Serra de Galdent des de la vessant d’Algaida – La festa de l’ametller florit

Aquest conjunt d’elevacions conformen la frontera natural entre Es Pla de Mallorca i Es Migjorn. És un paisatge que ha originat llegendes i ha vist el canvi de paradigma dels camps d’ametllers a la vinya i l’olivar. No exigeix recursos tècnics però si parar esment respectuós a l’entorn i les seves dificultats.

El mes de febrer és el moment en el qual els ametllers, si la climatologia no ha estat adversa, treuen la flor i els primers brots verds, si bé aquest any, han tret la flor més tard. Encara que la superfície ocupada per aquest arbre s’ha reduït de forma intensa en les darreres dècades bé per abandonament, bé per malalties, encara hi ha redols que conserven un bon grapat d’exemplars i ens permeten gaudir i admirar els camps vestits del seu característic blanc adornat amb tocs rosats. Com deia el poeta Joan Maragall alabant aquest humil arbre.

L’ametller

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies hi ha que t’he delit !
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents,
no ets encara el millor temps
però en tens tota l’alegria.

Aproximació pel Camí de Son Miquel Joan i Camí de Son Roig

Partirem d’Algaida a la carretereta que neix a la intersecció dels carrers Sol i Cabrit i Bassa conegut com a Camí de Son Miquel Joan. En arribar a una bifurcació agafarem la de l’esquerra per dirigir-nos cap a Son Roig fins a arribar als voltants de Can Monjo. És perfectament factible estalviar-nos aquest bocí de dos kilòmetres d’asfalt i és un lloc a on si volem podrem deixar els vehicles, sempre respectant les normes de convivència i trànsit de tots conegudes.

Unes vinyes ens donen la benvinguda a la finca de Son Roig. El camí torna estret i amb una capa asfàltica vella que ens mena cap a ses cases entre camps a on les files de les plantes es perden a l’horitzó. Mirant cap a Migjorn podem veure la silueta de la Serra de Galdent amb el seu extrem dret dominat per l’anomenat Puig de Galdent (o Puig de Son Roig segons alguns mapes). Arribats a les cases, avui en dia dedicades a l’elaboració de vins ecològics el que implica ser respectuós amb els cicles agrícoles i la no utilització d’adobs ni productes químics sintètics, hem de continuar per la pista que comença a girar cap a la dreta. Ara ens internem en un bosquet amb predomini del pi que tomba cap a l’esquerra bruscament. Al cap d’uns dos-cents cinquanta metres hem d’agafar un camí a la dreta que identificarem per un aflorament rocós a la seva esquerra que s’eleva pam-i-mig del terra.

Comellar d’Infern

Aquest camí era el que comunicava amb els forns de calç i les sitges de carbó que s’estenien pel Comellar d’Infern que és com s’anomenava al coster nord de la Serra de Galdent. El sender pica per amunt primer enmig d’una garriga aclarida per fer en un moment determinat un gir cap a la dreta internant-se en un bosc obscur a on es transita sota un domàs vegetal que cobreix els nostres cap. Es va guanyant alçada de mica en mica observant un increment en el pendent a superar. Ens atraquem a la cota dels 350 metres i el tirany gira cap a l’esquerra per afrontar uns forts desnivells enmig d’unes roques amb les quals hem de parar esment sobretot si, com és habitual, la humitat les cobreix i les converteix en salvatge tobogan! El putxet de Son Roig ens queda a l’esquena i la coberta vegetal s’aclareix i ens permet afrontar aquests darrers metres de camí ascendent gaudint d’una mica de vista. I quan arribem al planer i ample cim, vaja quina vista!

Puig de Galdent o Puig de Son Roig

Aquesta elevació de just 420 metres n’ofereix un punt d’observació privilegiat sobre tota la badia de Palma, les parts sud i central de Tramuntana, Es Pla de Mallorca i una porció considerable de Migjorn. Si la visibilitat és bona, podrem veure els detalls de l’arxipèlag de Cabrera i l’extrem sud de Mallorca retallant-se abans d’abandonar-se a la Mediterrània. Si girem el cap a Llevant, veurem els dos cims característics del Puig de Son Reus i el Puig de Randa amb la seva inconfusible antena de radar. En la mateixa serralada en la qual estam, veurem un puig rodo i cobert de pins. Es tracta del Puig d’en Claret el nostre proper objectiu a assolir.  

Reprenem el camí en direcció cap al Puig d’en Claret agafant un tirany que es dirigeix cap a la zona central de la serralada de Galdent que conforma una depressió abans de guanyar alçada de nou. El caminet s’interna en una garriga farcida de restes de la indústria carbonera fins a arribar a una collada en què un camí agafa en direcció cap a les pedreres de Galdent i les seves cases que hem d’ignorar. El sender s’enfila per al coster sud oferint-nos una vista sobre la vila de Llucmajor i Sa Marina internant-se en entre mates i argelagues fins a arribar a una osca entre les penyes calcàries amb un pi enfilat damunt.

Sa Sopegada des Gegant

Hem arribat a Sa Sopegada des Gegant un dels particulars signes d’identitat d’aquesta contrada amb llegenda inclosa, com podreu veure més endavant. Ara el camí puja enmig de mates i argelagues fins a arribar al Puig d’en Claret. Aquest cim està completament cobert de bosc i no ens ofereix massa possibilitats de vista des dels seus més de 360 metres d’altitud. El tirany ara va superar un conjunt de parets en les quals podrem destriar petites construccions emprades en l’explotació d’aquests bocins agrests de terreny. De mica en mica els pins ens deixaran veure l’esperó rocós del Puig de Ses Bruixes que es projecta sobre Migjorn. Arribats a l’inici de la carena comença un recorregut que ens exigeix anar amb compte i coneixement. Es transita damunt roques desgastades per al pas de la gent, amb poca adherència i mentre la cresta s’estreny de mica en mica. La timba s’obre a banda i banda mentrestant l’horitzó s’omple de la mar. No hi ha cap problema si no arribem a l’extrem per gaudir d’una vista i una estona de descans. En resum, no és recomanable per anar amb sa padrina i els menuts, que convé hagin quedat a la collada.

Puig de Ses Bruixes

El Puig de Ses Bruixes te 352 metres. Just als seus peus, al costat de Llevant, s’aixeca Son Saleta i una més enllà de la Font de Son Reus i el Puig de S’Escolà que el comunica amb el Massís de Randa. Apunta cap a la vila de Llucmajor des d’on, pel que diuen, es veu de qualsevol casa.  Seguint la carretera que uneix el poble i S’Aranjassa podrem veure el tancat que marca Es Camp de Sa Batalla a on el 25 d’octubre de 1349 lluità i perdé la vida el rei Jaume III en la lluita contra el seu cosí Pere III el Cerimoniós per al domini del Regne de Mallorca. 

Ara iniciarem el descens des de la collada a on neix la carena que arriba al cim agafant un sender terrós marcat entre càrritx i argelagues. Baixa amb molta contundència fins a arribar a un portell que dona pas a un caminet que ens permet admirar la coma de Son Reus amb el Massís de Randa i el llogaret del mateix nom amb la seva bella estampa al ben mig. En una intersecció agafarem el viarany de l’esquerra que ens menarà al camí de Son Saleta a Son Roig molt a prop de la Font de Ferrutxelles, un germà bessó del quanat islàmic de Son Reus que està a poc més d’un centenar de metres.

Retorn cap a Son Roig

Ara anem caminant per al coster de Tramuntana de la Serra de Galdent en la que s’ubiquen un conjunt de tanques en altre temps plenes d’ametllers i avui d’en dia abandonades i amb just alguns exemplars vells i malaltissos en peu. El terreny que s’estén per la dreta fins al Puig del Tudó ha experimentat una transformació en el tipus de conreu i avui en dia la vinya i l’olivar són ben presents. Enmig d’un olivar jove i plantat a tiralínies localitzarem el que queda de Sa Sínia de Can Doi que encara conserva restes de la maquinària feta servir per extraure la preciosa aigua. El camí s’empina i gira cap a l’esquerra passant al costat d’algunes cases ubicades sota la protecció dels arbres de Es Pinaret. En dos llongos més arribarem al punt a on hem de sortir de la pista per cercar el Més Alt de Galdent i ara just ens quedarà desfer camí palesant la transformació tan intensa que el paisatge ha experimentat en les darreres dècades.  I ho podrem celebrar alçant una copa de vi elaborat a partir del raïm de les terres que hem trescat si volem!

Temps aproximat sense comptar aturades Damunt 3 hores i mitja amb inici a  Can Monjo

Referències

Mapa Alpina Pla de Mallorca

Mapa General de Mallorca de Mascaró-Pasarius, lamines 27 i 34

Algunes Llegendes sobre la contrada de la Serra de Galdent

Les rondalles mallorquines ens donen dues explicacions per al topònim Sopegada des Gegant i un pel Puig de Ses Bruixes. És interessant llegir-les, ja que ens ofereixen una ocasió per mirar amb altres ulls aquests indrets. 

Sa Sopegada des Gegant

     Entre Llucmajor i Algaida hi ha un serrat de muntanyoles que pren cap a Ciutat, i dins sa possessió de Galdent forma una cresta que fa una endinsada seca, com una osca, d’una vintena de pams. De Llucmajor es veu de lo millor.

     Sabeu com se va fer aquesta osca?

     Conten que va ser que un gegant, que capllevava per allà, la duia molt d’un altre gegant de Cabrera.

     Un dia s’apedregaven i es tiraven unes rocasses com un parell de carros envelats.

     Una d’elles va caure dins Son Julià i encara hi és, que fa feredat, de grossa.

     L’home, com la tirava, feu tal estrall que pega de resquitllada, sopegà, i amb so dit petit   del peu fér una aquella a la cresta: en botí un talabant ferest i quedà aquella osca, que per això es diu sa sopegada del gegant.

(Rondalles Mallorquines, T. XXIV, p. 64)

Es Peu de Sant Cristòfol

     Diuen que aquest sant una vegada se’n venia de Llucmajor i sopegà en el puig de s’Heretat, que fa cadena amb so puig de ses Bruixes i partió entre els termes de l’esmentat poble i és d’Algaire. Dalt d’aquest puig de s’Heretat, s’hi veu encara un penyal amb una gran oberta, i diuen que és d’aquella sopegada. De s’Heretat Sant Cristòfol es tirà amb una passa en es Porrassar, darrere el corral de can Mulet, quasi dins la vila d’Algaire, a on deixà senyat és peu dalt una penya: és una clapa d’uns sis pams de llarg que té tota sa forma d’una petjada.

     I no us cregueu que Sant Cristòfol romangués espantat en es Porrassar, com és blat de l’any tretze.

     Amb un altre llongo es tirà dalt del campanar de Biniali, i hi romangué per patró.

(Rondalles Mallorquines, T. XXIV, p. 80) 

Puig de Ses Bruixes

Piferrer i Quadrado (1888), deien del «Puig de las Bruxas […] berroqueño y melancólico obelisco que se destaca por aquel lado del monte de Randa». La llegenda explica que el nom d’aquesta muntanya procedeix de les bruixes que habitaven en unes coves properes. Quan els carros circulaven als peus d’aquesta muntanya, els muls tenien gran dificultat per estirar-los, ja que les bruixes pujaven damunt els muls sense que les veiessin vistes i amb prou feines podien estirar. Els habitants d’aquest indret n’informaren el rei Jaume I el fet, el qual es va dirigir cap al puig de ses Bruixes amb dos capellans i un escolà. Es va enfilar amb la carrossa fins al pic i hi va plantar una creu. L’escolà, mentrestant, mort de por, es va situar en una muntanya veïna, que per això es diu el puig de s’Escolà. Des d’aleshores les bruixes no hi han tornat a aparèixer. (Llucmajor. Senderisme 08).

Segons Cosme Aguiló «El puig de ses Bruixes era conegut en el segle XV amb el nom de puig de na Santjoana. Sembla que és la mateixa muntanya que en el segle XVII apareix amb el nom de puig Agut [o puig Agut de Ferrutxelles]».