Verdolaga, un superaliment en desús

Les modes imperants en la globalització alimentària que ens governa ha provocat -i ho continua fent a dia d’avui- que una part dels aliments tradicionals que bastien la consabuda i lloada dieta mediterrània hagin quedat relegats a un segon pla, per no dir a un oblit gairebé total, pel fet de no comptar amb una quota de mercat suficient que les converteixi en rendibles per a les empreses multinacionals del sector. En aquest aspecte hi ha tot un seguit de les anomenades herbes adventícies o males herbes que corren el risc de romandre en la desconeixença més absoluta degut a aquest fet.

Entre aquestes herbes n’hi ha una que era ben coneguda pels nostres avantpassats, sobretot en èpoques on la producció d’espinacs i lletugues no havia arribat a dominar per complet els costums alimentaris a la Mediterrània: es tracta de la verdolaga. Fa tan sols algunes generacions la verdolaga era ben coneguda a casa nostra per completar i perfeccionar nombrosos plats tradicionals, però l’arribada de nous usos culinaris, sovint governats pels interessos de potents multinacionals, ha gairebé enterrat en l’oblit la utilització d’aquesta planta.

La verdolaga (Portulaca oleracea) deu al seu nom científic a la curiosa forma dels seus fruits, ja que “portula”, que vol dir porteta, fa referència a l’opercle amb què s’obre el fruit per alliberar les llavors mentre que “oleracea” fa referència al fet de ser una planta herbàcia.

La seva consistència és carnosa, d’aquí que hi ha hagi qui la inclogui entre les plantes suculentes”

Aquesta herba comestible és una planta anual molt ramificada, les tiges de la qual poden arribar a assolir els cinquanta centímetres de llargada, i presenten la particularitat de créixer directament de la terra. La seva consistència és carnosa, d’aquí que hi ha hagi qui la inclogui entre les plantes suculentes, i les seves fulles són gruixades, senceres, amb forma d’espàtula, oposades i d’un verd lluent.

Per la seva banda, les flors de la verdolaga són de color groc, petites i solitàries, tot i que ocasionalment també poden sortir formant petits grups, i solen aparèixer entre els mesos que van de maig a octubre. Els pètals li solen caure ràpidament, donant lloc a un fruit en forma de càpsula amb una espècie de tapadora que s’obre alliberant moltes llavoretes.

De fàcil reproducció

Es tracta d’una planta molt vital que es reprodueix per esqueix amb molta facilitat, sempre que disposi d’aigua. Tant és així que si hi ha humitat suficient pot arrelar deixant tan sols unes branques de l’herbei simplement damunt la terra.

És abundant en conreus i horts de reguiu i és ben coneguda a la nostra comunitat, ja des d’antic. És convenient recol·lectar-la -si es vol ben tendra- abans que floreixi, tot i que és present durant tot l’any als nostres conreus sempre que les condicions climàtiques siguin òptimes.

La verdolaga ha format part de l’alimentació tradicional mediterrània des dels inicis de la civilització”

La verdolaga ha format part de l’alimentació tradicional mediterrània des dels inicis de la civilització i se’n troben referències en documents tan antics com el receptari de cuina Sent Soví (1324) on la verdolaga hi apareix esmentada com ingredient d’una sopa amb propietats refrescants o  al tom XXIII del “Diccionari de ciencias médicas” (1824), posant de manifest el coneixement que es tenia tant de les seves propietats gastronòmiques com medicinals.

Tot i que la forma més senzilla i comuna de consumir la verdolaga és com a fulla comestible, semblant a com ho feim amb els espinacs o amb la lletuga, hi ha moltes  receptes on s’empra aquest vegetal en sopes calentes i aguiats. Cal ressaltar que en tractar-se d’un vegetal ric en mucílags -substància gelatinosa que contenen algunes plantes, rica en fibra- la seva incorporació a cremes i sopes fa que aquestes esdevinguin més cremoses, per la qual cosa és freqüent acompanyar cremes de verdures -com per exemple, la de carabassó- amb brots de verdolaga per tal d’augmentar la seva cremositat.

Maceració

També se la pot macerar en vinagre i pot ser emprada com una més de les varietats d’encurtits tradicionals que acompanyen ensalades i altres plats durant els mesos d’hivern; o bé assecar-la per fer-ne infusions. Igualment, les llavors de verdolaga es poden utilitzar per obtenir una farina amb la qual es pot fer pa, bescuits i altres pastes. Al nord d’Àfrica aquestes llavors es mesclen amb farina de dàtils.

La vàlua de les propietats medicinals de la verdolaga han fet que aquesta senzilla herba, sovint qualificada com mala herba, amagui un seguit de beneficis per a la salut que la converteixen en tot un súperaliment. Aquesta classificació li ve donada, sobretot, per ser una de les verdures més riques en Omega 3, arribant a superar a alguns súperaliments tant potents en aquest aspecte com l’alga espirulina. L’Omega 3 és un potent antiinflamatori molt adequat per a la gent que pateix de dolor, artritis o obesitat. A més, la verdolaga també és molt rica en fibra i antioxidants que, sumats als beneficis de l’Omega 3, donen com a resultat que sigui una verdura excel·lent per a les persones amb problemes de cor, hipertensió, diabetis, colesterol alt i mala circulació.

Alerta a consumir-ne en excés

Tot i això, cal anar en compte amb el consum de verdolaga perquè conté una quantitat força alta d’oxalats que, consumits en excés, poden irritar les mucoses digestives i impedir l’absorció d’alguns minerals com el calci o el ferro.

Per motius de seguretat alimentària es recomana que es rentin molt bé les fulles de verdolaga abans de ser consumides, afegint a aquesta neteja esterilitzadors de verdura sobretot quan no podem constatar eficaçment que hagin estat tractades amb pesticides.

Una vegada més, la natura ens dona a conèixer una planta que la modernitat ha relegat a un segon terme, però que per als nostres avantpassats era ben coneguda i emprada, no tan sols per la seva vàlua gastronòmica sinó també per la medicinal. La posada en valor de la verdolaga ens ha de servir per evitar que aquests coneixements restin en l’oblit, decantats per uns costums globalitzats que sovint no tenen gens present les particularitats i preciositats que la natura que ens envolta ens ofereix sota la senzilla aparença d’un simple herbei.