La Serra de Tramuntana, també una estructura social
L’illa de Mallorca es troba dividida geogràficament en tres paisatges diferenciats: la costa, el pla i la muntanya. Aquesta última part es divideix en dues serralades, que es troben als dos extrems de l’illa; una és la serra de Llevant i l’altra és la serra de Tramuntana.
La Serra de Tramuntana és una porció de terra que travessa l’illa des d’Andratx fins a Pollença en direcció sud-oest nord-est i representa un dels llocs on l’home ha transformat més el paisatge per tal de poder aprofitar agrícolament els seus recursos creant un espai únic dins el context de l’illa i de la Mediterrània. Això li ha permès diversos reconeixements, com el de la UNESCO, que el qualifica de Patrimoni de la Humanitat. Al mateix temps també guarda els racons més verges i inaccessibles de l’illa.
Dins aquesta llarga porció de terra el visitant troba un espai que és el màxim exponent de la manera de treure profit a la terra i als seus recursos”
Dins aquesta llarga porció de terra el visitant troba un espai que, per la seva singularitat constructiva, és el màxim exponent de la manera de treure profit a la terra i als seus recursos. Els habitants han transformat la fisonomia del territori d’una manera molt singular i han practicat, durant segles, una agricultura especial amb uns conreus específics: l’olivera, la vinya, el taronger, entre d’altres, són arbres que s’han cultivat dins aquests paisatges.
La divisió administrativa de la serra està formada per desset municipis amb un o varis nuclis urbans, exceptuant Escorca que no en té. Però a més de les partions polítiques existeix una divisió agrícola de la terra que volta sobre un petit nucli habitat… ens referim a les possessions. Aquestes porcions de terres marcaven el pols de la vida econòmica i social d’una gran part de la gent dels pobles veïnats.
La propietat de la terra era generalment d’un terratinent resident a Ciutat. Aquesta persona s’anomenava es senyor”
Però, com era la vida a la possessió mallorquina? Quin entramat social la feia funcionar? Qui ostentava la propietat de la terra? Quins conreus es realitzaven?
La propietat de la terra era generalment d’un terratinent resident a Ciutat. Aquesta persona s’anomenava es senyor. Solia tenir arrendada la finca a l’amo o amitger, persona encarregada de l’explotació. Feia feina a canvi d’una part dels beneficis de l’explotació i era el responsable de contractar gent per realitzar les tasques pròpies del camp. Els missatges solien ser el personal polivalent que l’amo tenia de cap a cap d’any. Una possessió mitjana arribava a tenir més de trenta persones fitxes fent feina.
La terra es troba dividida entre zones conreades i sense conrear. Dins les conreades destaca l’olivar, que es troba sembrat sobre marjades suportades per marges de paret seca, ja que els desnivells de la serra impedeixen el conreu en pendent. Aquestes marjades creen un entramat que ha canviat el paisatge de moltes de zones de Tramuntana. Moltes vegades es bastien marges a propòsit per a una sola olivera, el que fa veure la importància de la terra i del cultiu que es podria treure d’ella. Dins l’olivar es cultiven mesclats altres arbres com pugin ser garrofers, ametllers, figueres, serveres etcètera.
A l’olivar hi treballaven els exsecalladors, que podaven els arbres durant l’hivern o començament de la primavera”
A l’olivar hi treballaven els exsecalladors, que podaven els arbres durant l’hivern o començament de la primavera. Durant l’estiu es retiraven les tanyades, que eren branques novelles de dos o més anys que naixien a causa de la darrera exsecallada; les tanyades que creixien dins l’olivera s’eliminaven. Al mateix temps que es feia un bé a l’arbre, les guardes d’ovelles tenien qualque cosa verda per menjar durant el sec estiu.
Els margers reconstruïen els marges caiguts quan acabava la temporada de collita. A més, si el senyor tenia doblers, esbancaven nous trossos de terra per formar marges i marjades, sembraven ullastres i els empeltadors els empeltaven un parell d’anys després.
Les gallufes foren una de les peces fonamentals del personal, eren les encarregades de collir les olives. Aquestes eren dones joves i generalment fadrines que anaven a passar l’hivern a les grans possessions, provinents del pla de Mallorca, on no hi tornaven fins que s’acabava la collita, que solia ser per la primavera.
Els traginadors eren joves que s’encarregaven de transportar les olives a les cases; generalment el mitjà de transport eren muls o ases amb beasses, que duien tres sacs d’olives per animal.
Els tafoners convertien l’oliva amb oli a les tafones de la possessió. Quan les grans possessions es trobaven a la plena de la collita s’arribava a treballar de nit per poder abastir a la gran quantitat d’oliva que es recepcionava.
Un cop collida l’oliva els parellers llauraven i sembraven l’olivar de blat per tenir farina i fer pa. Les possessions comptaven amb era de batre blat i molí de sang per fer la farina.
Una altra zona de conreu era l’hort; aquest solia ser petit per abastir les necessitats de les cases i vendre els excedents”
Una altra zona de conreu era l’hort; aquest solia ser petit per abastir les necessitats de les cases i vendre els excedents. Comptava amb una font natural o una sínia moguda per un ase. L’encarregat de l’hort era l’hortolà, que el mantenia net i sembrava verdures i llegums. A més, els arbres fruiters de regiu es trobaven a l’hort: pereres, pomeres, pruneres, eren els més habituals.
Aquest hort solia estar tancat per una paret cabrera d’uns dos metres d’alçada per evitar visites indesitjables d’ovelles i cabres. Prop de l’hort hi solia haver un tros de vinya per proveir de vi les necessitats de la casa.
El bosc es troba a les cotes més altes. Generalment són d’alzines mesclades amb pins. Dins el bosc els carboners muntaven sitges i treien carbó, els calciners feien forns de calç i transformaven la pedra amb calç viva, els porquers s’ocupaven de les guardes de porcs que sempre pasturaven dins els boscs i mai als olivars, els pastors es cuidaven de les guardes d’ovelles que passaven el temps que no hi havia olives dins l’olivar i durant la collita es desplaçaven als boscs i garrigues. El pastor també munyia les ovelles per fer formatge de consum intern i per vendre, si havia excedents. Algunes de les possessions, sobretot les que gaudien de les cotes més altes de la Serra, tenien pous de neu on els nevaters s’encarregaven d’arreplegar-la durant l’hivern i traginar-la durant l’estiu.
De les garrigues es treien palmes de garballó, càrritx i esclatassangs, a més de servir per pasturar els animals quan no convenia que pasturassin dins els olivars.
Amos, missatges, gallufes feien llargues tertúlies baix la campana de la cuina de pagès”
La vida econòmica voltava sobre la possessió i no era d’estranyar que durant llargues èpoques de l’any hi habitassin més d’un centenar de persones, que es reunien els vespres al voltant del foc de la llar dins la cuina per contar rondalles, històries i vivències. Amos, missatges, gallufes feien llargues tertúlies baix la campana de la cuina de pagès. Els joves dels pobles de la vora pujaven a festejar les al·lotes provinents del pla de Mallorca i es celebraven més de dos matrimonis.
Els senyors no es mesclaven mai amb els empleats, bastien part de les dependències exclusivament per a ells, on hi solien passar els estius. Els amos s’havien d’ocupar de cercar treballadors i de mantenir-los. Aquí la madona havia de ser la gran organitzadora de la intendència familiar perquè fer menjar per més de cent persones no és gens fàcil. Tot i així comptava amb cuinera i cambrera, feien pa per a la setmana i menjar per cada dia.
Els menjars que es servien solien ser a base de sopes, moltes verdures i poca carn. Els productes extrets dels porcs els penjaven a les botigues i els feien retre. Olives i peix salat completaven la dieta, a més de les fruites del temps que proporcionava l’hort. És curiós que moltes de possessions eren totalment autosuficients i no havien de comprar cap aliment, si exeptuam el cafè i el sucre.
La possessió comptava també amb una capella, on els treballadors anaven a oir missa i així no havien de davallar al poble. El capellà sempre quedava a dinar.