La festa de Tots Sants, la retrobada
El dematí del dia de Tots Sants era, i encara és (enguany en comptagotes), obligada la visita al cementeri per dur flors a les tombes dels nostres familiars. No tan sols als que són més propers, sinó també a amics. Per moltes famílies mallorquines és un lloc d’encontre anual entre amics i parents i uns dels poc signes col.lectius de record dels difunts a la nostra societat actual.
El dia següent es celebra la festa dels Fidels Difunts. Aquest dia l’Església dedica els oficis religiosos als difunts i prega per la seva entrada al Regne de Déu. Popularment aquest dia és anomenat Dia dels Morts o Dia de les Ànimes. La dita popular que coneixem ho resumeix així: “De Tots Sants a Nadal, gel i pluja i vendaval”.
La festa de Tots Sants se celebra dia 1 de novembre i constitueix una fita més en el calendari fred de tardor. El costum de visitar els difunts en una data ben concreta del mes de novembre ja existia a l’antiga Roma.
Els cementeris romans
Els romans situaven les tombes ben just a les voreres de les ciutats, on podíen admirar-les i venerar-les. Era un costum adornar-les amb guirnaldes de flors i col.locar ofrenes de vi i menjar davant d’elles; era el que coneixien com a Floràlia: ofrena floral amb un doble significat, ornamental i simbòlic.
L’esperit del difunt devia estar ben resguardat igualment els seus objectes que es dipositaven al seu costat, tant si era enterrat com incinerat. Dos tipus d’enterrament existien a l’antiga Roma: un era la inhumació i l’altre la cremació, malgrat tot les diferències antropològiques eren ben palpables. El culte als morts era un signe d’identitat a l’imperi romà.
La festa cristiana té el seu origen al començament del segle VII, quan el papa Bonifaci IV (mort a Roma el 8 de maig de l’any 615) consagrà en honor a la Mare de Déu i de tots els màrtirs el Panteó de Roma (culte cristià), que en època pagana estava dedicat a tots els déus. A més a més, disposà que cada any fos celebrada una diada festiva.
Dos segles posteriors, la festa s’estengué a Tots els Sants i el papa Gregori IV (795 – 844) en fixà la celebració el dia 1 de novembre. També es va fer oficial la costum de venerar els difunts just l’endemà. D’aquesta manera, s’adaptava una festa d’orígens pagans als usos i costums del cristianisme.
Així al final del segle X li fou agregada, el dia següent, la commemoració dels fidels difunts. Sembla que la diada de Tots Sants fou un intent de cristianització de l’arrelat culte pagà de les ànimes, i el Dia de Difunts o de les Ànimes fou una incorporació de la festa cèltica dels morts, que succeïa en aquestes mateixes dates. Això era perquè el dia dels morts coincidia amb l’època de la sembra, per la relació que hi veien els antics entre els difunts i les llavors.
Festa celta dels morts
Si hem de cercar els orígens de la nostra festa de Tots Sants podem capficar-nos dins les arrels de la festa celta dels morts. Fa més de 2.000 anys a la Gran Bretanya arribava el que ells anomenaven l’acabament de l’època estiuenca o Samhain.
Aquest període de l’any era carcateritzat per l’inici a un temps més fosc i l’obertura cap un altre món. Tots aquests costums més antropológics tenen a veure amb els cicles de la pagesia i l’agricultura com per exemple la fi de les collites que entroncava amb una clara meditació i record als nostres difunts. En aquest sentit, els romans capitalitzaren degut a les invasions aquests costums i els adaptaran als seues costums.
Els arbres més característics dels nostres cementiris són els xiprers que arrelats al fons de la terra s’enfilen tan amunt que pareixen que volen arribar al cel. La magrana era considerava un fruit digne del purgatori, com una representació d’aquest espai reservat a les ànimes que no anaven al cel ni a l’infern; i els grans que la formen, eren com ànimes petites que esperaven la gràcia de la redempció.
D’aquí que es digués quan es menjava magranes, cada gra que es menjava es redimia una animeta del purgatori. Es creu que els qui neixen el dia de Tots Sants viuen molts d’anys perquè la mort els té molta consideració i gran estima pel fet de venir al món el dia de la seva festa.
Es pensa, també, que la persona que traspassa el dia dels difunts té garantida l’entrada al cel, per pecador que sigui.
El pa dels morts
El pa de la festa dels morts era una tradició molt arrelada en època medieval, fins al punt que una disposició del 30 d’octubre de 1386 prohibia prendre aigua de la font de la vila de Ciutat de Palma fins que els molins no haguessin mòlt la farina per fer pa dels morts.
El dia 5 de gener de l’any 1647 s’aprovà la confraria de la Mare de Déu de la Salut. El quart capítol de la mateixa fa referència a l’absolta del dia dels morts: “Ítem que lo die dels morts dona dita confraria una candela i dos diners a cada confrare o confraressa per fer absolta per los difunts”. L’escriptor i artista rossellonès Louis Codet descriu la diada de Tots Sants de l’any 1911 a Palma: “Servo un record encantador de la Diada de Tots Sants a Palma. Al matí, la ciutat era tot un rebombori i alegria, com un dia de fira. Quina de trunyelles, quina de braços nus, als mostradors dels confiters, brillaven els llargs rosaris de bombons, fruites confitades i panetets, dels quals penjaven grans patenes i creus de carbassat. La gent comprava els rosaris i els infants els duien penjats al coll”.
També a les cases no hi faltaven els rosaris fets de fruites confitades, panellets i dolços. Cada un presentat ben embolicat amb paper d’un color viu amb una carabassa ensucrada amb una estampeta o figureta d’un motiu religiós.
Possiblement aquesta tradició va sorgir d’un encàrrec que va fer un senyor de casa benestant, que quan s’acostava la festa de Tots Sants i dels difunts, va anar a Can Frasquet, una pastisseria molt famosa i antiga que hi ha a Palma, i va fer un encàrrec molt especial: un rosari com els que duien per anar a missa, però fet de fruites confitades, panellets, bombons… enfilats a una cordeta i que al final tingués una patena de carabassat decorada amb una estampeta de les d’aquell temps, que duien un sant o un àngel.
De padrins a fillols
L’encàrrec fou molt original i es degué incorporar aquest producte dins la llarga llista d’especialitats a la venda. Ara els padrins joves els regalen als fillols. En aquesta data també es manté encara la tradició de menjar bunyols, que ha començat la revetla de les Verges. A més d’aquest costum ben mallorquí, els panellets i les castanyes torrades són menjars típics de l’època de tardor: “Per Tots Sants, castanyes i caragols amb banyes”, especialment per il.lustrar el fred i l’humit.
Gaston Vuillier, a l’obra publicada l’any 1893, recorda la tradició dels rosaris: “Érem a la vigília de Tots Sants. Des de la meva arribada, veia als baixos de les cases, dones i jovenetes ocupades febrilment a enfilar grans de rosari a uns cordells: aquests grans, enormes i de colors ben variats, uns eren de sucre o fruits confitats, i altres de pasta ensucrada.
Al lloc on normalment es penja la creu beneïda, es veia un peix de sucre ornat de dibuixos, un cor de pasta de codonya, fins i tot una creu d’honor de xocolata. El dia de Tots Sants és costum a Palma, i als llogarets i pobles de l’illa, donar als infants un d’aquests rosaris, segurament per iniciar-los a les dolçors d’aquesta devoció (…)”.
A totes les poblacions i municipis de les Illes Balears i en extensió a bona part de la cristiandat, és costum anar a visitar els nostres cementeris, fer ben netes les tombes i sepulcres i adornar-les amb flors. Segons Gabriel Janer Manila encara a molts de pobles de les Balears aquest dia es sent el toc trist de les campanes de les esglésies, com un plor de dol.
Una descripció de la festa
La revista “La Roqueta” el dia 15 d’octubre de 1902 publicà un article de la festa amb una descripció pulcre: “De cap a cap d’any el cementiri està desolat, silenciós. Sols un dia a l’any els vius van a visitar els morts, i el cementiri se despulla de sa seva fesomia pròpia. Allà, a s’entrada des capvespre de Tots Sants, ses campanes de ses esglésies, amb veu trista, comencen a tocar de mort. Ses tombes estan brufades de corones i flors i amaguen es seu aspecte trist i funerari baix es colors riallers de ses flors (…)”.
El polític, assagista i literat Gabriel Alomar (1873 – 1941) publicà un interessantíssim relat al voltant de la Festa de Tots Sants el 29 d’octubre de 1898: “Sa primera visita an es cementiri se sol recordar per llarg temps amb certa emoció d’infant. Jo la tenc present com si fos ahir. Quina posta de sol més hermosa que sa veia de sa part d’amunt, devora sa tàpia de l’església. Ses ombres mortes des vespre que començava pareixien augmentar s’exèrcit quiet i silenciós dels fantasmes de pedra (…)”.
#Foravilaverd