Tomàs Vibot ens regala el gust de la cuina de Nadal

Els seguidors de Tomàs Vibot estam d’enhorabona aquestes festes de Nadal, ja que el prolífic escriptor -a més de mitja dotzena més de vocacions i oficis, entre els quals cal destacar, sobretot, el de dinamitzador cultural- ens obsequia amb el seu darrer volum «Cuina de l’esperança. Gastronomia i etnografia mallorquina del Nadal» amb una detallada anàlisi de la festa més preuada del cicle hivernenc, el Nadal.

De la mà del Gall Editor, Vibot encara en aquesta ocasió una de les festes tradicionals amb més rellevància del panorama balear: les festes de Nadal; unes festes on tradició, cultura i gastronomia més s’agermanen donant com a resultat unes elaboracions ben arrelades en el caràcter de qualsevol illenc -orgullós de ser-ho-; tant és així que la Sibil.la,  les coques de Nadal o les ametlles torrades -entre d’altres- s’han convertit en autèntics símbols del Nadal nostrat.

Ja des d’un bon principi, Montse Ramírez -prologuista d’aquest volum- assevera que «Cuina de l’esperança» ens acostarà a un dels períodes més interessants des del punt de vista gastronòmico-festiu mitjançant un acurat recorregut pels plats ja siguin dolços o salats que configuren el panorama tradicional d’aquesta època de l’any.

Des d’un bon principi, Vibot ens introdueix en un cicle festiu que té com a principals motors l’alegria, la felicitat i l’afermament dels lligams tant familiars com comunitaris. En aquestes dates festives nadalenques el menjar esdevé quelcom més que un simple acte biològic per esdevenir tot un sistema de comunicació que ens defineix com a comunitat: és a dir, les festes propicien l’elaboració i el consum de determinats productes que acaben esdevenint unes potents senyes d’identitat. Tot i el canvis que la multiculturalitat i la globalització han duit aparellats, és innegable que en la gastronomia illenca hi ha una sèrie de plats i tradicions que afermen la nostra mallorquinitat: convertint-se per mèrits propis en autèntiques manifestacions patrimonials immaterials de primer ordre.

És, sobretot, la gastronomia nadalenca mallorquina una cuina basada en productes propis de la terra; senzilla però plena, primària i alhora contundent. És curiós observar que hi ha costums d’altres territoris de l’Estat que lenta, però inexorablement s’han anat introduint a casa nostra; curiosament es tracta dels dos àpats que a dia d’avui més copen l’esperit festiu dels nostres temps: per una banda, el sopar de la Nit de Nadal -una celebració que tradicionalment comptava amb molt poca rellevància a Mallorca- ; i de l’altra, el sopar de Cap d’Any que fou introduït pels estaments alts de la societat ben entrat el segle XX -devers els anys quaranta i que avui en dia acaparen gairebé completament les celebracions del Nadal.

 Ara bé, si ens centram en els plats -tant salats com dolços- tradicionalment representatius d’aquestes dates a Mallorca, la porcella és l’autèntica reina de les celebracions gastronòmiques d’aquesta data. No debades el porc és un referent de la cultura balear i un símbol de la seva idiosincràsia i supervivència. Ara bé, en aquestes dates destaca la versió de porcella rostida acompanyada per a tan especial ocasió de salsa de magranes agres.

Tot i això, també cal contemplar la presència de l’indiot en els àpats nadalencs convertint-se en un dels menjars per excel·lència del Nadal mallorquí ja sigui rostit o mitjançant uns bons escaldums.

Una peculiaritat mallorquina d’aquestes celebracions és la presència en aquestes dates d’una de les salses més autèntiques de la nostra gastronomia: la salsa d’ametlles, coneguda també com a salsa de Nadal.

La riquesa gastronòmica d’aquestes festes no se circumscriu només als plats de carn sinó que compta amb una completa gamma de sopes; entre les quals cal destacar la sopa de Nadal, la sopa torrada o l’arròs de Nadal; sense menystenir algunes elaboracions d’alt nivell com són l’ou filat, la cassola dolça, l’ofegat dolç o els calamars farcits.

Tot i això, on realment excel·leix la gastronomia mallorquina és en l’elaboració dels dolços típics d’aquestes dates; uns dolços on la presència de l’ametlla mallorquina -més dolça i amb més oli que les forasteres- n’és la gran protagonista.

El torró -en qualsevol de les múltiples varietats que avui en dia omplen els mostradors de les botigues de qualsevol indret- és l’autèntic rei quan s’apropa l’hora de les postres nadalenques; arribant a ser tanta la seva fama que, fins i tot, s’hi relacionaren alguns costums com el «cagar torró» avui gairebé desaparegut i substituït per l’omnipresència del Pare Noël. Tradicionalment, a Mallorca hi havia dues castes de torró: el fluix -de consistència pastosa que incloïa les coques de torró, el torró de Xixona, el de fruites, el de vermell d’ou, etc.- i el fort -de gran duresa com és el cas del torró d’Alacant-.

Destaca especialment el tambor d’ametlla que -sense ser pròpiament torró- s’incorporà al cicle de Nadal, essent una de les receptes més antigues fetes a Mallorca; i la pasta reial obtenguda de la mescla de farina d’ametlla i sucre i recuperada des de fa alguns anys per Tomeu Arbona, artífex i creador del Fornet de la Soca -empresa dedicada a la recuperació de receptes antigues i dedicada a l’arqueologia gastronòmica-.

Pel que fa a les coques, cal destacar la presència de les coques de Nadal -i el seu especial gust a anissat- una coca realitzada a partir d’ous, saïm, sucre, aigua, llevat i farina; una coca que comparteix espai amb la coca bamba, la coca rosada i les neules -un dels altres referents ineludibles en el Nadal mallorquí-.

Menció especial requereix la llet d’ametlla: un beuratge localitzat especialment en els municipis de Santa Maria, Santa Eugènia, Sa Cabaneta i Pòrtol. Es tracta d’una beguda que s’obté per extracció en fred, mitjançant la pressió produïda per dues moles que, en girar la superior, esclafa el bessó. Es tracta d’un beuratge que se solia fer pocs dies abans del Nadal i que se servia com a darreria acompanyat de sopes de coca de Nadal.

La riquesa rebostera del Nadal no s’exhaureix amb aquest seguit de receptes sinó que es complementa amb un ampli repertori de llepolies on cal destacar les greixoneres de Reis, la tortada, les casques, mantegades, polvorons, congrets, barros, la xocolata calenta o els moniatos calents -si l’economia no permetia realitzar grans despeses-.

Com ja ve essent habitual en el cas de tomàs Vibot, el volum finalitza amb una àmplia aportació literària sobre el tema: ja sigui mitjançant gloses, romanços i cançons quan fa referència a la cultura popular com de fragment d’autors de primer nivells quan es refereix a la literatura «culta» on trobam fragments d’autors com Josep Maria Llompart, Maia Antònia Salvà, Gabriel Alomar o Salvador Galmés, entre d’altres.

Tomàs Vibot l’ha tornada a encertar amb el present volum: en primer lloc, per fer-nos avinents una sèrie de coneixements imprescindibles durant les festes que s’apropen; i en segon lloc, perquè ha aconseguit solventar el problema sobre què regalar en unes dates tan assenyalades per realitzar presents o regals. Gràcies Tomàs, per tot en conjunt. Bones festes a tots!