Serral des Canó; Puig des Romaní i Sa Penya Rotja
La península d’Alcúdia va ser important en la defensa d’aquesta zona de Mallorca des de l’edat mitjana i de forma especial en l’etapa funesta dels atacs de pirates i corsaris entre els segles XVI i XVIII. Es van construir diferents elements defensius per a protegir la zona de les incursions dels invasors. Un dels més interessants és la fortificació de la Penya des Migdia o Penya Rotja en el qual una petita guarnició es refugiava en una zona inexpugnable amb l’ajut d’un conjunt de canons dels quals, avui en dia, encara hi queda un. Ho farem en una variant que ens permetrà visitar el cim del Puig des Romaní, no massa visitant i que ens oferirà una perspectiva inèdita i copsadora.
L’itinerari s’inicia i acaba al Santuari de la Victòria. En gran part se segueix pista o camí amb l’excepció del tram entre el Coll des Jueus i el cim del Puig des Romaní. En aquest bocí hem de parar atenció a la navegació. El camí va penjant sobre cingles pel que convé anar amb coneixement. El pas per accedir a la fortificació és espectacular i segur encara no ho sembli. Recordeu anar amb atenció, alerteu amb els menuts i els majors, mesureu les vostres forces i atents a la meteorologia. Deixar per millor ocasió amb previsió de meteorologia adversa. Ideal per a una matinal per la protecció que vos oferirà la serreta del sol que s’aixeca per llevant.
Santuari de la Victòria
Per arribar al conjunt hem de sortir d’Alcúdia pel carrer Xara en direcció al Mal Pas o Bonaire tot seguint les indicacions que us portaran vorera de mar fins al complex dominat per l’església, l’hostatgeria i alguns establiments hostalers.
Des de la gran esplanada de Sa Creu Grossa surt una ampla pista que progressa en direcció general cap al nord-est enmig d’una garriga densa i poblada de pins. A la dreta hi ha el comellar per el qual corre un dels braços del Torrent de S’Aladernar que aboca les seves aigües en la platja de S’Illot. A pocs minuts de marxa observarem un mirador amb el nom de Ses Tres Creus a l’esquerra a on són presents tres crucifixos de bona mida. Una llegenda indica que justament en aquest lloc es va aparèixer la Mare de Déu a un pastor de nom Joan Boi a l’inici del segle XIV. Aquests tipus de llegendes són molt habituals i pretenen vestir d’un origen diví a figures i imatges religioses.
Camí Sa Penya Rotja
En el proper revolt que fa la pista hem de sortir per un tirany marcat cap a l’esquerra que comença a pujar amb l’ajut d’unes baranes de fusta en direcció cap a Sa Penya Rotja o Penyal des Migdia. Anirem transitant per la part baixa del Puig de Sa Falguera, un dels cims que integren el Serral des Canó. Després d’uns revolts en el que el camí es mostra molt descarnat arribarem a una zona a on el sender torna pla. A partir d’ara mireu cap a la dreta i sortiu pel mig del bosc de pins en diagonal a la cerca de la llum de la collada. No hi ha camí, però en uns pocs minuts de suau pujada entre pins caiguts, mates i argelagues que conformen una garriga bruta arribareu a una coma.
Coll des Jueus
Aquest peculiar topònim anomena el lloc que separa el Puig de Sa Falguera a la dreta del Puig des Romaní, el nostre proper objectiu. És la porta de Es Clot, una zona que encara que fou habitada i explotada en l’antigor és avui en dia un terreny extremadament exigent i salvatge. Ara girarem a l’esquerra per iniciar la pujada cap el cim seguint un tirany molt esvaït i algunes fites perdudes. La direcció general ens portarà per una carena que, a mesura que anem pujant, es despulla de la coberta vegetal i ens ofereix una vista sobre la Badia de Pollença que cal detenir-se a admirar. La roca adopta formes peculiars i alguns forats en les parets que miren cap a la mar recorden trets de cares humanes. Un canal còmode ens portarà cap al final de l’ascensió. Girem cap a la dreta per recórrer els metres finals fins al cap cucurull.
Puig des Romaní
Aquesta prominència de 380 metres és una balconada privilegiada. Començant pel Cap de Menorca al sud-est i seguint per la platja de Es Coll Baix, Puig de Sa Falguera i Sa Talaia, la inabastable Badia de Pollença i la península de Formentor. És un bon lloc per, si les condicions meteorològiques ho aconsellen, fer una aturada i recuperar forces omplin els ulls de vistes admirables i la panxa de menjar saborós.
Per continuar retornarem sobre les nostres passes i una vegada veiem Sa Penya Rotja iniciarem la baixada en direcció cap a la coma que la separa del nostre cim. Hi ha algunes fites aquí i allà i al voltant del xap que separa les dues penyes trobarem restes d’un tirany marcat.
Coll de la Solana
Aquesta bretxa ens dóna pas a un caminoi que connecta amb la via que hem abandonat per anar a cercar el coll des Jueus. Girem cap a la dreta i anem caminant amb la mar de la Badia de Pollença als nostres peus. Després de superar unes polides lloses de roca arribem a una baixada curta que ja mostra Cap Pinar i que ens deixa als peus d’una peculiar construcció.
Pas de Sa Penya Rotja
Es tracta de l’únic accés a la Fortificació i la seva talaia que permeten aquestes llises parets. És fàcil, però convé posar atenció. Per descriure-la res millor que recorre a les paraules del mestre J. Mascaró Pasarius: “Per a fortificar sa Penya Roja determinaren que «l’entrada fos per la part Nord-oest; sobre la roca llisa i gairebé vertical es construiria obra de maçoneria l’entrada de la qual tancaria una porta falcada per la part interior. Caminant sobre aquesta atrevida obra cap a l’Est se salvaria un altre precipici passant sobre una cornisa d’uns tres pams d’ample i una quarantena de llarg.”
A l’altre costat de l’entrada hi ha un estret sender bastit sobre marges equipat amb una sòlida cadena que ens fa de passamans i assegurarà les nostres passes fins que arribem a un conjunt de construccions agrupades en un petit replà. L’excepcional visió de Cap Pinar i les seves aigües no ens ha de fer perdre pas.
Fortificació Penya des Migdia o Penya Rotja
Està constituït per un aljub, un porxo a on es refugiava la guarnició i una peculiar construcció amb forma cònica. Tant l’aljub com el porxo estan fets de pedra i argamassa que amb el pas del temps (foren bastits inicialment el 1603) s’han mimetitzat amb la roca grisa coberta de líquens. El darrer és conegut com a Forn de Bala Rotja i estava destinat a encalentir les bales de canó fins a posar-les ferro rogent per tal d’incendiar les naus enemigues. Una petita murada protegeix l’únic accés, extremadament exigent, que hi ha des de Cap Pinar arrancant des del Coll des Violar.
Al costat del porxo hi ha una esplanada que ens regalarà l’observació de l’extrem de Cap Pinar i la seva bellesa.
Canó des Moro
Darrere del porxo surt un sender clarament marcat que va guanyant alçada de forma contundent amb un fort rost. Algunes restes molt danyades assenyalen la presència de barraques o cobertes des de les quals s’atalaiava i a on els aïllats soldats es protegien de les inclemències del temps. Sabrem que som propers a la plataforma quan observem un altre forn de bala rotja, molt més petit que l’anterior i que precedeix a una zona a on hem d’anar amb precaució en les grimpades finals que s’obren a veïnat dels precipicis.
La plataforma a on es troba Es Canó des Moro es el resultat d’una restauració feta a inicis del segle XXI. La peca d’artilleria és de ferro, de vuit lliures. Pere Ferrer, de mal nom Gabellí, va cobrar el 14 de juliol de 1630 una lliura i dos sous per la feina de pujar-lo fins a on està avui en dia. Al canvi ara com ara suposarien uns 300 euros! Magre jornal.
Aquesta ubicació convida a la contemplació del paisatge. Us desafiem a anar identificant els diferents punts de la nostra geografia que és podem veure. No es infreqüent que les costes del sud de l’illa germana de Menorca es retallin en l’horitzó. La mítica península de Formentor i les seves cales amagades s’estiren cap a l’horitzó. Cap Pinar i els seu esplèndid territori incongruentment vedat als simples mortals -son terrenysmilitars- és un racó ple de vivor i harmonia.
Pel retorn, just hem de desfer camí, admirant la Badia de Pollença, fins enllaçar amb el punt a on hem sortir a la cerca del Coll des Jueus. En l’estiu un bany a la platja de S’Illot és recomanable.
Temps aproximat entre 3 hores i mitja i 4 hores
Referències
Mapa General de Mallorca Mascaro-Pasarius
Mapa Alpina Serra de Tramuntana
Diccionari Alcover-Moll
Web Aires de la Serra Mallorquina (Aires de la Serra Mallorquina)
Web Doblevuit (www.doblevuit.com)
La Victòria commemora la derrota de la Germania!
L’ermita del Santuari de la Victòria ocupa el lloc que varen ocupar tant construccions defensives anteriors d’època musulmana com religiosos dels primers anys de la conquesta cristiana. L’església actual és d’estil barroc i fou edificada a partir del 1679 per Pere Torrandell. Senzilla i amb coberta de volta de canó, acull la imatge de la Mare de Déu de La Victòria, obrada en fusta i d’estil gòtic tardà.
Però, quina Victòria fou la que li dóna nom?
El 1521 es va produir l’alçament revolucionari de les classes populars –menestrals, pagesos i jornalers- contra els estaments privilegiats –nobles, clergues, mercaders- que va ser conegut com a Germania. La corrupció de les classes dirigents i l’abús impositiu sobre la part majoritària de la població foren algunes de les causes, no les úniques, del moviment. La Germania va ser derrotada i la repressió fou duríssima, un vertader bany de sang, i va tenir conseqüències dramàtiques que marcaren la vida de Mallorca en els segles a venir.
La imposició d’un sistema fiscal més just i redistributiu no fou ben acceptat per les classes benestants –coneguts amb el sobrenom de Mascarats- que varen refugiar-se darrere les murades d’Alcúdia per resistir les escomeses dels agermanats. Com és habitual, el poder central en les mans de l’emperador Carles V va actuar en ajut dels privilegiats i a l’any 1522 varen desembarcar les tropes imperials a Alcúdia que varen derrotar als agermanats, tot esclafant el moviment el 1523 amb l’assalt a la ciutat de Palma. Tortures, ajusticiaments cruels, presó sense fi, captura de béns, multes confiscadores, proscripció i oblit foren les penes per aquelles persones que s’aixecaren en defensa dels interessos dels més febles.
Aquesta és la “Victòria” que celebra el nom de l’Ermita.
Enguany se celebra els cinc-cents aniversari d’aquests fets i ens convé recuperar la nostra història més enllà de manipulacions i lectures interessades. Perquè ja sabeu que els vencedors l’escriuen a la seva conveniència per anul·lar la memòria.
L’obra d’Eulàlia Duran, “Les Germanies als països catalans” estableix la veritat històrica del moviment i els fets que li varen donar alè. És reimprimirà per estar disponible l’any vinent.
Més informació al BLOG EtzibaBalutxoPau, Justícia i Germania (XVI) Comunidades vs. Germania – EtzibaBalutxo… (mesvilaweb.cat)