Rezero revela el “drama” de les llosques a la mar

Més de 2.000 milions de cigarretes es varen consumir a les Illes Balaers l’any 2023. Com a conseqüència, el residu resultant arriba a xifres astronòmiques. A més, les incòmodes i omnipresents llosques de tabac abandonades al medi, s’han convertit en el residu més abundant en les platges de la regió occidental del Mediterrani. “Per això, un any més, val la pena posar-hi el focus”, adverteixen des de l’entitat Rezero, que aporta aquestes xifres mitjançant un comunicat de premsa.

Desvetllen que “una sola llosca de tabac és una petita arma de destrucció massiva”. La seva toxicitat, expliquen, es concentra al filtre, 100% plàstic, concretament, acetat de cel·lulosa no biodegradable. Només una llosca pot arribar a afectar la qualitat de 1.000 litres d’aigua i mantenir-se al medi fins a 15 anys.

“Si amb aquestes dades pensam que del total de deixalles marines recollides, el 25,33% són llosques de tabac, podem fer càlculs del desastre acumulat, del cost pels ecosistemes i finalment del cost per tots nosaltres”, detallen.

En un comunicat emès ahir, adverteixen que
“la degradació del medi és una constant motivada per uns hàbits de consum inconscients que interpel·la a tothom. En podem ser causants, però també som víctimes. Patim la degradació del medi i també sufragam el cost econòmic de la neteja, recollida i gestió dels residus”.

En el cas de les llosques, i posant com a exemple només la província de Barcelona, resumeixen que el cost anual arriba als 74 milions d’euros.

Europa apel·la a la responsabilitat ampliada del productor, perquè sigui la indústria tabacalera qui assumeixi els costos de conscienciació, així com els de la recollida, transport i tractament de les llosques. A la Ley de residuos y suelos contaminados de l’Estat Espanyol es va contemplar l’obligació, però tot i que és una llei del 2022, actualment el cost recau exclusivament en els ajuntaments. Què està passant?

Mentre els tempos de l’administració ens obliguen a esperar l’aprovació d’un Real Decret que permeti desplegar aquesta mesura, “què passaria si ens atrevíssim a anar més lluny?”, es demanen des d’aquesta organització.

Pensant en com reduir dràsticament l’abandonament de llosques al medi natural més enllà de campanyes de conscienciació, prohibicions o d’encarir el producte pensant en l’efecte dissuasori, des de Rezero han estudiat l’aplicació del sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR). “Amb el SDDR, de la mateixa manera que passa amb els envasos, els productors assumirien els costos d’infraestructures, de logística i de tractament, però a més, s’aconseguiria la recollida selectiva de les llosques per tractar-les i valorar el material”, comenten.