts per regar en l’estiu els horts i els arbres fruiters. Una gran part d’ells, segons ens informà un viticultor, varen ser bastides a la dècada dels anys vint del segle passat per afavorir la producció de la famosa tomàtiga de ramellet durant l’estiu.

Les marjades que s’estenen fins a la mar són conegudes com a Ses Figuerasses. Un turó arrodonit i cobert per pins flanqueja aquest paisatge per l’esquerra. Es tracta del Penyal de Ses Figuerasses, del que baixen marjades fins a la mar.

Quan la pista s’interna en un petit bosquet d’alzines i pins, hem d’anar alerta a la vorera dreta. Un tirany s’interna en el Pinar de Can Xiscotet i, després d’un parell de revolts, desemboca de nou en l’asfalt, al costat d’una de les primeres cases. Es tracta del poc que queda de l’antic camí dels pescadors. El sender es dirigeix cap a la mar fent revolts en el que anem trobant algunes construccions dedicades als visitants. De cop i volta el negre asfalt cedeix el pas al gris formigó que cobreix una forta pendent que cerca la proximitat de la costa. Bruscament, el formigó desapareix i iniciem la baixada per un camí esglaonat en qui un cartell ens adverteix “PERILL DE DESPRENIMENTS. CIRCULEU AMB ATENCIÓ”. Ja veiem les peculiars formacions rocoses que protegeixen el petit mollet. Unes modestes construccions per guardar els estris de mariners i pescadors donen pas a una extensa esplanada aprofitada al mil·límetre. Desenes de petites embarcacions conviuen en el reduït espai en el qual els humans han cercat qualsevol racó per fer-ne ús. Una ampla rampa ajuda als usuaris a botar les seves petites naus.

El Port de Sa Pedra de S’Ase era fins no fa massa anys un lloc en qui molts d’habitants disposaven d’una embarcació amb la que poder obtenir unes modestes captures de peix per tal de complementar la seva economia. Avui en dia és la base de molts aficionats a la pesca esportiva i d’esbarjo.

Sa Baronia

Refem camí fins a la MA10 i Sa Torre des Verger per gaudir d’un nou punt de vista, ara orientat cap al nord. Encara que està prevista una variant del GR221 entre el Banyalbufar i Es Verger, avui en dia ens toca caminar per la carretera, per l’esquerra i amatents al trànsit rodat.

El paisatge ens oferirà algunes situacions excepcionals. Des de la negra cinta asfaltada tindrem ocasió d’atalaiar sobre Sa Marina des Casino i les vinyes que, avui en dia, tornen a guanyar protagonisme en la vida de la població. Moltes de les construccions són avui en dia segones residències, obertes a les estades de visitants forans.

Arribats al Camp de Can Fura tenim una primera visió de la població. Les cases s’estenen aferrades al coster que baixa de la Mola de Planícia. Des del primitiu nucli d’Es Penyals, la població ha anat creixent en direcció cap a la mar, amb l’església de la Nativitat de Maria i l’edifici civil de Sa Baronia com a elements més destacats.

A l’entrada del poble la primera casa a l’esquerra es Sa Baronia. Es tracta d’un antic palau construït al segle XVII. La Baronia de Banyalbufar va ser un règim senyorial que es va implantar a la vall a partir de la conquesta de Mallorca en 1229. El senyor de la Baronia tenia jurisdicció civil i criminal sobre els habitants dels seus dominis. Es pot visitar la clastra o pati i admirar la torre de defensa i la rectoria, unida a l’hotel que ocupa la resta d’instal·lacions per un curiós pont. Un escut de la família Cotoner, antiga propietària, se situa sobre la creu del coll de la cisterna. Si tenim ocasió i ganes, la terrassa de l’hotel és un esplèndid lloc per refrescar-se i admirar la grandiositat del paisatge.

Pel camí de Sa Galera

Continuem per la carretera i ens internem a la població. Davant Es Forn des Casino arranca el carrer Major que hem de seguir. Després d’un revolt a la dreta, continuarem caminant fins a la intersecció amb el carrer Marina. Progressem per aquest darrer carrer fins a arribar al cementiri, una modesta construcció de la qual arranca en descens el Camí de Sa Galera. El camí s’obre camí enmig de marjades que es desfan en direcció cap al Port de Banyalbufar. El Torrent d’en Roig estructura aquesta petita vall, caracteritzada per la presència de nombrosos conreus de vinya malvasia, amb el que s’elaboren destacats vins que, ja des de l’antigor, constituïen un veritable or líquid, famós a Mallorca i arreu de la Mediterrània.

Arribats a la part que supera el torrent veurem uns cuidats conreus a l’esquerra que creixen al mateix límit dels penya-segats. Un gegantí safareig recull les aigües de les diverses fonts de la contrada.

Remuntem una mica i aviat veurem a mà esquerra un camí esglaonat que inicia la davallada cap al Port de Banyalbufar. En línia recta aniríem a desembocar a la cruïlla que ens permetria baixar fins a Sa Galera o bé pujar fins a enllaçar amb la Volta des General. Els efectes dels caps de fibló que fuetejaren la comarca el 29 d’agost de 2020 són evidents en el bosc de Sa Cobarola, avui en dia reduït a poca cosa més que un conjunt d’arbres escapçats.

Port de Banyalbufar

Iniciem el descens fent servir els esglaons que van enllaçant voltes obrint a la nostra mirada l’ampla rada completament oberta a Tramuntana. Un petit port, de no més enllà de 50 metres de llargada amb una bocana que no arriba a 10 metres, alberga un conjunt bigarrat de petites embarcacions que s’ordenen al voltant d’antics escars. Una ampla plataforma orientada al nord-oest facilita als banyistes un espai enfora dels macs i pedres que componen l’ancorada.

És un lloc que s’obre sota uns cingles que es projecten sobre els banyistes. Unes xarxes de protecció intenten evitar els danys a les persones, protegint-los de la precipitació dels rocs. No fa falta dir que els dies que la Tramuntana bufa i el temporal és gros, l’espectacle natural de les ones trencant contra la costa fa tremolar fins i tot els més valents!

Camí des Moli

Creuem fins a l’altre costat de la cala. Entremig l’aigua del Torrent d’en Roig es precipita sobre nosaltres. En els calorosos estius els banyistes agraeixen llevar-se la sal dels seus cossos amb l’aigua fresca. Per una escala dotada d’arramblador de fusta anem guanyant alçada a l’altre costat. Convé aturar-se per recuperar l’alè i admirar les vistes. En la zona més planera veurem una estranya construcció a un costat. Es tracta de la torre d’un antic molí alimentat per aigua de qui queda poca cosa més que restes de la síquia i el forat del cup. No ens estranyarà saber que molt a la vora hi ha una finca anomenada Es Molí. Al final del camí una àmplia zona plana i rocosa coneguda com a Es Cos ens rebrà. Aquest topònim denomina el lloc a on es feien les corregudes i encalçades populars en les festes del poble. Al cap i a la fi, no era gens fàcil trobar un bocí de terra planer que no estiguis cultivat!

Ara just ens queda afrontar la feixuga i llarga pujada pel Camí des Molí. Convindrà que de tant en tant vós atureu per recuperar forces i passejar la vista pel golós paisatge. Amb una mica d’esforç arribareu a la plaça de la Vila, punt a on donarem per finalitzada aquesta caminada.

Temps aproximat entre tres hores i mitja i quatre hores

Per anar i tornar és usar la línia del TIB 202 (Palma – Estellencs). Consulteu horaris i tarifes.

Referències

MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca

Diccionari Alcover-Moll

Mapa editorial Alpina

www.toponimiamallorca.net

Wikipedia en català.

Malvasia; una recuperació èpica

Les vinyes de la varietat malvasia varen donar fama a Banyalbufar des del segle XV. Constituïda en una de les fonts de riquesa més importants, conjuntament amb la producció d’oli d’oliva i els productes hortícoles, va arribar a ser exportada i apreciada més enllà de l’estricte àmbit de Mallorca. L’arxiduc Lluís Salvador va portar els vins de malvasia a fires internacionals a on obtingueren destacats premis en el segle XIX.

Suposadament originària de Grècia, aquesta varietat de raïm s’estengué per tota la Mediterrània, arribant fins a les Illes Cantaries i Madeira a l’Atlàntic. El seu color daurat combinat amb un tast fi i sofisticat, el varen convertir en un favorit de l’aristocràcia i les classes acomodades.

Les epidèmies de míldiu i fil·loxera durant el segle XIX varen afectar la seva extensió i producció. L’abandonament de la vinya en favor d’altres cultius més rendibles i menys intensius en mà d’obra va fer que a pràcticament desaparegués de les marjades a mitjans dels anys cinquanta del segle passat. Quan tot pareixia indicat que la malvasia just formava part de la història, un grup d’entusiastes i un projecte científic de primer nivell es combinaren per recuperar-la. La missió era complicada car els pocs peus que quedaven estaven infestats de virus de molt difícil si no impossible curació.

Entre 1999 i 2005, i amb el suport de la Conselleria d’Agricultura i Pesca del Govern, s’obtingueren clons de malvasia lliures de virus i amb unes bones característiques agronòmiques i enològiques. El treball científic va ser realitzat en laboratoris, amb tècniques d’avantguarda i condicions d’asèpsia extrema per evitar contaminacions. Un procés de verificació va establir que els nous brots eren lliures de malalties i viables.

Un grup de col·laboradors empeltaren els brots netejats sobre nous peus i aconseguiren les primeres collites. En 2006 la malvasia de Banyalbufar es va convertir en la primera d’Espanya amb certificat sanitari. El vi elaborat va resultar excel·lent, ja que mantenia les característiques originals de la varietat, amb un punt més alcohòlic. Actualment, el conreu està consolidat i la producció dels petits elaboradors vola dels cellers tan aviat com es posa a la venda.

Quan fareu un tast tingueu en compte que beveu una mica d’història i esforç.