Sant Nicolau, gòtic i modernitat

La topografia de Ciutat compta amb nombrosos edificis, elements i espais religiosos de cronologia i estils arquitectònics diversos, que reflecteixen la connexió entre el territori i la fe, com són les esglésies parroquials, els monestirs i convents religiosos.

L’església de Sant Nicolau en origen estava a la capella de Sant Nicolau Vell, fundada el 1302 en el lloc que actualment és la plaça del Rosari i enderrocada en el segle XIX.

A començaments del segle XVI, l’estabilització de la dinastia de Mallorca suposà una etapa d’apogeu caracteritzada per l’afany de Jaume II d’organitzar la vida urbana i rural del nou regne (creació de parròquies urbanes i rurals, suport als ordes religiosos, etcètera). Això es tradueix en una intensa activitat constructora, representada pels tres grans monuments del gòtic: l’absis de la catedral i les primeres naus de l’edifici, la conversió del palau de l’Almudaina (seu del poder islàmic) en residència reial i el castell de Bellver.

El seu successor, Sanç I de Mallorca, hàbil negociant, aplica una política econòmica que cristal·litza en la creació d’una casta d’emprenedors cristians que aporten lluentor i base econòmica a la dinastia i al regne.

l Esplendor gòtica. Un regne que, amb el seu successor Jaume III, perdrà la seva condició de privatiu i s’integrarà en la corona catalanoaragonesa. La manca d’un poder reial propi des de mitjan segle XIV atura, en part, l’obra pública. No obstant això, els afanys clericals i la força de l’oligarquia mercantil faran possible l’inici de l’esplendor gòtica, que es materialitzarà, finalment en ple segle XV, en la construcció de l’edifici civil més important de la Mediterrània, la Llotja de Palma, de l’arquitecte Guillem Sagrera.

L’església fou començada per orde de Jaume II i les obres foren acabades el 1349. Es tracta d’un temple gòtic, obra del mestre major Simó Fuster i de l’escultor Felipe Castellan. Les tècniques constructives pròpies de l’època gòtica tendran una molt llarga pervivència a Mallorca i seran habituals fins avançat el segle XVI. La influència renaixentista, capdavantera en manifestacions culturals i en especial literàries, no propiciarà la construcció d’edificis del nou estil i es reservarà bàsicament per a la decoració d’estructures anteriors.

En el darrer terç del segle XV l’església va tornar a reconstruir-se i testimoni de l’època són les portades i la part inferior de la torre campanar. L’any 1681 va tornar a reformar-ne l’edifici, que canvià per complet l’absis, la volta i la decoració finalitzant les mateixes l’any 1712.

Les portades constitueixen els elements de major interès i apreci estètic. La principal, que dóna al carrer de Sant Nicolau, conserva el portal gòtic del segle XV. Emmarcat en un arc ogival amb motius vegetals i pinacles laterals, a la fornícula es conserva una imatge del sant titular que data del segle XVII.

La segona portada, la que dóna al carrer Puigdorfila (grafía aglutinada de Puig d’Orfila) fou construïda en el darrer quart del segle XV amb la imatge de la Verge al timpà.

El patrimoni d’aquesta parròquia és el vertader missatger de la cultura mallorquina i aquesta noció està associada al pas del temps. Una forma moderna i actual de contemplar la gestió patrimonial és considerar-ho com un recurs del segle XXI que està al nostre abast i el qual hem de donar a conèixer.

Un altre element característic és el peculiar campanar que s’aixeca a la part posterior. De planta hexagonal, amb dues sèries superposades de finestres d’arc de mig punt i una tercera amb obertures més petites.

L’interior del temple és de nau única amb cinc capelles laterals. La coberta és de volta de mig canó sobre llunetes i l’absis segueix un traçat semicircular. La peça de major interès és el retaule daurat amb una pintura de Sant Nicolau que probablement procedeix de l’oratori primitiu (obra de Miquel Alcanyís II). El sant, que comptava amb molta devoció a la Mallorca medieval, està pintat sobre un fons daurat, revestit dels seus ornaments episcopals.

l Antics costums. El dia de Sant Nicolau es fan els captiris o captes realitzades pels infants, anomenats popularment “nicolauets”, “nicolaus” o “micolaus”. Acompanyats per professors i familiars, els nins recorren Ciutat casa per casa i botiga per botiga cantant tot tipus de cançons tradicionals. La comitiva recull tot el que la gent els dóna i amb tots els queviures (dolços, begudes, fruites, fruits secs) i els diners que arrepleguen, fan un gran àpat.

En alguns pobles de la península, els nins van armats amb espases i sabres de fusta, doncs sembla que antigament, aquest dia, els infants tenien llicència per empaitar i matar els galls que trobessin pel camí, un costum que avui s’ha transformat en la presència d’un gall de cartró. Avui es fa encara a llocs com Cabassers, Àger, Gavà, Borriana o Vilobí del Penedès, entre d’altres.

El bagatge històric i el patrimoni arquitectònic i artístic de la parròquia de Sant Nicolau ofereix avui en dia la possibilitat de gaudir i practicar també el culte religiós dintre d’una combinació de lleure i cultura. Per acostar-nos a la nostra història i descobrir el patrimoni cultural eclesiàstic us proposem visitar Sant Nicolau, fer un recorregut pel centre històric de la capital de les Illes Balears sempre acompanyats per guies especialitzats.

De Sant Nicolau, es conten algunes llegendes. Com la de l’home que es va arruïnar i va pensar, per a guanyar diners, dedicar les seves tres filles a la prostitució ja que no podia casar-les amb ningú. Nicolau, prenent una bona quantitat de diners, els embolicà en un drap i, a la nit, els llançà dintre la casa de l’home. Va fer el mateix durant tres nits seguides, de manera que les filles podien tenir dot i casar-se sense haver de prostituir-se.

També diuen que Nicolau, ja bisbe, va passar per una fonda. L’amo era un mal home que havia matat tres nens i els havia posat a macerar per a fer-los servir com a carn als àpats. Nicolau els ressuscità i castigà el posader. Per això era considerat protector dels nens.

Nicolau havia nascut a Pàtara de Lícia, a l’Anatòlia, entre l’any 260 i el 280, fill d’Epifani i Joana, cristians de família benestant. Va deixar el seu poble i anà a Mira (actual Demre, Turquia) on va ser ordenat sacerdot. A la mort del bisbe, Nicolau va ser aclamat pel poble com a nou bisbe.

Durant la persecució de Dioclecià del 305 va ser empresonat, essent alliberat per Constantí I el 313, reprenent la seva tasca pastoral. Va treballar pel benestar del seu poble: durant una greu crisi, va aconseguir que l’emperador reduís els impostos. Morí a Mira el 6 de desembre, probablement l’any 343, potser al monestir de Sió