Puig Galatzó i la seva llegenda

Aquesta gegantina prominència rocosa és un dels elements més característics del paisatge del sector meridional de la Serra de Tramuntana. Amb els seus 1.027 metres d’altitud, el Galatzó ofereix algunes de les vistes més àmplies i suggeridores de Mallorca, especialment cap a la seva meitat sud. Ens hi atracarem des del vessant que mira a Puigpunyent, tot partint del peu d’aquest colós rocallós. En un recorregut curt però exigent, tindrem ocasió de trepitjar tres municipis i travessar tres grans finques carregades d’història.

El punt d’inici se situa a la petita esplanada on es troba l’eixuta i abandonada Font des Pi. No hi arriba el transport públic, de manera que caldrà recórrer al vehicle privat. L’accés no és especialment senzill i convé parar-hi atenció, preferiblement amb l’ajuda d’un mapa. Sortint de Puigpunyent en direcció a Galilea, deixarem l’església a la dreta. Poc més de cent metres després, tombarem també a la dreta pel carrer de sa Taulera, indicat amb un cartell cap a la Reserva del Puig de Galatzó i Es Ratxo. Seguirem aquesta via asfaltada fins a un replà on, a l’esquerra, continuaríem cap a la Reserva. A la següent desviació tornarem a girar a l’esquerra i, després de superar alguns trams d’asfalt en mal estat, tombarem a la dreta per arribar finalment a l’esplanada de la font. A Puigpunyent hi trobareu establiments on proveir-vos, així com una oferta hostalera variada.

Durant tot el recorregut seguirem camins de traça clara. Tot i tractar-se d’un terreny de mitja muntanya, caldrà superar puntualment rossegueres amb blocs de bona mida i alguns trams de roca estratificada. El desnivell és considerable en relació amb la distància, però amb un ritme constant i aturades oportunes es pot afrontar amb garanties. L’itinerari és d’anada i tornada pel mateix camí. Existeixen alternatives circulars, però incrementen notablement la dificultat tècnica i l’exigència global. La prudència, en aquest entorn, és una virtut essencial.

Preparau la motxilla amb criteri: és recomanable dur calçat adequat i, si en sou avesats, bastons. Tot i que el recorregut no presenta dificultats tècniques destacables, després de pluges és habitual trobar bassiots, fang i trams relliscosos. El mapa continua essent una eina útil per identificar punts clau i confirmar la direcció en cas de dubte. No hi ha punts d’aigua al llarg de la ruta, així que cal preveure’n suficient des de l’inici. El bosc ens acompanyarà en el primer tram, però més amunt quedarem exposats; protegir-se del sol amb un bon capell és més que recomanable.

La consulta de la previsió meteorològica és imprescindible abans de sortir. Si no és favorable, el millor és ajornar la sortida: la muntanya hi serà. Evitau tant les temperatures extremes com les condicions adverses —vent, pluja o neu. Es tracta d’un itinerari fàcil de seguir, sense passos tècnics ni exposats, apte per a qui pugui assumir amb comoditat poc més de 500 metres de desnivell positiu. L’esforç es veurà recompensat amb un entorn paisatgístic realment singular.

Font des Pi

L’abeurador que recollia l’aigua de la surgència es troba avui eixut, brut i malmenat per actituds incíviques. Del pi que li donava nom només en queda el record i alguna fotografia antiga en blanc i negre.

Iniciarem la marxa per un camí erosionat on l’aigua ha deixat la roca al descobert, en direcció nord. Després d’un gir a l’esquerra, haurem d’estar atents per prendre un tirany a la dreta que s’endinsa dins el bosc, a l’ombra de les alzines.

Ens endinsarem a la coma des Carnisseret per un camí que guanya altura a base de revolts constants. L’erosió i el pas continuat han convertit alguns trams en autèntiques trinxeres obertes al terreny. Progressivament, el pendent es modera i el bosc deixa pas a una garriga densa. Aviat es dibuixarà la silueta d’una torre de vigilància, de base cilíndrica i plataforma superior octogonal, situada a la part sud del coll des Carnisseret. Una paret de partió discorre a prop, marcant la divisió entre finques en un entorn més obert i amb vegetació escassa.

Es Socorrat

La panoràmica sobre la costa de Calvià és excel·lent. Al fons s’intueix la punta d’es Malgrat endinsant-se en la Mediterrània, mentre que, cap a ponent, la vertical paret del Galatzó s’alça com una autèntica llança calcària.

Des del coll, prendrem un tirany que s’enfila cap a la muntanya i s’endinsa novament en la garriga. El sender, estret i sostingut, avança entre afloraments de capes sedimentàries. Si ens giram, podrem distingir la torre de vigilància, ara ja empetitida. De sobte, assolirem la carena i s’obrirà davant nostre la vall verda d’Estellencs, encaixada entre boscos espessos. És un bon lloc per aturar-se i recuperar l’alè.

En reprendre la marxa, el camí es manté evident i la figura poderosa d’Es Bisbe es retalla a l’horitzó. Aquesta formació cònica recorda el tradicional pa de figa de la pagesia mallorquina. Durant les darreres dècades del segle passat, aquest indret esdevingué escenari de les primeres obertures d’escalada, i encara avui diverses vies marquen el seu perfil característic.

Es Bisbe

El tirany travessa una zona d’uns cent metres coberta de blocs despresos de les parts altes. Cal avançar-hi amb atenció i paciència. A l’ombra d’Es Bisbe, el pendent torna a intensificar-se: és el moment d’afrontar el tram final amb decisió. Arribarem a una petita esplanada on uns indicadors assenyalen el gir a l’esquerra per encarar la darrera part de l’ascens.

Podem fer una pausa a les restes d’una antiga caseta de vigilància forestal. La panoràmica cap al nord és magnífica: Estellencs sembla un pessebre als peus dels boscos que s’enfilen cap a la Mola de Planícia, mentre la mar s’estén fins a fondre’s amb el cel.

Puig de Galatzó

El sender s’endinsa en un paisatge cada vegada més rocós i abrupte, amb canals profundes i grans plaques calcàries. El pendent és exigent i cal avançar amb atenció. De sobte, el traçat es torna més amable i gira cap al sud. Davant nostre s’obre un gran embut rocallós, amb vegetació escassa i un terreny que pot semblar impracticable. Amb paciència, però, superarem una espectacular escala natural que permet guanyar altura entre la roca grisa. No és mala idea aturar-se i girar la vista enrere abans d’afrontar el tram final.

Amb esforç sostingut arribarem a una petita plataforma on, a l’esquerra, una construcció precària ofereix recer als qui hi passen la nit. Només restarà superar la darrera empenta, habitualment per les canals de la dreta, fins a assolir el vèrtex geodèsic que corona els 1.027 metres del Galatzó.

Des del cim, la panoràmica és extensa i captivadora: la Mola de s’Esclop, la Badia i la Plana de Palma s’estenen als nostres peus. En dies clars, fins i tot es poden albirar les costes de la veïna Eivissa.

El retorn es fa pel mateix itinerari, amb el privilegi de redescobrir, ara de cara, molts dels paisatges que havien quedat a l’esquena durant la pujada. I no és poca cosa.

Fitxa tècnica resumida

Distància: aproximadament 5.00 km

Desnivell acumulat: pujarem 500 metres fins al més alt del Galatzó per desfer-los en la baixada

Temps estimat: Al voltant de 4 hores sense comptar aturades.

Dificultat: Exigent. El desnivell progressa en ocasions de forma contundent. Ocasionalment tindrem segments curts per rossegueres i zones rocoses.  

Referències

MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca

Diccionari Alcover-Moll

Mapes Mallorca Editorial ALPINA

Wikipedia

Web ajuntaments de Calvià, Estellencs i Puigpunyent

La llegenda

Conten que no fa tants d’anys, els amos de les grans possessions de Galatzó, Son Fortuny i Son Nét eren homes d’aquells que en deien d’orella alta: orgullosos, primmirats i poc avesats a cedir ni un dit.

Una vegada, tots tres decidiren que els convenia trobar-se per parlar de negocis i afers que tenien entre mans. Però vet aquí que, de tan estufats i fatxendes com eren, cap d’ells no volia anar a cals altres. Cada un volia que la trobada es fes a ca seva, i així estigueren: fort i no et moguis, sense que ningú fes passa enrere.

Per aquells indrets feinejava en Joanet de sa Gerra, un jove jornaler de família humil, però viu com una centella, espavilat i amb un punt de poca vergonya. Quan va sentir parlar d’aquella disputa, s’hi presentà i els digué:

—Senyors, si cadascun de vós em dona una moneda d’or, jo us resoldré aquesta qüestió sense que ningú hagi de cedir.

Els amos, mig encuriosits i mig burletes, acceptaren el tracte. Però li advertiren:

—Si no ens ho arregles, Joanet, rebràs deu fuetades de cada un de nosaltres, per haver estat tan atrevit.

En Joanet, sense perdre el somriure, prengué les monedes i els digué que fessin el que ell ordenaria.

—Parau taula —els va dir— allà dalt, al capdamunt del Galatzó, allà on avui hi ha el vèrtex. I que cada senyor dugui la seva cadira i el seu criat, perquè no li manqui res.

Arribat el dia, així ho feren. I quan foren tots tres asseguts, en Joanet els explicà la gràcia:

—Veis, senyors: aquí dalt coincideixen les partions de les vostres terres. Així, podreu menjar plegats, parlar del que vulgueu i, tanmateix, cada un serà a ca seva.

Diuen que els amos quedaren bocabadats, i que, sense dir ni piu, pagaren el que havien promès, admirats de l’enginy del jove.

I en Joanet de sa Gerra, amb les butxaques plenes i el cap ben alt, partí cap a Ciutat tot cantussejant:

—Ningú pot servir dos senyors… però jo n’he servits tres!

I encara avui, qui puja al cim del Galatzó, pot recordar aquella jugada fina d’un al·lot pobre que va saber riure’s dels poderosos amb més enginy que no pas força.