Isidor Marí (UC): “La gent es pensa que la cultura tradicional és una cosa molt local, i resulta que no”

Els antics membres del grup UC, Victorí Planells, Joan Marí Muñoz i Isidor Marí Mayans, han rebut aquest mes de març la Medalla d’Or de l’Institut d’Estudis Eivissencs en reconeixement a la seva tasca de recuperació i difusió de la música tradicional d’Eivissa i Formentera. Isidor Marí Mayans (Eivissa 1949) recorda la bona acollida del primer disc d’UC l’any 1974. Amb “Cançons d’Eivissa”, el públic jove va tornar a cantar unes cançons que en aquell moment s’estaven perdent. Ara, aquest repertori forma part de la cultura i la identitat pitiüsa.

Pregunta.- Com varen ser els inicis d’UC? 

R.- Va ser una mica fortuït. En Joan Moreno i jo havíem ja havíem cantat junts, havíem fet cançons pròpies i traduccions. Després vaig anar a estudiar a fora i no varem seguir, però quan vaig acabar la carrera, vàrem aprofitar que havia conegut també a Victorí que estava estudiant a Barcelona i els tres vàrem preparar una actuació per a un concert que anomenarem “Provem altra vegada”, perquè d’alguna manera era com una tornada i també perquè hi havia una cançó que tenia aquest títol. Vàrem fer unes quantes cançons tradicionals adaptades a estètica folk i amb veus, això era al setembre de 1972 i les cançons varen tenir molt d’èxit, varen sorprendre molt perquè llavors quasi no les cantava ningú o les cantaven en situacions molt diferents. A partir d’aquí vàrem decidir fer-ne més i preparar un disc. Vàrem tenir sort que la casa de discos ho va acceptar i va tirar endavant el projecte. 

“Aquestes cançons varen sortir d’aquell reducte tradicionalista i varen entrar dins la cançó i la música que habitualment consumia la gent jove, i va ser una sort.”

P.- Quina importància va tenir en aquell moment cantar i gravar cançons populars tradicionals?

R.- En aquell moment  quedava poca gent que sàpigues tocar la flaüta, i sonar i ballar. Hi havia algún grup folklòric que feia exhibicions de cara als turistes, però tot això no havia entrat dins dels corrents musicals de la gent jove d’aquell moment. Aquelles cançons que noltros havíem adaptat, en algun cas es cantaven però en festes de la gent del camp i normalment les cantaven persones majors. A la nostra generació, cap als anys 60 i primers 70, la música va agafar una força especial, i aquestes cançons varen sortir d’aquell reducte tradicionalista i varen entrar dins la cançó i la música que habitualment consumia la gent jove, i va ser una sort. També era un moment en que hi havia molts de canvis associats a tot això, eren els anys de la reafirmació de la cultura i de la llengua pròpia, de la democràcia… Varen coincidir moltes coses i aquesta conjunció va fer que aquestes cançons agafessin força per molta gent. És una satisfacció que encara se’n recordi tanta gent. 

P.- Quina era la vostra relació amb la cançó popular? Com va ser la recerca o recuperació de cançons?

R.- Cada un de noltros tenia una experiència relativament viva d’aquesta cançó. En Joan Moreno, per exemple, havia ballat amb un dels grups de danses eivissenques i coneixia a gent del camp que estava tocant i ballant. Jo vaig tenir la sort que a casa meva a part de parlar-me en català, mon pare era músic i me va introduir a la música, i el meu padrí de bateig era Isidor Macabich, un folklorista eivissenc que havia recollit moltes cançons. En Victorí també en les seves activitats com a metge havia entrat en contacte amb gent del camp. I de moltes altres fonts també, en aquell moment hi havia un programa a Ràdio Popular d’Eivissa que es deia “Es nostro camp”, que era un programa on que explicaven les tècniques de cultiu, però com hi anaven molts de pagesos i gent del camp, també havien anat recollint cançons i les transmetien per ràdio.  Varem anar també a consultar els seus arxius i amb els amics i coneguts que teníem varem començar a fer una ronda de visites a persones que sabíem que coneixien cançons i que en sabien. Varem replegar de per tot allà on varem poder. 

“No teníem cap intenció de formar cap grup en aquell moment, però la gent va considerar que UC era el nom del grup.”

P.- Com va ser la trajectòria d’UC després d’aquest primer disc?

R.- De fet, UC no existia com a grup. Vàrem fer el primer disc l’any 74 i li vàrem posar de nom, al disc, “UC”, i de subtítol “Cançons d’Eivissa”. No teníem cap intenció de formar cap grup en aquell moment, però la gent va considerar que UC era el nom del grup i a partir d’aquí ens vàrem convertir amb el grup UC. Però de fet, sempre hem tengut una situació complicada perquè quan varem fer aquest disc en Victorí estava a Barcelona, en Joan a Eivissa i jo a Mallorca, per tant, estàvem separats físicament i no podíem fer moltes coses. Varem poder combinar les coses per fer un altre disc tots tres. El segon disc va sortir l’any 76, es diu “En aquesta illa tan pobre” i recull cançons més de tema polític i social.  Després en vàrem intentar fer un tercer, en Joan ja no hi va poder participar perquè es va posar a estudiar i tenia altres ocupacions, el tercer disc es deia “Una ala sobre el mar” ja només el vàrem fer en Victorí i jo. I a partir d’aquí, jo estava molt enfeinat, me’n vaig a anar a treballar a Barcelona a Política Lingüística amb Aina Moll, no tenia temps de dedicar-me a viatjar per preparar discos i fer actuacions. En Joan i en Victorí varen poder continuar cantant, i després cadascú ha anat fent la seva. Jo més endavant vaig tenir temps i vaig fer altres coses, però com a grup UC ja no teníem oportunitat de treballar junts. 

“La cançó “Bona ni, blanca roseta”, a part de que és una cançó polida, és un monument històric”

P.- Quines diríeu que són les vostres cançons més importants o més arrelades al vostre públic?

R.- Això és mal de dir perquè segurament hi ha preferències particulars de cadascun. Una de les cançons més apreciada per la gent, i a més és una cançó molt sorprenent és “Bona nit blanca roseta”. Aquesta cançó, a part de que és una cançó d’amor, delicada i maca, per mi va ser un descobriment i fins i tot vaig escriure un article per explicar-ho. És una cançó que té uns versos que diuen: “Que enc que la mar tornàs tinta, i el cel de paper fos, fossin els hòmens notaris, i de cada un n’hi hagués dos, no bastarien a escriure, ma vida, els nostres amors”.

Aquests versos, llegint la novel·la  Tirant lo Blanc em va sorprendre trobar una frase semblant, “si la mar es tornava tinta, i l’arena paper…” , també  en un llibre de Bernat Metge del segle XIV vaig trobar això de que la mar es tornava tinta i el cel paper. Vaig veure que hi ha cançons a altres llocs, per exemple, a Menorca hi ha una cançó que diu “si la ma es tornara tinta i les muntanyes paper fi, me faria una carpeta de l’amor que em fas patir”, o una cosa així. I llavors, estirant el fil, resulta que hi ha poesies medievals en llatí que també diuen una cosa semblant.

Però el més  antic que conec fins ara és una frase del Talmud, el llibre sagrat dels jueus fet entre el segle II i VI després de Crist. En aquest llibre hi ha una frase que és quasi semblant a la cançó d’Eivissa, que diu: “Si tots els mars fossin tinta, tots els joncs plomes, tot el cel un pergamí, i tots els fills dels homes escrivents, no s’arribarien a assentar  els sentiments secrets del cor d’un rei.” Això te un origen antiquíssim, i aquesta cançó, a part de que és una cançó polida, és un monument històric, és impressionant.

P.- Què interessant veure tots aquests vincles entre les diferents tradicions.

R.- Hi ha una cosa que també passa amb les rondalles. La gent es pensa que la cultura tradicional és una cosa molt local, i resulta que no, que tant les cançons com les rondalles han viatjat a través del temps i a través del món. N’hi ha d’altres, per exemple, “La Ciutat de Nàpols” ve d’una cançó francesa del segle XV. és a dir, que hi ha una quantitat de connexions internacionals amb la cultura popular que és impressionant.   

P.- Heu recollit la Medalla d’Or de l’Institut d’Estudis Eivissencs en reconeixement a la vostra trajectòria en la recuperació i popularització de la música d’Eivissa i Formentera. Com heu viscut aquest reconeixement?

R.- Per noltros ha estat una satisfacció molt fonda, no tan sols per la medalla, que és un detall que sempre agrairem, sinó per tot el reconeixement que hi ha al darrera i per tota la gent que recorda i que canta aquestes cançons. Pensar que d’alguna manera has contribuït a fer que unes cançons que s’estaven perdent tornin a ser un referent i una manera d’afirmar la manera de ser i la manera de viure de la teva terra, evidentment és una satisfacció molt fonda.

“Hi ha molts altres grups darrera noltros que han recollit aquestes cançons i que han fet cançons noves amb aquesta estètica, com és Ressonadors, Imaràntia o Aires Formenterencs.”

P.- Quin pensa que és el llegat principal d’UC?  

R.- Noltros hem mirat de lligar caps entre una cultura tradicional popular que tenia una força impressionant, i que la gent no se n’havia adonat, i el fet que ho hagis presentat d’un altra manera que va connectar més amb la musica que es feia en aquell moment, d’alguna manera ha donat a aquestes cançons un altra etapa de vida. També hi ha una part molt important de satisfacció de veure que hi ha molts altres grups darrera noltros que han recollit aquestes cançons i que han fet cançons noves amb aquesta estètica, com és Ressonadors, Imaràntia o Aires Formenterencs. Hi ha tota una sèrie de grups i cantants que han descobert que, com jo he dit alguna vegada, la tradició popular és una mina, és una mina que necessita que treguis el metall preciós, que el fonguis d’alguna manera nova més interessant i més actual. Però, de fet, el més important és que aquesta tradició es renovi i no s’acabi mai. Cada poble té la seva veu dins del concert mundial, i seria una llàstima que es perdés una cultura tan rica com la nostra. 

“La tradició popular és una mina, és una mina que necessita que treguis el metall preciós, que el fonguis d’alguna manera nova més interessant i més actual.”

P.- Com veu ara la situació actual de la musica tradicional?

R.- Hi ha dues coses complementàries que s’estan produint en aquest moment i que són un signe de vitalitat. Per una banda, és cert que hi ha grups que fan cançó moderna a partir d’aquesta tradició popular, com Ressonadors, Projecte Mut, Imarantia, Aires Formenterencs…. però és que a més, a part d’això, hi ha hagut una revifada molt clara de totes les colles de balls i de música de cada poble d’Eivissa. Ara hi ha colles de ball a cada poble que aprenen a tocar, a cantar a ballar, i tot això quan noltros teníem 15-20 anys no existia. Es una revifada no tan sols de la musica popular moderna, també de la tradició. La Federació de Colles de Ball és una entitat molt forta i organitzen jornades per publicar i donar a conèixer aquestes cançons. Fins i tot l’Institut d’Estudis Eivissencs ha posat en marxa un cançoner de les Pitiüses que està en línia on es poden documentar moltíssimes cançons tradicionals. Hi ha realment un renaixement de tota aquesta música a molts de nivells. 

P.-Què tenen aquestes cançons que connecten a través de les generacions?

R.- La tradició popular usa sempre un llenguatge molt directe, molt senzill, és una manera de comunicar tota classe de sentiments: hi ha cançons de festa, hi ha cançons de broma, hi ha cançons de festeig, amoroses, narratives… hi ha tantes classes de cançó que es presta. Ara Mallorca han reviscolat moltíssim els glosadors, la cançó improvisada. Aquesta capacitat que hi ha de que molta gent faci aportacions ,això també li dona un interès especial. La gent no fa d’espectadora simplement, participa. La cultura popular bàsicament és participació.