Una Volta a la Moleta de Binifaldó

El Santuari de Lluc, la vall en què s’ubica, les terres i muntanyes que el contornegen i protegeixen, han estat des de fa segles un territori en què l’espiritualitat i la natura van de la mà. Avui farem un recorregut que ens permetrà gaudir d’un itinerari per alguns dels seus llocs més característics i peculiars, sempre a la vista de la forma característica de la Moleta de Binifaldó que, des de poc més de vuit-cents metres, atalaia tota la contrada.

L’itinerari és integral, amb inici i final al Refugi de Son Amer. En gran part seguireu pista o camí amb l’excepció d’un tram d’asfalt, que intentarem evitar, des de les cases de Binifaldó al Coll de el mateix nom. Hi ha indicadors i algunes construccions per aixoplugar-nos en cas necessari. Passem per diverses fonts, però no convé confiar en elles, ja que la quantitat i qualitat de l’aigua és irregular. Recordeu anar amb atenció, alerteu amb els menuts i els majors, mesureu les vostres forces i atents a la meteorologia. Si la previsió és adversa, recordeu que els camins i les muntanyes us esperaran per una ocasió més propicia. Qualsevol estació es propicia per aquesta proposta. Ideal per a tornar a agafar el ritme a començaments de la temporada senderista.

Refugi de Son Amer

Aquest refugi de la ruta de Pedra en Sec GR 221 se situa dins la finca pública del mateix nom de gairebé 150 quarterades. Dalt d’un turó, domina visualment tota la vall de Lluc i el seu circ de muntanyes que formen el cor de la part central de Tramuntana. Després d’arribar a ell per la carretera MA-10 disposarem d’un ampli espai per deixar vehicles. Si voleu fer servir el servei públic de transport, la línia 312 arriba des d’Inca i, fins i tot, es pot combinar amb el ferrocarril.

Son Amer està unit per un camí de ferradura amb el monestir de Lluc que parteix des de darrere les cases. En suau baixada arribarem a un portell que superarem i ens dóna pas a la Vall de Josafat. El camí s’eixampla i corre al costat del Torrent des Puig Ferrer. A mà esquerra veurem les restes del Molí de Lluc. Restaurades fa una desena d’anys, el moli fariner també es feia servir com serradora per obtenir fusta i bigues. Documentat a l’inici del segle XIV va estar en actiu fins al 1960. Al final del camí un botador ens situa a la carretera, per la que hem de caminar uns metres cap a la dreta fins a tombar de nou a l’esquerra per un carrer asfaltat que ens portaria fins al Santuari. Un nou gir a la dreta entre uns xiprers i arribem al camp de futbol que hem de travessar pel costat sinistre. Gairebé al córner esquerre trobarem un petit pont de fusta que hem de superar, per iniciar una pujada continua, intensa, marcada per alguns esglaons espaiats en la roca calcaria en la que vigoroses alzines ens donaran ombra.

Gairebé al final del coster trobarem un indicador que ens informa que a la dreta es troba el conegut com a Es Camell. Es tracta d’una formació rocosa en el que l’erosió ha donat una forma peculiar. Alguns hi veuen una semblança a aquest camèlid. D’altres troben que té una retirada a una tortuga. És el espectacle del carst. El mirador que es troba al darrere ens oferirà una visió espectacular de pràcticament tot el recorregut amb la Moleta de Binifaldó a l’esquerra per continuar amb el Puig Caragoler des Guix i les parets de Es Galileu.

Retornem al camí principal i continuem trobant restes de l’antiga activitat dels carboners fins a arribar a un ample camí. Tombem a l’esquerra i de mica en mica el camí es va endinsant en uns olivars avui en dia pràcticament abandonats. Un mirador i uns bancs ens serviran com a fita per aturar-nos i admirar una panoràmica que abasta des del Puig Roig, el coll dels Ases –que el separa del Puig Caragoler de Femenia- i finalment Montibudell (o Puig Budell segons altres).

Els Pixarells

L’ample sender baixa fent un parell de voltes i just abans que torni a pujar veurem unes destacades roques a la dreta que estan tenyides amb senyal d’humitat. Aquesta ve d’alguns brocs oberts en la pedra des de la que, quan plou, surt l’aigua en forma de raigs. El fenomen és aprofitat des de temps antics pels homes que han construït un petit aljub per recollir-la i fer-la servir per bísties i collidors d’oliva assedegats. El camí continua passant al costat d’un porxo i després d’uns revolts reforçats amb formigó en pujada arribem a una àrea recreativa situada al costat de la carretera MA-10.

Hem de sortir per l’esquerra agafant un sender paral·lel a la carretera en sentit Pollença. Hem de guiar-nos per les fites i marques de pintura enmig d’un fantàstic alzinar crescut entre les roques esmolades i de formes fantàstiques. A poc més de mig quilòmetre haurem arribat al vial d’entrada de vehicles a l’Àrea Recreativa de Menut, a l’altre costat de la carretera, al que hem d’arribar. Alerteu amb els vehicles i guaiteu bé abans de travessar!

Hem de prosseguir anant per un tirany paral·lel a la carretera per la dreta que surt de la mateixa àrea recreativa al costat d’un dels aixoplucs en suau descens. Al cap de no més de 200 metres trobarem un camí ample amb un portell de fusta i un botador a la dreta assenyalat amb la indicació “Itinerari 6 – Coma de Binifaldó”. Superem el botador i seguim el camí fins a arribar a un espai en què a la dreta veurem la Font de Sa Coma de Binifaldó, un excel·lent exemple de Font de Mina que cerca les aigües subterrànies i es cobreix amb volta de canó. Alimenta un abeurador interior i un altre exterior proveït per una canalització de pedra. El sobrant alimenta la llera del Torrent de Binifaldó que passa ben a veïnat. A pocs metres hi ha un petit refugi que es pot llogar per passar uns dies. El camí continua en pujada constant i després de superar una serreta ja podrem destriar les parets del Tomir. El terreny torna a mostrar evidències d’aprofitament de l’olivera que creix enmig d’una garriga motejada amb algunes alzines. En pocs minuts arribem al tram del GR221 que comunica Binifaldó (a la dreta) amb Pollença. Girem cap a les cases i la nostra mirada serà captivada per una gegantina alzina. Un cartell ens indicarà que som davant l’Alzina d’en Pere un exemplar de QuercusIlex amb més de cinc-cents anys i una capçada que arriba als 20 metres. Un conjunt d’edificacions son al final del camí, als peus del Tomir i la Moleta de Binifaldó s’ofereix com una muntana cònica gairebé perfecta.

Cases de Binifaldó

Aquesta possessió, avui en dia de propietat pública, està localitzada entre alzinars i camps de conreu en procés de recuperació. El topònim que la identifica té una clara arrel àrab i, segons diuen els entesos, ha evolucionat a partir de la forma Beni Haldum, fills de Haldum. La seva activitat principal és la de centre d’educació ambiental allotjant a grups que la lloguen ocasionalment. Al seu darrere hi ha un esplèndid camp amb un nom evocador, Comellar de Sa Camamil·la. Seguint la carretera en sentit ascendent veurem al costat dret la Font dels Albellons que alimenta a ses cases i que aboca el seu cabdal excedent a la llera del Torrent de Binifaldó. La tria d’aquest lloc per establir-se està relacionada amb l’abundància de fonts d’aigua. En direcció cap a Menut trobaríem la Font des Cossi. Ara anirem a la cerca de Sa Font des Pedregaret agafant com referència la pista asfaltada que puja fent revolts entre els alzinars. Podem evitar-la agafant alguns dels nombrosos caminals que acurcen, el que agrairan els nostres peus. Que diferent és caminar damunt la dura pista o el matalàs natural de les fulles caigudes!

Avui en dia Sa Font des Pedregaret està pràcticament abandonada. El que veiem és una conducció que l’embotelladora –arruïnada i deixada perdre- va treure de l’ull principal, situat al peu d’una de les rossegueres del Tomir.

Coll de Binifaldó

Al final de la pista en situem al Coll de Binifaldó a on un portell amb botador a la dreta ens dóna pas a un camí que s’interna en el bosc tot seguint un indicador del GR221 que apunta cap a Son Amer. Anirem seguint-lo en un recorregut amunt-avall per Es Bosc Gran en el que semblarà una exposició de l’antiga activitat carbonera; sitges, rotllos, forns de pa, barraques… fins a arribar a una pista descarnada que hem de seguir en un coster molt feixuc fins a arribar al Coll des Bosc Gran.

Una extensa zona de nou amb mostres dels carboners constitueix el conegut com a Coll Pelat, des d’on arribem a una partió amb un botador de bona mida que hem de superar. Des d’allà, per avall anem per un ample camí que, de vegades, podem acurçar cercant alguna drecera clarament visible. S’Ermita, una modesta construcció a la qual s’atraquen les aigües de la Font de S’Ermita per una canal que les recull en un safareig, és el preludi de l’entrada en uns camps plantats i plens d’oliveres joves i figueres des del que, en un dir Jesús!, serem de nou al nostre punt d’inici.

Temps aproximat entre 4 hores i mitja i 5 hores

Referències

Mapa General de Mallorca Mascaro-Pasarius

Mapa Alpina Serra de Tramuntana

Diccionari Alcover-Moll

Guies Paratge Natural de la Serra de Tramuntana (Govern Balear)

Llegendes sobre la verge de Lluc

Moltes històries s’han contat sobre la figura de la Santa Patrona de Mallorca. De tal manera que és difícil endevinar a on pot estar la fina línia que separa la veritat de la llegenda. L’article que reproduïm, publicar al DBALEARS de 24 de juliol de 2011 per Miquel Ferrà i Martorell, és una aproximació excel·lent a aquest tema i amb modèstia el vos fem a mans.

L’altra verge de Lluc (1773)

Miquel Ferrà i Martorell | 24 juliol 2011

Segons la tradició, hi ha un llegat que, a través de les generacions, des del segle XIV, consisteix en una llegenda de com la Mare de Déu es va aparèixer a un pastor mallorquí que guardava el ramat pels entorns de la vila d’Alzira, i que, per divina coincidència, es diu també Lluc, com el nostre d’Escorca, i a la qual va donar devot culte, emportant-se-la amb ell a Mallorca, en el transcurs del qual viatge misteriosament li va desaparèixer. De retorn el pastora Alzira, reemprengué la seva tasca, però una nit fou sorprès per una claror enlluernadora que indicà novament a l’humil xicotet el lloc on volia refugiar-se aquella imatge que havia perdut en el seu viatge a l’illa, per la qual cosa interpretà que la voluntat de la Verge Maria era restar en aquell indret, la mun, on li fou eregida una ermita per tal de poder-li donar culte i veneració…”. Així contava el setmanari Sóller, l’any 1948, la llegenda de la Mare de Déu de Lluc. Perquè marededeus de Lluc n’hi ha dues, i ambdues pretenen ser l’imatge original de l’ingènua i miraculosa llegenda de quan va esser trobada. Segons explicaven els pretèrits habitants d’Alzira, la Mare de Déu trobada a la vila valenciana fou portada, com quelcom molt apreciat i personal, pel tal Lluc, en el seu viatge a Mallorca i la diposità en el monestir d’Escorca. Però l’estàtua fugí, com narrava el Pare Salvador Calvo, autor dels Gojos, l’any 1902: “De Mallorca ací arribà/ la Mare de Déu deLluc/ sens dur-la ningun buc, / a soles la mar creuà,/ i en este punt se quedà/ perquè fon de sa elecció.”

(…) El segle XVIII és un autèntic i laberíntic mosaic de marededéus miraculosament trobades, i quasi és podria dir que, en aquestes terres de la Península i Balears, cada poble té la seva: llocs rústics de troballa que generaren la construcció d’una ermita, un torrent, una cova, un pou, una síquia, una font, un llenç de muralla… totes les que vulgueu.

Imatges i referencies 2013-09-07 Volta Moleta de Binifaldó

Wikilochttps://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/voltants-de-lluc-22771216#wp-22771224