Sa Pobla d’en Simó Andreu

El passat dissabte dia 10 va tenir lloc la inauguració de la nova plaça de Simón Andreu, ubicada a la cantonada ronda de Cintura-Camí de Can Peu Blanc i compta amb un ample espai verd. Un gest de reconeixement a la llarga i brillant trajectòria cinematogràfica i teatral de l’actor pobler. Una proposta que es va prendre per acord unànime del consistori pobler en sessió plenària celebrada el passat any 2020, i que volia ser un homenatge a Simón en el seu 80è aniversari, que no es va poder dur a terme l’any 2021, per causa de la pandèmia.

L’acte fou presentat pel Cronista Oficial de la Vila, qui va traçar una pinzellada biogràfica de l’actor, centrada en el que va ser la seva infantesa i joventut viscudes a sa Pobla i la barriada palmesana del Molinar, fins al moment que va decidir deixar el seu poble, per cercar feina a Madrid.

Després va fer ús de la paraula, el mateix Simón que, emocionat, va agrair i valorar “el que suposa per a ell tenir una plaça amb el seu nom a sa Pobla, i més a un lloc a on confluiran dos col·legis i seran molts els poblers i pobleres de les noves generacions que quan passin per aquest indret, sabran i podran creure que si hi ha voluntat i sacrifici, tot és possible…”

Va tancar l’acte el batle en funcions Llorenç Gelabert, en representació de tot el poble va manifestar “l’orgull que representa per tots els poblers, poder tenir un paisà de la talla de Simón Andreu, un destacat actor internacional que ha passejat el nom del seu poble arreu del món, orgullós de ser i sentir-se pobler.”

A més del públic assistent, Simón va estar acompanyat per la seva esposa Nieves Sagrado, els seus fills Alejandro i Cristina i els seus tres nets, dues nines i un nen. També i foren presents els seus germans Joan i José Luis, i altres familiars residents a sa Pobla.

Apunt biogràfic de Simón Andreu

El primer dia d’aquest 2021 es compliren vuitanta-dos anys del naixement d’un infant que figura inscrit al Registre Civil de sa Pobla amb el nom de Simón Andreu Trobat, fill de Simón Andreu Seguí i d’Antònia Trobat Capó. Era el segon fill mascle que arribava a la llar d’aquell matrimoni, resident al carrer del Molí número 4, que tres anys abans havien tingut el fill primogènit Joan, i que anys més tard, serien pares del tercer fill José Luis.
Aquell nin, un pobler més, vingut al món en plena postguerra, temps especialment difícils per les famílies modestes, va créixer entre sa Pobla i la barriada palmesana del Molinar on havia estat destinat el seu pare, militar de professió, per retornar al seu poble a l’edat de nou anys, a punt de començar els estudis de batxillerat a l’Institut, quines aules albergava el primer pis del vell edifici de Can Garroví, amb la plaça del Mercat com espai de “recreo” pels al·lots.

En Simón era un més d’aquells bergantells que amb més o manco aplicació, tiraven endavant les assignatures que impartien els professors, Antoni Serra, Miquel Pomar, Melcior Tugores, Bartomeu Tous, Bartomeu Pericás, dona Manuela i els estius, ell i na Catalina Siquer “des Rafal” anaven a repàs amb don Joan Grau.
Entre els companys de curs amb els que més congeniava a l’hora de compartir les diferents activitats d’esbarjo fora de les aules, s’hi contaven, Toni Moniente, Tòfol Alorda, Tano Pomar i altres que no jugaven al futbol. De nines amb les quals compartia curs recorda que només n’hi havia dues; na Mariona Cuéllar, filla del secretari de l’Ajuntament Alexandre i de la professora Manuela i na Magdalena Puigserver, que es va casar amb en Joan Crespí “Passí”.
Simón practicava amb més o manco habilitat els esports que formaven part de l’obligada assignatura de “Educación Física y Formación del Espíritu Nacional”, impartida pels delegats locals del Frente de Juventudes Rufino Carrión Díez i Domingo Martorell Ferrer, esports practicats al pati de l’Escola Graduada, el primer espai poliesportiu de sa Pobla, com: futbol, balón-mano, bàsquet, voleibol, salt de llargària, alçària o perxa, llançaments de javelina, plat i martell, curses pedestres en les seves distintes modalitats. Esports fins aleshores, principis dels anys 60, mai practicats al poble, exceptuant el futbol.

A en Simón l’esport que més bé li anava era córrer a peu, ho feia amb el que fora destacat atleta Pere Pixedis. I amb l’equip de cross que formà en Domingo Martorell, foren campions de Balears de la modalitat. També li agradava practicar salt de perxa a l’improvisat gimnàs d’en Biel Soler “Piu”.Fora de les aules i dels recintes esportius, Simón Andreu, sentia una especial predilecció per participar, com intèrpret, a totes les representacions teatrals que s’organitzaven a sa Pobla a sa Congregació i formava parella de pallassos amb en Paco Rojas. Així, Simón donava sortida a la vena d’actor que segurament havia nascut amb ell aquell primer de gener de 1941.
Simó sempre ha declarat que era un mal estudiant. Acabat, de mala gana i amb unes notes ajustades, els estudis de batxillerat elemental, quart i revàlida, poques sortides o alternatives li quedaven a aquell jovenet, un poc closque, per encarar el seu futur. Així que, per guanyar temps al temps, als 17 anys, va decidir fer el servei militar, afiliant-se voluntari al Regiment d’Infanteria Palma 47, que tenia la seva caserna corter del Carme, a les rambles de la capital.

Acabada la mili, als 18 anys d’edat i amb el cap ple d’il·lusions confuses, va emprendre l’aventura de viatjar cap a Madrid, el novembre de 1959, “per cercar feina, perquè a sa Pobla només hagués pogut fer de marjaler, de Ferrer a ca el tio Mateu Torbat o de Fuster a ca el tio Guillem Batlet, oficis que no m’agradaven, ni en sabia d’aquestes feines”, conte en Simó per justificar la seva anada a la capital. A Madrid, una de les feines que va fer, fou la de venedor d’aspiradores, casa per casa, fins que la casualitat, coses de l’atzar, el dugué a poder visitar uns estudis de gravació cinematogràfica i li proposaren fer unes proves de càmera i fotografia, que varen ser de l’agrad d’un representant d’artistes que s’havia fixat en ell pel seu físic, i pocs dies després l’hi proposà intervenir a dues películes, una de les quals es rodava a BarcelonUn bot de qualitat i de prestigi que marcaria la fulgurant carrera artística de Simón Andreu l’hi va venir de la mà del director Paco Regueiro, que després de veure-l actuar al teatre a l’obra Un hombre para la eternidad de Robert Bolt, va quedar convençut de que l’actor pobler era, per les seves capacitats interpretatives i pels seus atractius físics, l’interpret adequat per protagonitzar la película El buen amor que representaria a Espanya al Festival de Cannes. Així, Simón seria conegut a França, quina cinematografia estava vivint una espècia de revolució de la ma dels directors de la Nouvelle Vague, que revolucionaria el cinema mundial.
Simón, que dominava perfectament l’idioma frances, i per tant no tenia necessitat de ser doblat, va tenir la gran oportunitat de participar a l’exitosa película Un balcón sobre el infierno dirigida el 1964 per François Villiers, amb la gran estrella del cinema francés Michele Morgan com a protagonista.
A partir de llavors el nostre artista, enfilaria una carrera meteòrica encarnant diferents papers com a galant a films que tingueren notori èxit, com Una história de amor, Separación matrimonial, Aborto Criminal, o La novia ensangrentada.
Citar, aquí i ara l’extensa llista de películes, unes 180, en que ha intervingut Simón Andreu, a Espanya i a altres països d’arreu del mon, a més de series televisives i representacions teatrals, resultaria feixuc i un tant avorrit.

Records de sa Pobla

Quins són els records que Simó Andreu guarda del seu poble, al que mai ha deixat de venir, malgrat que visqui a Madrid, sempre que les circumstàncies l’hi han permès? Com veu sa Pobla, des de la distància?
Aquestes i altres preguntes les va contestar l’actor pobler a una entrevista que em va concedir pel Diario de Mallorca, l’estiu de l’any 2014, de la que reproduïm uns fragments:

-Amb quins records te quedes d’aquella sa Pobla de la teva infància i joventut?

Em quedo amb la imatge d’aquell poble eminentment agrícola en el que la majoria dels seus habitants treballaven intensament i amb molt de sacrifici dins les marjals, especialment les dones. Quan contemplo o em ve a la memòria aquell monument dedicat als poblers que feren possibles les nostres marjals i veig a la dona asseguda, se’m fa difícil pensar que descansa, més aviat l’imagino amb els peus en remull dins els solcs, regant i tirant guano.

-Com definiries el teu poble avui?

Els temps han canviat i ja no hi ha tanta gent marjalera. També han evolucionat les maneres de treballar amb la mecanització del camp i dels treballs de marjal i això ha fet que les tasques del pagès no siguin tan feixugues. Jo diria que avui, el percentatge de poblers que treballen el camp és molt baix, comparat amb els que treballen al sector de serveis, especialment a l’hoteleria o en professions lliberals.

-Un personatge pobler en el teu record?

Al personatge dels meus records els dividiria en dues persones que estan entroncades en una mateixa família: Pere Crespí, el Coix Pixedis i el seu gendre don Joan Pizà de San José. Del primer admirava la seva gran enteresa i resignació que va afrontar el tràgic accident laboral que li va segar la seva triomfant trajectòria esportiva quan era el millor atleta de Balears, imputant-li una cama una màquina de batre, als seus 28 anys. Sempre em quedarà l’estampa d’aquell pastor, amb la cama de fusta, conduint el nombrós remat de cabres. Per altra banda, don Joan Pizà, advocat i professor de l’institut em va ensenyar moltes coses, no tan sols personalment, sinó, també per la serva manera de ser i la seva modèlica forma de vida. Va patir les represalies fatxistes a la presó de Palma i ell, la seva dona Salvadora i els seus dos fills, visqueren un grapat d’anys a l’exili. Persona culta i educada, don Joan, vaig aprendre molt d’ell. Aquestes dues persones les considero la cara ‘a’ i la cara ‘b’ d’un mateix personatge d’una admirable humanitat.

-Un indret, un paratge del poble que enyores?

Un indret i un paisatge que estan als límits del nostre terme municipal, però que els poblers considerem com a molt nostres. Em refereixo al Pont de Ferro i al camí que voreja el llit del torrent de Sant Miquel endinsant-se per l’Albufera cap a la mar, el Camí d’Enmig que ens endinsava a l’idíl·lic paisatge de l’Albufera, abans de la seva degradació. Un paratge que tantes vegades vaig recórrer amb el meu pare, gran aficionat a la pesca, i pel que tantes vegades m’he deixat perdre en plaents i relaxants passetjos.

-Un aroma, ja esfumat?

El que desprenien les caravanes de carros a l’horabaixa, a posta de sol, a la seva tornada de marjal al poble. Aquell era una olor molt peculiar, un aroma mescla de les suors dels pagesos i les seves bèsties, amb l’olor d’herba banyada dels alfaus acabats de segar que traginaven en els carros. Un aroma que em va quedar gravat i que encara tinc molt present.

-Notes a mancar alguna qualitat característica d’antany, que hagi canviat al nostre poble?

Més diria que algunes qualitats pròpies dels poblers s’han anat diluint amb el temps, fent que el poble hagi perdut localisme i guanyat internacionalisme, fruit de l’arribada d’altres cultures diferents.

-Com definiries als teus paisans en general, o sia el caràcter pobler?

El típic caràcter pobler d’antany, lògicament ha observat un canvi, com a succeït a tots els pobles de la nostra illa. Abans es feia més pinya entre els mateixos veïnats. Actualment, cadascú va més a lo seu, existeix una menor interrelació, tal vegada a causa del que em comentat anteriorment, la presència de nouvinguts i la diversitat laboral.

-¿Algun aspecte que hagi millorat sa Pobla?

Jo diria que sobretot en l’educació i en alguns aspectes culturals. També s’ha invertit en esport, que al fons, també és cultura.

-Prioritats en les quals consideres hauria d’invertir-se de cara un futur millor per les joves generacions pobleres, presents i futures?

Sempre he reivindicat una atenció especial pel teatre, motivar als joves aficionats a l’art dramàtic per la formació de grups teatrals, amb el suport de l’Ajuntament i altres institucions per aportar els mitjans necessaris, començant per dur el teatre a les escoles.