Ara llegint
Tirar amb fona és el tret més carismàtic de l’esport de les illes

Tirar amb fona és el tret més carismàtic de l’esport de les illes

Els foners balears han estat sempre un símbol, fins i tot per als seus ancestrals enemics, els romans, degut que amb les seves pedrades dificultaren repetidament la conquesta de les Illes Balears, fins al punt que els invasors varen haver de revestir els vaixells de cuiro per contrarestar els impactes sortits de la bassetja, passant posteriorment aquests guerrers illencs a formar par de la seva infanteria d’avantguarda, quasi com una artilleria, en la lluita contra els cartaginesos.

D’aquella tradició guerrera en va sorgir, gràcies a l’esforç i empenta de tota una colla de persones amants de les nostres tradicions i de la nostra cultura, l’embrió d’un nou esport que, bufegant dins les arrels de la nostra història, varen recuperar la tradició de tirar amb el mandró.

D’una manera de supervivència, d’una eina per defensar-se, la fona ha passat a ser una forma de divertir-se, de fer esport i salut. Un esport que va més enllà de la seva càrrega històrica, combinant força i precisió, coordinació i destresa, una activitat competitiva però alhora lúdica i social. Un joc que, avui en dia, gràcies a la labor dels clubs illencs està a l’abast de tothom.

El tir de passetja segueix viu, continua present a tots els racons de les nostres Illes, com fa vint-i-cinc o trenta segles, presentant aquesta harmonia entre el passat i el present. Certament, a una època en la que tot ho volem revestir amb les essències de la mallorquinitat, el tir de bassetja és, de ben segur, l’esport més propi de les nostres illes, com sol recalcar habitualment el president federatiu Mateu Cañellas “és l’únic esport autòcton, ho dic ben clar, alt i llampant, l’únic, i mereix més recolzament”.

El foner o bassetger balear és la figura més representativa de l’esperit independent i combatiu dins l’alba de la història de les nostres illes, i nombrosos autors clàssics al·ludeixen a la seva eficàcia com a combatent valerós, i a la punteria del seus tirs fulminants.

Els principiants sota l’atenta mirada dels monitors. (Foto: Joan Oliver)

Els orIgens.

En un moment avançat del Neolític, a principis del quart mil·lenni abans de la nostra era, es produí l’arribada dels primers grups humans a l’illa de Mallorca. No hi ha dubte que l’invent de la passetja va néixer al Paleolític, quan l’home havia après a trenar i teixir. Al principi, la fona (superat ja el fet de tirar la pedra amb la pròpia mà) serví d’arma defensiva, fins que l’home s’adonà que també era un magnífic estri de caça. 

No és exacte, com es comenta a moltes publicacions, que la fona fos inventada pels nostres avantpassats, ja que a l’Orient antic (segons Adolf Schulten, a les “Fontes Hiapaniae Antiquae”) els assiris, cananeus, micènics i cretencs ja coneixien aquesta arma.

No sols la coneixien al món antic, sinó també al Nou Món: els indis del Perú tiraven també amb bassetja fa més de 2000 anys. I sense anar tan enfora, la tradició de la fona i dels foners està ben constatada a Iberia i a la veïna illa de Sardenya. Però el que sí és cert és que els nostres foners són els que vénen citats pels autors clàssics, una i altra vegada, com el més famosos i destres a les guerres greco-púniques i púnico-romanes i fins i tot a la des Gàl·lies.

La passetja és simplement un instrument, una tosca trunyella que s’eixampla a la meitat de la seva extensió longitudinal, formant una espècie de bossa on es diposita el projectil, avui en dia una pedra (bala de la mar o de torrent) o una pilota de tennis (els més jovençans).

Les fèmines són grans tiradores. (Foto: Joan Oliver)

Tres fones.

Històricament els balears portaven tres fones de llargada diferent, que usaven segons la distància a la que volien arribar, com comentaven entre d’altres Estrabó i Diodor. La més llarga, per a les distàncies considerables, era anomenada macrócolos, és a dir, de braços llargs; l’emprada per a distàncies més curtes era la brajícolos, que significa de braços curts, i la intermèdia era la mesi, que vol dir mitjancera.

Tot el referent amb el tir de passetja recomençà en el Talaiot dels Racons, de Llubí, on el popular Biel Frontera, desaparegut  es topà i conversà llargament amb un foner hivernat per aquelles contrades. Després de la renyada inicial, degut que el tir de bassetja havia desaparegut quasi completament de les Illes Balears (només quedava una petita constància als llibres d’història), Biel Frontera i ells seus “brusquers” companys de curolles, portadors en la sang de la imatge altiva i orgullosa dels nostres avantpassats, tenint clares les seves arrels, volgueren reviscolar la imatge del foner, símbol de la llibertat i independència de les illes.

L’històric foner Biel Frontera tirant amb la fona sota l’atenta mirada dels participants. (Foto: Joan Olver)

Competicions.

El llubiner Miquel Company fou el primer guanyador d’una tirada oficial, aquell històric 31 de juliol de l’any 1977, dins el Camp de Futbol de Llubí. Un diari mallorquí, dos dies després, obria la seva edició amb un titular que quedà com a profecia: “Vuelven los Honderos Baleares. La belleza del tir amb bassetja”, i els comparava amb l’Ave Fènix.

De les fetes dels antics foners balears, no ens queda cap nom; tot just ens queden les cròniques bèl·liques d’Estrabó, Diodor, Sícul, i d’algun altre. Però alguna cosa devien tenir aquells guerrers que, uns finolis romans, alabessin com van alabar a uns bàrbars, els nostres bassatgers.

Després d’en Biel, en vingueren d’altres, en Mateu, en Pep, en Vicenç, en Maties, na Margalida, en Miquel…, gent que d’una forma o altra coneixia el món de l’esport, i, entre tots, varen saber donar tot l’aspecte de modern a una activitat ancestral. Així, enmig de l’efervescència autonomista, va néixer la Federació Balear de Tir de Fona, base ferma des d’on consolidar el gran projecte.

El primer reglament oficial fou presentat al Monestir de la Real dia 27 d’agost de 1980, escrivint el pròleg el desaparegut historiador balear Josep Mascaró i Passarius.

Segons Josep Mascaró i Passarius, un estudiós dels foners balears i pioner del modern tir de bassetja, els antics foners representen “l’esperit independent i combatiu, agosarat i decidit del nostre poble, sempre acorralat, però mai vençut”. A davant del món modern i uniformitzador, la vessant dolenta de la globalització, la sentència del savi alaiorenc ha de ser una de les màximes dels foners actuals.

El foner Nicolàs García explicant la tècnica als més joves en una diada de Tir de Fona. (Foto: Joan Oliver)

Mundialment existeix una sola federació dedicada en exclusiva en aquest esport, la Federació Balear de Tir de Fona, i vuit clubs federats: el Club Ciclista Defensora Sollerense de Sóller, el Club Foners de Lloseta, el Club Foners de Mallorca, el Club Foners de Sa Pobla, el J.A.S.A. d’Eivissa, Espanya Hoquei Club de Palma, Club Foners de Ciutat de Palma i la Unió Excursionista de Menorca. 

Val a dir també, que sols hi ha un camp oficialment homologat. Aquest és el Camp Municipal d’Esports Jaume Oliver i Sastre, de Sóller.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt