Retalls de la història de Selva, un tresor patrimonial en el Raiguer de Mallorca
Entre el 1500 i el 1750, la població total de l’illa de Mallorca augmentà d’entre els 50.000 i 60.000 habitants a gairebé 120.000. En el camí cap a una nova consolidació de l’estructura demogràfica mallorquina, la formació de possessions i l’expansió cerealista fructificaren en una societat rural on senyors i pagesos n’eren els protagonistes; malgrat no podem obviar els biaixos que introduïren mercaders i paraires selvatgins en aquelles relacions econòmiques.
En aquest context, l’acte de jurament dels privilegis i franqueses del Regne de Mallorca per part de Felip II marcà un punt d’inflexió. L’any 1598 morí el rei deixant la corona a un hereu adolescent que estava en mans del seu favorit, el duc de Lerma, que segons les interpretacions tradicionals, no es preocupà més de corrompre el monarca per deixar a la camarilla del ministre enriquir-se impunement.
Enmig d’aquesta hegemonia reial, la Universitat de Selva contribuí a la defensa dels interessos polítics, econòmics, socials i defensius del Regne de Mallorca.
Per exemple, l’any 1597 totes les vil.les es repartien les setmanes per fer les obres de fortificació a les murades de Ciutat. Consta que durant la setmana compresa entre els dies 23 i 29 de juny, hi feien feina jornalers de Selva com Ramon Martorell, Guillem Seguí, Guillem Albertí, Jaume Amer i Antoni Seguí.
Posteriorment, el regnat de Felip III (1598–1621) va ser ric en reformes legislatives per al regne de Mallorca. El monarca va potenciar, mitjançant les pragmàtiques de 1600 i 1614, el poder polític forà a fi de disminuir el dels grups urbans mallorquins, els quals durant el regne anterior havien mantingut polsos amb els portaveus del poder reial.
A cada una de les vil.les foren sorgint jurats a partir del segle XIV configurant un nou sistema polític i administratiu: eren habitualment quatre i la seva competència era el govern municipal. Normalment, com succeïa a Selva a finals del XVI, el càrrec de jurat conferia ocupar-se del correcte avituallament de la localitat, la hisenda municipal, del repartiment de talles i contribucions, del manteniment i bon estat de la xarxa de camins, de les obres necessàries en el temple parroquial de Sant Llorenç, de l’abastiment d’aigua potable, dels pous, serveis municipals com l’escrivania, les festes públiques i, finalment, de la beneficència.
El règim econòmic administrat pels jurats de Selva suposaven tot un conjunt de recursos recaptats que conformaven el “fisc selvatgí”. A la nostra illa la major part del fisc corresponia al rei, encara que l’Església de Mallorca i els senyorius feudals també se’n beneficiaven directament, i no hi havia distinció entre el patrimoni privat del sobirà i el de l’Estat o la corona.
En un document inèdit datat el dia 11 de març de 1587, conservat a l’Arxiu Diocesà de Mallorca i redactat pel notari Antoni Onofre Torelló davant els testimonis Bartomeu Guerrell, rector de Sant Jaume de Ciutat i Joan Barceló, teixidor de llana; els jurats de Selva demanden al prevere Miquel Sastre, rector de la parròquia de Sant Miquel de Ciutat, el pagament d’unes talles.
Un altre document desconegut dins la historiografia selvatgina ens dóna compte de la compra per part dels jurats de Selva d’una campana “per a resoldre les necessitats de l’església”, procedent dels administradors del Sant Esperit de Roma, notòriament impagada pels jurats de la vil.la de Pollença el dia 2 de setembre de 1598. La vídua de l’honorable campaner Miquel Homar, Caterina reclamà als jurats de Pollença 65 lliures en concepte de la fusió d’una campana que havia realitzat el seu difunt marit.
Aquesta campana, comprada a Roma, havia de ser fusa i augmentada en quatre quintals de metall. Confiat mestre Miquel Homar que els jurats ferien efectiu el seu compromís, va construir el forn i el motlle per a buidar dita campana “i tot lo necessari per a complir la obligació conforme a l’escriptura i el concert”.
Els administradors de l’església del cinquecento del Santo Spirito de Roma in Sassia (temple on està enterrat el fundador de l’orde dels Hospitalers de l’Esperit Sant, el Beat Guiu de Montpellier) lliuraren i vengueren la seva campana a raó de 15 lliures el quintal.
Els jurats de Pollença relegaren a l’oblit els seus contractes i els jurats de Selva, sortosament, “compraren dita campana i resolgueren la necessitat de la església”.
Cardinal fou el testimoni del vicari de Pollença mossèn Antoni Ferrer el diumenge 1 de maig de 1597. Davant els agents dels fets, els jurats pollencins Miquel Torrandell, Joan Llobera i els germans Jaume i Guillem Cifre. A més a més, els jurats de la Universitat de Pollença havien de facilitar materials com l’argila, llenya i fil de ferro al mestre campaner. Miquel Homar vingué a la parròquia, inspeccionà el mal estat de la peça i acordaren començar la feina pagant-li 30 lliures al començament i 30 més una vegada acabada la restauració.
Finalment, la sentència fou més que escrupolosa: el dia 16 de novembre de 1598 es condemnava a pagar la quantitat de 65 lliures per part dels jurats de Pollença a la vídua de Miquel Homar.
Beneficis, capellanies i patronats són les possibles sortides que els membres del clergat tenien per viure i millorar la seva situació. A les diòcesis en què la totalitat o gran part dels beneficis són patrimonials, els seus titulars eren naturals del lloc on estava ubicat aquest benefici. El rèdit del capital s’entregava als beneficiats que assitien als oficis religiosos de la parròquia de Sant Llorenç en concepte de distribucions, i a través d’aquesta remuneració s’aconseguia l’assistència puntual dels beneficiats al temple i la millora del culte diví.
El rector havia de ser un bon pastor i administrador. Però l’estructura clerical –molt arrelada en cada una de les parròquies del nostre bisbat– estava basada en la institució denominada benefici, que segons el dret canònic antic “s’erigia a favor d’una persona a perpetuïtat per l’autoritat eclesiàstica competent”.
El benefici constava d’un ofici (obligació d’uns actes) sagrat o eclesiàstic amb el dret a percebre les rendes d’un capital o possessions (terres o béns immobles) que anaven annexes a l’ofici esmentat. Els beneficis es distingien entre ells per la titularitat d’alguna advocació, per un sant o santa normalment establert en una capella o altar.
El dia 20 de setembre de 1626, essent bisbe de Mallorca Baltasar de Borgia Velasco i rector de Selva Antoni Mas, el notari Bartomeu Ferro redactà una causa beneficial entre Antònia Vic Valls de Selva i Antoni Pont de la Terra i Vic clericus (tonsurat) a causa del benefici de la capella de Santa Catalina fundat per vacant i mort de Miquel Morro.
Com dèiem anteriorment, evidentment les clàusules del benefici, de necessari compliment, no eren tan sols de funcions sacerdotals, sinó també d’assistència al culte, com a la pregària i al cant de l’ofici diví, assistència a les misses de sufragis, resades especials per les ànimes dels difunts, etcètera.
Davant les repercussions tan vitals dels beneficis (vinculats a capelles i altars) per a la subsistència dels rectors, era lògic que aquests freqüentment litiguessin entre ells, o amb els fundadors o continuadors i patrons dels beneficis.
En el darrer testament d’Antoni Vic (difunt de mort natural), en poder del notari Jeroni Rosselló datat el 25 de novembre de 1604, disposà que el dret de patronat restaria en poder dels seus hereus amb l’obligació de presentar cada mes l’assignació del dit benefici. Jaume Vic, pare d’Antoni, en el darrer testament en poder del notari Bartomeu Vicens del 30 d’agost de 1559, el fa hereu i, en cas de mort, que el dret passi a les seves filles Pràxedes, Francina, Jaumeta, Joana i Montserrada.
Els interrogatoris foren presos pel vicari general Dionís Montserrat i per exemple en foren Bernat Amer, mercader mallorquí qui declarà que el fundador del benefici Antoni Vic, casat a Sa Pobla “amb una tal Ferraguda”, no tingué descendència.
Finalment, la resolució i sentència firmada el 8 de gener de 1627 pel vicari general de la diòcesi Miquel Campamar es declinà a favor d’Antoni Pont de la Terra i Vic.
La característica transversal de tots els episcopats anteriors fou l’establiment pels bisbes d’una pràctica parroquial uniforme i la conseqüent necessitat d’esqueixar les articulacions internes del sistema medieval. En resum, sotjats aquests documents eclesiàstics que ens il·lustren la convivència de jurats i capellans en el darrer quart del segle XVI a Selva; els bisbes esdevindran el punt més alt de la jerarquia diocesana, el responsable de vetllar pel comportament dels sacerdots, els quals tindran la cura d’ànimes de la parròquia de Selva.
@Foravila_IB
#Foravila