La Justícia tomba el toc de queda a les Illes Balears per no estar suficientment justificat

La Secció Quarta de la Sala del Contenciós-Administratiu de les Illes Balears ha anul·lat el toc de queda i la limitació de reunions familiars i socials decretat pel Govern Balear després del cessament de l’estat d’alarma en considerar que no s’ha justificat que la adopció d’unes mesures tan intenses i severes resultin indispensables.

El tribunal estima el recurs de cassació interposat pel Ministeri Fiscal contra la interlocutòria de 20 de maig de 2021 del TSJ de les Illes Balears que va ratificar les mesures adoptades pel govern d’aquesta comunitat per combatre la pandèmia de la Covid-19 després del cessament de l’ estat d’alarma: toc de queda entre les 24 i les 6 hores amb determinades excepcions, controls per a l’entrada al territori balear d’altres persones provinents d’altres llocs del territori nacional, límit màxim de 6 persones en reunions familiars i socials en espais interiors , i en vuit en espais oberts; i 50% aforament en llocs de culte tancats.

D’aquestes quatre mesures, ratificades judicialment, el fiscal va recórrer únicament l’anomenat toc de queda nocturn i el límit màxim de persones en reunions familiars i socials. L’estimació suposa l’anul·lació de l’acte en la part relativa a aquestes dues mesures recorregudes que, tanmateix, finalitzava el proper diumenge.

La Sala considera que mesures restrictives tan severes i extenses com el toc de queda o el màxim de persones en les reunions familiars i socials poden adoptar-se a l’empara de la Llei Orgànica 3/1986 (article 3) sempre que “la justificació substantiva de les mesures sanitàries -a la vista de les circumstàncies específiques del cas- estigui a l’altura de la intensitat i l’extensió de la restricció de drets fonamentals de què es tracti”.

Afegeix que la justificació passa per acreditar que aquestes mesures “són indispensables per a salvaguardar la salut pública” i no n’hi ha prou “meres consideracions de conveniència, prudència o precaució”.

En el cas analitzat, el tribunal conclou que “ni el Consell de Govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears ni la Sala d’instància han justificat que les esmentades mesures sanitàries restrictives de la llibertat de circulació i de el dret a la intimitat familiar resultessin indispensables a la llum de la situació epidemiològica existent llavors al territori autonòmic, sinó que es recolzen només en consideracions de prudència”.

En la sentència, ponència de el magistrat Luis Díez-Picazo, la Sala explica que les restriccions de drets fonamentals analitzades en aquest recurs de cassació són força diferents de les que es van resoldre en la sentència que es va pronunciar sobre les mesures adoptades a les illes Canàries. En aquest cas, es tractava de la limitació dels viatges entre illes, que afectava a la llibertat de circulació en el territori nacional, mentre que en aquest recurs estan en joc drets com la intimitat familiar i el de reunió.

A més, en relació amb el toc de queda, el tribunal afegeix que està en joc alguna cosa més que la llibertat de circulació ja que no és el mateix prohibir desplaçar-se entre dos llocs determinats que obligar a tots a romandre al seu domicili durant certes hores.

Amb tot això, la Sala posa en relleu que la intensitat (la força amb la qual s’incideix en els drets fonamentals) i l’extensió (el nombre de persones afectades en els seus drets fonamentals) no són equiparables en una limitació de viatges entre illes i en el toc de queda. Pel que fa a la limitació del màxim de persones en les reunions familiars i socials, la sentència indica que aquestes restriccions són considerablement més intenses i extenses.

Per a la Sala, mesures sanitàries com les considerades, precisament per la seva severitat i per afectar tota la població autonòmica, incideixen restrictivament en elements bàsics de la llibertat de circulació i de el dret a la intimitat familiar, així com de el dret de reunió. Això vol dir que requereixen d’una llei orgànica que els proporcioni la cobertura constitucionalment exigible.

La sentència explica que l’única norma amb rang de llei orgànica que podria donar cobertura a la restricció de drets fonamentals en els seus elements bàsics és l’article 3 de la Llei Orgànica 3/1986. La Sala indica que aquest article és concís i genèric, i que no va ser pensat per a una calamitat de la magnitud de la pandèmia de la Covid-19, però conclou que sí que pot utilitzar-se com a fonament normatiu sempre que es justifiqui que les mesures sanitàries que s’adoptin estiguin a l’altura de la intensitat i extensió de la restricció dels drets fonamentals afectats.

Recorda, com es va pronunciar en la sentència de Canàries, que la restricció de drets fonamentals en el marc de la lluita contra la pandèmia de la Covid-19 “no exigeix ​​sempre i necessàriament la cobertura de l’estat d’alarma. Llavors es va dir que, al menys en certs supòsits, la legislació sanitària ofereix suport normatiu suficient “.