Maribel Servera: “La glosa està en un moment dolç”

Maribel Servera “Servereta” (Manacor, 1981) és glosadora i presidenta de l’associació Glosadors de Mallorca. Aquesta entitat, creada l’any 2008, agrupa 35 socis i d’aquests, 7 són dones. La glosa, explica, viu un moment dolç. S’ha recuperat el relleu generacional que va estar a punt de perdre’s, i de cada vegada hi ha més dones. Foto: Pau Riera.

Pregunta.- Quin és el teu primer contacte amb la glosa?

Resposta.- Jo vaig conèixer la glosa ja d’adulta, tenia quasi 30 anys. Des del primer dia em va fascinar i vaig dir: “m’agradaria fer això”. La primera vegada que en vaig sentir va ser a una ximbombada, a una festa de Sant Antoni a Manacor on glosava tothom, no feia falta ser un glosador experimentat per glosar, era una cosa més vivencial. I la primera glosa que vaig fer va ser reproduint el motllo, veia que allò que feien tenia quatre versos i que rimava, i vaig pensar devers 20 minuts per fer-ne una. A poc a poc vaig anar a glosades, després vaig anar coneixent gent i me varen obrir les portes. Va coincidir que jo estudiava a Barcelona, i a Barcelona també hi ha glosa, i a poc a poc en vaig anar aprenent.

“Hi ha d’haver una part que a tu t’agradi allò, una part passional, i després moltes hores d’entrenament o de pràctica.”

P.-Com és aquest aprenentatge?

R.- Avui en dia feim tallers perquè la gent aprengui a glosar. Al taller explicam unes tècniques bàsiques de com ha de rimar, de com ha de ser el procés del glosador per crear la seva glosa, però després n’aprens tu tot sol practicant. Si això no t’apassiona i no hi dediques moltes hores, és com qualsevol altre art o qualsevol esport, hi ha d’haver una part que a tu t’agradi allò, una part passional, i després moltes hores d’entrenament o de pràctica.

P.-Parlam de glosa improvisada i de glosa escrita. 

R.- Si, conviuen les dues coses. Hi ha la glosa improvisada i la glosa escrita. Comparteixen estructura però el procés de creació és diferent. Quan t’asseus a escriure una glosa pots pensar molta estona, pots esborrar el que no t’agrada, però quan improvises quan l’has feta ja està. Són processos mentals diferents. Per exemple, jo escric al diari Ultima Hora amb en Mateu Xurí una secció que es diu “Dues mans” tres gloses cada setmana, a la revista Cent per Cent de Manacor també, i altres glosadors participen també a altres revistes locals. Són dues coses diferents que conviuen.

P.- Com és la glosa que t’agrada o que et defineix com a glosadora?

R.- A mi m’agrada que dins la glosa hi hagi una part crítica i una part poètica. Jo no glos només per riure o perquè ens ho passem bé, sinó perquè vull transmetre un missatge amb les gloses que faig, sigui de crítica social o política. Per exemple, d’ençà que som mare crec que hi ha una quantitat de temes dels que la societat no en parla, com és la criança d’un al·lot, i tot això jo li aboc a la glosa. El que a mi me preocupa vivencialment procur que surti a les meves gloses, perquè el glosador és la veu del poble tradicionalment i les nostres inquietuds o el que a noltros ens preocupa nodreix les nostres gloses. 

“”Es important que la dona hi sigui, perquè obrim el ventall de veus i de temes.” 

P.- Quina és la presencia de la dona al món de la glosa?

R.- Aquí hem de fer una distinció del que és tradicionalment al que és actualment. Si giram els ulls enrere, els glosadors que sortien davant un públic eren homes perquè la glosa era una activitat que es feia al vespre, a una taverna i eren espais allà on la dona no hi tenia accés. I tot i que ara ens pareixi escandalós, no fa tant de temps que això succeïa. Per tant, els que glosaven públicament eren homes, el que passa és que la dona sempre ha tengut un paper més a dins ca seva. Hi ha tot un bagatge del que se deien les cançons, que eren les gloses fetes que la gent sabia de memòria i ningú sabia l’autor. Les dones eren gran transmissores d’aquestes gloses, però no sortien a combatre en públic. Actualment, a l’associació som una trentena i ja som 7 dones. De cada vegada la dona hi té més accés, és l’evolució i el que succeeix en molts d’àmbits. Tant pot glosar un home com una dona, encara duim el pes de la tradició, però de cada vegada som més, és una cosa que es normalitza.

P.- El paper que tenim els homes i les dones a la glosa és el mateix?

R.- La capacitat d’improvisar la té igual un home i una dona, podem xerrar de tots el temes tots, però si que és vera que cada glosador té el teu estil, n’hi ha que són més polítics i n’hi ha que ho son manco, hi ha glosadors que tenen una “xispa” que d’altres no tenen. Pot ser que entre les dones hi hagi uns temes que un home no hi glosarà mai perquè no ho viu igual, com per exemple la maternitat. Per això també és important que la dona hi sigui, perquè obrim el ventall de veus i de temes. 

P.- En aquest sentit, per exemple, s’organitzen les Glosades Feministes. Perquè són necessàries?

R.- A lo millor l’objectiu hauria de ser que no fossin necessàries. Moltes vegades pel 8 de març o pel 25N ens demanen una glosada només de dones, i ho feim encantades. A lo millor és important que hi hagi una glosada de dones perquè durant molts d’anys hi ha hagut glosades d’homes tots sols i les dones no hi érem. La tendència hauria de ser que ens sigui igual, que de manera gradual a les glosades hi hagi homes i dones, aconseguir la igualtat real. Ara aquestes glosades hi són, són reivindicatives i hi han de ser i són positives.

“Mateu Xurí i Felip Munar varen ser l’enllaç generacional que va permetre que la glosa no morís.”

P.- Has contribuït a la recuperació dels combats de picat junt amb d’altres glosadors. Per què es perderen?

R.- El que va passar, i això no només ha passat aquí, és que amb el canvi de model de societat, amb la modernització i l’aparició de la radio i la televisió, molts d’aspectes culturals i vivencials varen deixar de tenir presencia i va arribar un moment, a lo millor fa 20 anys, que els glosadors que hi havia eren tots majors i no sortia relleu generacional. Si que és vera que aquí no vàrem perdre en cap moment la tradició, i per sort, abans que aquests glosadors majors deixessin de glosar va aparèixer la figura d’en Mateu Xurí i d’en Felip Munar, que varen ser l’enllaç generacional que va permetre que la glosa no morís. Llavors es va produir un procés de recuperació, es varen fer tallers per començar a enganxar a gent nova, això va funcionar molt bé i a dia d’avui a l’associació som 35 glosadors de totes les edats i hem aconseguit recuperar la glosa. Ara, el soci més jove és en Miquel Àngel Adrover, que té 29 anys, i el més major és en Xisco Muñoz, de 79 anys.

P.-Com veus ara la situació de la glosa a Mallorca?

R.- Seguim fent feina però estam en un moment dolç. Feim glosades pràcticament cada setmana a diferents pobles de Mallorca, feim tallers perquè la gent nova ho coneixi, feim feina a escoles i instituts per difondrer-la i seguir creixent. Enguany hem fet un parell de trobades internacionals hem duit els glosadors cubans, que són dels millors del món, sortim a glosar a Catalunya, València, al País Basc. Feim xarxa, creixem, glosam, mostram, escampam, feim cultura, llengua i país.