A escarada: la vida vertical de Pere Llofriu i Mora

Memòria d’una generació que pujava parets i feia país

La porta entreoberta i l’aroma d’un cafè acabat de fer m’acullen a la casa d’en Pere, situada a ponent de la ciutat. Aina —la seva companya— m’obre amb un somriure franc. En Pere s’acosta amb una mirada viva que brolla d’uns ulls clars sota una cabellera blanca i espessa, tallada a l’estil Cèsar. A la paret, una pintura d’Es Pontàs de Santanyí atrau la mirada pels seus colors vius i la seva factura minuciosa.

Després de la petita litúrgia compartida del cafè i els dolços, la conversa s’enceta amb naturalitat. Davant meu, un home que ha viscut la muntanya amb passió i coherència, un dels pioners de l’escalada a Mallorca. Ara toca encarar el primer llarg amb un primer de cordada mític.

Pregunta.- Com et definiries?

Resposta.- Ara si que…! Això es molta filosofia…

P.- Idò com arribes al mon de la muntanya?

R.- Això mateix! D’una manera un poc rara. Jo era un nin absolutament normal i no et vull dir mediocre perquè té un punt despectiu. Del caramull del final de la postguerra i jugant pel carrer. A ella (Aina) li cont de vegades, que quasi no s’ho pot creure. Allà a on hi havia obres o a on construïen un xalet jugàvem per dedins. Quan feien les síquies ens ficàvem per dedins. Si passava un camió mos hi penjaven darrere com a les pel·lícules d’en Buñuel. I devers els onze anys em vaig cansar. Jo i la vida normal no ens duim molt bé. Allò que pareix que a la gent li agrada més, l’entusiasma, o el que fan per la tele i està de moda… jo dic, això no. Ara xerràvem d’altres col·legues i dèiem “aquest és raret i l’altre tal…” i és que tots ho som!

I en aquell moment -amb onze anys- en varen xerrar de què hi havia uns escoltes a Es Viver. I vaig dir, anirem cap allà. I ja em vaig engrescar amb els escoltes –Boy Scouts(*) com es deien en aquell moment- i ja està. Que, per cert, hauríem d’apuntar que s’hauria de reinventar això. Jo crec que ara una part de la pèrdua de valors de la joventut és no tenir aquelles agrupacions de barri que feien país. Per a mi va ser essencial. Ho contaré amb una anècdota de tipus general més que d’excursionisme. Quan vaig arribar als escoltes –mira tu- cantaven en català. I jo deia i això que és? I me va agradar. Tota la música que posaven eren aquelles collonades que –m’imagin- prequaranta principals. Georgie Dann, Rafael, Los Panchos… A jo no me feia ni fred ni calor. Hi havia algun disc de Els Beatles o quelcom semblant que et feia botar un poc més. Però llavors sentir català, cultura estrictament catalana, de país… no n’hi havia. Hi havia cultura general, coses i anècdotes del meu pare, frases fetes… tradició de poble, però poc més.

Als escoltes vaig veure un món obert, de país. I també el contacte amb la natura. L’excursionisme és una cosa molt més ampla. Parlem d’educació, de valors… Però a jo el que era grufar natura em va agafar. I encara me dura. És això! I des dels escoltes fins ara hi ha hagut evolució, alts i baixos, crisis… un poc de tot, però és un fil evolutiu que encara continua.

P.- En aquell moment tenies un referent, un mentor, un llibre que et servís com a inspiració o el teu creixement com a muntanyenc va ser més orgànic?  

R.- Això vindria una mica més endavant. En aquell moment –estem parlant de dotze anys- anem creixent. Hi ha alts i baixos. I, finalment, ho trob tot això un poc fluixet. L’església donava lloc a tot això. Era l’espònsor o patrocinador. Et proporcionava el local i teníem racons darrere les esglésies a on ens veiem. En altre moment, diríem que a la fase dos, ja anem cap a la muntanya directament. L’escoltisme està molt bé, però a jo el que m’agrada és la muntanya! Mallorca, paradís de les muntanyes. Les muntanyes em varen enlluernar. I, com t’he dit, passam a la segona fase. Comences a anar al Massanella i un et diu que ha estat per Alfàbia, al Puig Roig… i tu ho vols fer. I aquí la cosa va “In crescendo”.

I la cosa dels llibres… hi havia una biblioteca clàssica que va marcar molt a la meva generació ja dins els temps del GEM. A la biblioteca provincial hi havia un tal Jesús Garcia-Pastor(*) que era el bibliotecari. Jo no ho sabia i no tenia contacte. Era un home que en aquell moment devia tenir l’edat que tinc jo ara i jo en tenia només setze. Resulta que per aquells racons hi havia una col·lecció de llibres singular. Llibres de muntanyisme avançat de l’època. Hi havia un raconet de síntesi i història de l’alpinisme. I a tots els que començarem a fer escalada en aquell moment ens va marcar molt. Hi havia biografies, anècdotes, historietes i gestes d’en Bonatti, Rebuffat, Tensing –que era un clàssic- … I tots aquells alpinistes capdavanters en aquell moment eren el fanalet a seguir.

P.- Des de ben jovenet et vares inclinar per una activitat encara més innovadora com era l’escalada.

R.- Sí, si, sí. Completament. Me va enlluernar. Vaig tenir tres anys molt, molt actius. A escarada diríem.

P.- …

R.- Sí, sí. En aquell moment jo vivia a escarada. A damunt. Perquè fèiem un jornal a més a més. Ara s’usa molt que els joves facin es colló. Al meu temps no feia el colló ningú!

P.- Et va tocar fer feina de jove?

R.- A quinze anys em vaig posar a fer feina. I vaig tenir col·legues a l’escola que a dotze anys ja hi eren. Els clepes. Quan a mi em tocava anar a l’escola –aquesta fase que t’he dit abans- als clepes el seu pare els hi deia “a fer feina”. I s’havia acabat. De mosso o ajudar aquí o allà… Tothom es col·locava i el que pareixia que no sabia res a carregar caixes. Que jo també em vaig haver d’apuntar en un moment determinat! I d’una cosa anaves a l’altra. No hi havia massa temps per pensar.

P.- Qui et va dur per primera vegada a fer escalada?

R.- La primera vegada va ser una conjunció estel·lar estranya. Pep Xisco Pardo em va fer de padrí jove a la primera escalada. Jo no era del seu grup però ell feia feina amb un que sortia amb jo. Del darrer grup d’escoltes de Sant Josep Obrer, que ens deien els pioners, ja érem uns quants als que tota la parafernàlia religiosa ens sobrava. I un d’aquest residual grup de, direm, pròfugs de l’escoltisme, feia feina amb en Pep Xisco. I a partir d’aquí un diumenge coincidirem i em va donar l’oportunitat de fer el bateig.  

Que, per cert, el cap d’aquell agrupament escolta era en Pere Carrió que en aquell moment no era molt fanalet meu. Posteriorment, ha fet una trajectòria cultural i de país molt important i destacable.

P.- Te’n recordes de quina va ser la teva primera via?

R.- Sí. Hi havia una via que avui quasi ni existeix. En aquells moments anaven per Sa Forcada als peus del Galatzó. En la ruta normal des del Coll des Carnisseret passes per davall Sa Forcada.  I allà ens agradava molt anar a pujar i baixar. Era una bona via per començar podríem dir. Era un tercer superior. Per començar a entrar amb olivetes.

Poc temps després férem un campament curiós al qual jo deia Na Torrelleta. A la Coma de Son Torrella encara hi havia un pou devora s’era. Ara no et pots atracar a cap cova o barraca per què hi ha cinc dits de cagallons de cabra per tot. En aquell temps hi havia un porxo que estava bé i hi vàrem estar pràcticament tot Nadal fent coses per allà. Hi havia algunes possibles vies. Na Torrelleta era un lloc de tercer amb algun passet de quart. En aquell moment pràcticament quasi inventaven les coses. Hi ha una progressió impressionant. A l’any setanta hi ha quatre vies oficials d’escalada reconegudes. Al setanta-tres ja n’hi ha quinze i al vuitanta ja n’hi ha cent. En aquells moments vies oficials per ficar-t’hi hi ha poca cosa, hi ha poca estructura. El que fèiem era veure una penya i ens demanàvem, pugem? Entrenament, fer la descoberta, fer la primera… ho mesclàvem tot!

P.- M’han informat que feies part de la primera cordada en què una dona va participar en l’obertura d’una via. És veritat?

R.- No és ben bé exactament així. L’anècdota neix del fet que aquell món de l’escalada, a més de ser rarets, era generalment masculí. Miquel Rayó al seu llibre Penyaleres ho conta. Jo no nen era conscient en aquell moment.

En aquells moments les al·lotes teníem problemes per sortir el dissabte. Jo encara no tenia ni devuit anys. El normal era sortir el dissabte en haver dinat per fer l’aproximació. Una cosa típica era anar al Massanella i dormir al que anomenàvem Ses Balmes proper al Coll des Prat a on feia bon estar. Ara no crec que ho repetís. I el diumenge ens havíem d’aixecar prest i envestir l’escalada que, de vegades, es feia llarga. I llavors tornar a cercar sa camiona(*) que sortia a les cinc de l’horabaixa de Lluc. Si no, sobretot per la part del Puig Major, anaves fins a Sóller que sortia un tren a les sis i, si et fallava, com a darrera opció, l’últim que partia a les nou.

Hauria de ser tot normal això però… Hi havia una escaladora que era Antònia Reynes. I un dia vàrem quedar per fer Sa Gúbia. De manera absolutament normal férem la via. I molt bé.

P.- No fóreu conscients de la importància del moment?

R.- N’Antònia sortia amb altres, no venia amb el nostre grup. Pel GEM hi venia molt poc. Jo n’havia sentit parlar d’ella però res més. Ella passava per allà, jo passava per allà. Hem de quedar per una escalada? D’acord. En aquell petit món ens trobàvem i fèiem coses. És una anècdota que per a mi no té molta més importància. En l’entrevista que li va fer Miquel Rayó ella em va deixar un poc bé i jo li estic molt agraït. Però jo diria que va ser una escalada absolutament normal. Ella ho va agrair per què pareix que els altres no la tractaven tan bé. En aquella època dona escaladora, sensu stricto, només hi havia N’Antònia. Parla’m de l’any setanta-quatre o setanta-cinc no més enllà.

P.- En aquells moments neixen una sèrie d’entitats, com la Federació de Muntanya. Quin paper tingueres en aquell procés?

R.- No va ser molt bon paper!(riu) La Federació estava per allà i jo volia fer coses amb l’ambició de portar-les a terme. En aquesta vida meva a escarada, hi ha un moment en el qual em planteig agafar la Federació. Veníem dels temps d’en Franco. Cap problema ni un amb això, però veníem d’on veníem. I als anys setanta a Espanya passa de tot. També per a jo personalment, ja que pas de nin a home. Podem parlar de la Transició espanyola que, per a mi i pel país, va ser bastant important. Havíem d’entrar en una nova època. A la nova fase democràtica, per dir-ho d’alguna manera, m’hi vaig apuntar a això de la Federació. No hi havia molta més alternativa crec. En aquell moment era una tasca de voluntariat absolut. A mi, a part de l’escalada i l’escarada de la meva vida, sempre m’ha agradat anar un poc més enllà, organitzar, fer club, fer país. Era jove i tenia molta energia. I empeny per tot allà a on puc. I allà ens trobem.

P.- Amb quina gent arribes a aquesta posició?

R.- En aquell moment hi havia en Pere Brunet. En Guiem Roig ja li feia de secretari, que ja venia d’antic. I ja està! Poca cosa més!

Curiosament en una ocasió varen fer un petit homenatge a gent de la muntanya d’aquella etapa. En Joan Carles Palos –fill de Benigne Palos- feia la presentació. I va dir “És que no tenien ni telèfon!” I jo vaig pensar que era veritat, que la Federació de Muntanya no en tenia. I la veritat és que no ho recordava si en tenien o no o si ens feia falta o no! D’allà on venim era pràcticament fregant a zero. S’estava inventant tot diríem.

En aquell moment hi havia el delegat de la Federació espanyola i jo començ a fer la transició, però ja l’acabarà un altre. Hi havia el delegat i un secretari. I punt. De moment no hi havia gaire cosa més. Havíem de començar a fer una federació de veres. El que ara hi ha s’havia de començar a construir. I construirem el que vam poder. Però hi va haver un parell d’entrebancs. El meu absolut idealisme de què tothom és molt bo, que els muntanyencs som “el no va más” i farem i farem… Però llavors aquell no pensa igual, comencem a fer reunions i a discutir… I jo me’n vaig cansar aviat. Amb qualque amic en vaig mossegar fort. Quan anàvem a escalar ho passàvem bé. Passegem i descobrim Mallorca, fèiem primeres. Tot era molt guapo. I va deixar de ser-ho. La història és llarga. Va ser un any i poc. No vàrem acabar d’engirgolar. El meu idealisme se n’anava per avall i em començava a barallar amb amics. I vaig dir, ei!

P.- De quin any parlem?

R.- Damunt l’any 78 o 79. He vist un parell de cròniques i no n’hi ha cap que sigui igual. Lo poc que he vist s’hauria de refer (riu). Però és igual. Jo vaig substituir Pere Brunet i Sebastià Barceló em va succeir. Va ser una etapa que jo no… Em sobrava. Allò que dèiem que vivia a escarada. Jo feia feina deu hores amb un taxi per pagar-me una casa per què m’acabava de casar –en primera instància-. I llavors que et punyin de per tot… I senzillament just vaig dir: plec. Que ho dugui un altre.  Evidentment, no són hores de xerrar malament de ningú ni res d’això.

P.- Com evoluciona la teva activitat com escalador?

R.- Per aquells anys hi ha com una crisi general, com una caiguda de Sant Pau(*). No vaig tenir cap accident seriós que em fes plantejar-ho. Va ser una tema espiritual. I vaig deixar l’escalada. Més que res un dia fas balanç. L’escalada era “dureta” i hi havia un perill. A la meva darrera fase jo feia una escalada molt forta, de molta dificultat. I jo pensava que cada diumenge m’estic jugant la pell. Per què? Vaig fer com una assemblea amb jo tot sol i, com Sant Pau, vaig caure.

P.- I així és com arribes al món del senderisme o excursionisme més clàssic?

R.- Sí, encara que no ho havia deixat mai. Sempre. Des dels temps dels escoltes i fins ara. Jo soc un excursionista català. Un apèndix de la Renaixença(*).

P.- Curiosament desprès d’una estona de conversa t’has arribat a definir.

R.- De la Renaixença però! I per fer país. Jo vull ser soci honorari del Centre Excursionista de Catalunya(*) Ara els hi telefonaré a veure si me volem, que ja és ben hora! (riu). I ara ho veurem perquè això del país… no sé com va.

Encara faig el que puc i no ho deixat mai. El que passa és que hi ha un puntet a l’escalada o a l’alpinisme que no se’n xerra gaire. És el més difícil encara. A la darrera fase començaven a sortir notícies de què la gent pujava l’Eiger(*), o quelcom semblant, i davallava amb esquís, que inventàvem allò de pujar tot sol sense corda… No ho veia clar. Cada vegada més difícil i més i més… Un dia ens pegarem una hòstia!  

P.- Com veus el fortíssim increment pujada de l’activitat escaladora dels darrers anys? I la creació d’espais com els rocòdroms?

R.- No m’ho hauria pogut imaginar. Havíem sentit dir coses a qualque reunió de la federació sobre Rússia –un lloc a on l’esport que no falti- a on ja feien campionats d’escalada. A jo ja em començaven a fer trabucar es cap aquestes coses.

Hi ha un punt de història que la gent no sap. Jo deix l’escalada clàssica damunt l’any setanta-sis. Als anys vuitanta entra el que anomenaríem escalada esportiva. Hi ha un moment de transició en el que hi ha elements molt importants com el malograt Miguelin (Miquel Riera) que desgraciadament ja no hi és, que va inventar el psicoblock. A partir dels anys vuitanta s’entra en una altra fase vulguis o no vulguis. Bufen nous vents i a partir d’aquí vaig perdut. Cada vegada més difícil i estrany. Ara hem de fer l’Everest acompanyats per un casset d’en Georgie Dann que no s’atura en cap moment! Pufffff! A on és el límit? No ho sé. Jo era jove i feia coses intentant imitar Bonatti i Rebuffat -que eren els meus ídols- fins que vaig poder. Però, ja et dic, als vuitanta –que ja fa quaranta anys- la cosa canvia. I això ja és una altra història en la qual jo ja no he entrat. De moment la cosa ha anat divergint i canviant tant que se m’escapa tot. Un dia que passava pel Cavall Bernat de Caimari vaig trobar a un tipus que assegurava. I estava ajagut! Un pujava tot sol i aquest altre duia un aparell que, supòs, si l’altre cau el bloqueja. Podia mirar el mòbil, fer el que vulguis estant allà allargat! Un poc raret per posar-ho com a esport! Però és una altra història.

L’escalada, al meu entendre i el que vaig viure i creure, formava part d’una descoberta. Pugem per exemple la cara nord de Sa Rateta. Que la gent normalment no hi va, ja que són penya-segats. L’objectiu més important i ideal de l’alpinisme era pujar el Cervino. Aquí a Mallorca no el teníem i el més important era pujar agulles com Sa Forcada. Els pagesos no hi tenien cap feina allà. I nosaltres aprofitàvem aquest buit històric, per dir-ho d’alguna manera, i conqueríem ses agulles o el Cornador Gros. Una paret per allà a on ningú hi havia pujat mai. Era una descoberta. Al meu entendre era un motiu per fer aquesta activitat. Quan tot això està fet i una paret té vint vies, ara que fem? Hi ha un perill associat, ho has de preparar molt bé i has d’estar ben entrenat perquè les caigudes eren temibles amb aquell material que teníem. En aquell moment hi havia possibilitat de “volada” i fregar sa cara per sa paret. “Ojo aquí!”

Amb l’escalada esportiva es fan les coses d’una altra manera. Obrin ses vies des de dalt. Primer s’amollen en ràpel i posen totes les assegurances. Això és una altra història diferent. És un altre esport diferent en què no entraré perquè no en sé. Aquella escalada clàssica va passar. Encara que hi ha gent que fa coses. Fa poc una expedició mallorquina va anar al Perú per obrir una via important. Però, per a mi, ja no sé què és important i que no ho és. L’Everest està com banalitzat. Jo ja no hi entr aquí, em qued enfora.

P.- Aquesta vida a escarada et porta a publicar el teu llibre “Caminant per Mallorca”. Com va anar?

R.- Va ser apoteòsic! Jo ja havia deixat l’escalada mentre l’activitat escaladora muta cap a la versió esportiva. I ja no hi he tornat. I en vaig dedicar un poc més al país. Parlem de l’any vuitanta-tres. Això d’escriure sempre ha estat als meus cromosomes. He d’escriure. I si no m’ho publiquem em faig una autoedició.

Curiosament, aquest llibre concretament va sortir per encàrrec. La Federació catalana d’excursionisme tenia una revista que es deia “Vèrtex”. Hi havia publicat alguns articles i supòs que a partir d’aquí l’equip assessor de Publicacions de L’Abadia de Montserrat em va enganxar. Ja havia sortit un llibre sobre València que xerrava un poc sobre per què agradaven les muntanyes. Un poquet de filosofia, la típica que també sortia a la revista Penyal que publicava el GEM. I jo vaig dir “Oh que bé, ho faig!”. I ells en varen dir que havien pensat més bé en una guia excursionista. I jo, “Homo, això és més feina!” I em varen dir que si ho tenia acabat en quatre mesos ho publicarien per Sant Jordi. En aquest cas –i no vull ofendre ningú- hauria sortit abans que el llibre de Benigne Palos(*), cosa que no em mereixia. Vaig dir que si havia de ser una guia excursionista ho volia escriure bé i que tardaria un any. Jo m’imagin –ara que ja no hi són- que a l’Editorial Moll tenien el llibre de Palos de feia un caramull d’anys –una cosa que ha passat amb molts títols-. I quan varen veure que sortia el meu ho varen treure una mica abans, tres mesos. Són del mateix any, són coetanis. Què es mereix molt més el llibre del senyor Palos haver sortit abans. Els antecedents eren les Rutes Amagades de Mallorca i alguna cosa més, de vegades indigerible.

P.- I com va ser la teva feina al Grup Excursionista de Mallorca (GEM)?

R.- Curiosament i com ens movien tots per allà mateix, el dia que s’inaugura el GEM jo hi som! No sé per què ni com, però jo hi era! A les assemblees constitutives jo ja hi soc. Queda’m mitja dotzena d’aquella època. En Guiem Roig –del que ja hem parlat-, en Pep Xisco Pardo, en Bernadí quasi segur també… els més vells ja…

P.- Des de la talaia d’experiència que et dona la vida, quina visió tens d’aquestes activitats de les quals hem parlat ara com ara?

R.- Ho veig quasi tot mutat. Els catalans fan excursionisme, a Madrid fan muntanyisme. I noltros fem o fèiem un híbrid. Mesclem i cadascú a la seva manera.

Hi ha un cicle que jo ho donaria per acabat. Amb la hiperurbanització que ja tenim a Mallorca per fer una descoberta –generalment- ja queden molt pocs racons. I, per altra banda, allò que diuen l’oci s’ha convertit en un article de consum. Hi ha molta gent ociosa! La mateixa manera de funcionar dels grups excursionistes ha canviat. Allò que fèiem noltros d’anar mitja dotzena de joves anant a descobrir que passava a l’altra banda del Puig Major, per exemple, això ja no hi és. En principi i en general, ja ho sabem tot. Si vols gratar encara hi ha coses. Els mapes amb una planimetria i altimetria perfectes estan disponibles. Darrerament, faig moltes coses des de casa i ara pots agafar i preparar l’excursió al mil·límetre fent servir, per exemple, els mapes en internet disponibles.

Ara mateix el GEM, i altres grups pareix que també, per cada sortida tenen un guia que ha d’omplir una paperassa i que s’ha de fer responsable per si qualcú es perd. O si es constipa i son pare t’arruixa per què li has tornat més constipat del que havia anat! Això és un altre història, tu! I et trobes que n’hi ha trenta que hi van darrere. Per a mi no és el mateix. Aquella etapa de descoberta general la donaria per tancada.

P.- A quins llocs queden encara coses per descobrir?

R.- Mira avui mateix jo estava exhumant, per dir-ho d’alguna manera, un tros de camí que està a pocs quilòmetres de Palma per Bendinat. Això és el que faig ara, exhumar camins! Que poc o molt podem publicar i contribuir al coneixement històric i general.

El que passa és que la gent normal passeja i poca cosa més. S’ho passen bé, miren el paisatge i fan fotos.  Jo no sé què faré demà, però ara mateix estic amb un bocí de camí que no surt a cap mapa i que la gent d’allà no sap que existeix per què està tapat de batzers i no s’usa des de fa quaranta anys. I parlem d’aquí darrere, entre Palma i Calvià. Jo m’imagin que seria el mateix per tot i no puc precisar més. A jo em queden una mica enfora altres llocs com Lluc i Pollença. Però si t’agrada i ets aficionat hi ha molt per fer encara.  Si vols gratar n’hi ha aquí i allà, segur.

P.- Hi ha alguna cosa que voldries dir i no t’hagi demanat?

R.- Hem de fer una crida a la joventut. Tenim un problema. Et contaré la darrera anècdota que em va passar a les jornades d’estudis locals sobre l’Antic Vinyet de Palma celebrades fa pocs dies a Son Rapinya(*). Teníem un saló d’actes ple amb més de cent persones. Un dels intervinents va demanar que aixequessin la mà aquells assistents de menys de cinquanta anys. N’hi va haver quatre. De cent només quatre. Això no és normal. He de fer una crida per què la joventut és el futur. Hi ha un sector que no té res més a fer que anar-se’n cap a l’ultradreta. Malament, molt malament. Repetim la mateixa història que fa cent anys i mira com va acabar!

P.- A quina persona em recomanaries entrevistar per aprofundir i conèixer persones que han aportat al petit món de la muntanya?

R.- Un que potser no surt molt és Toni Nebot que va ser president del GEM. Dels presidents del GEM hi ha bastant per estirar, ja que quasi tots han fet el que han pogut. Toni Nebot seria el darrer representant del període clàssic del club a finals del segle XX.

Abans de marxar, en Pere m’ensenya el seu espai de treball: un univers ordenat ple de llibres, mapes antics i notes acuradament estibades. Les seves dèries estan representades. Un exemplar de la seva obra “Monuments de vida, arbres monumentals de Mallorca” destaca reflectint els seus amplis interessos i activitats.  A la pantalla de l’ordinador hi brilla la seva darrera descoberta, extreta de mapes de fa més de setanta-cinc anys.

Em regala el seu llibre “Cent escalades i un àngel”. Fullejant les primeres pàgines entenc la passió —i la fe gairebé religiosa— amb què ha viscut la muntanya. En Pere Llofriu continua caminant, a escarada, fidel al seu esperit descobridor.

I per molts d’anys!

Notes aclamatòries

 (*) Camiona és el nom que popularment es donava al autobús de línia. Sembla derivar del fet de que els primers autobusos eren simples camions amb unes posts a la caixa. .

(*) El Centre Excursionista de Catalunya (CEC) és una entitat fundada l’any 1890 a partir de la fusió altres dues associacions prèvies. Te la missió de fer  sortides per tal d’estudiar les riqueses de Catalunya sota els diferents aspectes científics, literaris i culturals. Està reconegut com una entitat capdavantera i emblemàtica.

(*) Jesús García i Pastor (Requena, Plana d’Utiel, País Valencià, 4 de març de 1915 – Sant Cugat del Vallès, 28 de febrer de 2009) fou un bibliotecari, arxiver, historiador i escriptor valencià. Considerat un dels pares del modern excursionisme mallorquí. Va començar a participar, a mitjans dels anys cinquanta, a les excursions que organitzava el Foment del Turisme de Mallorca. Destaca per la seva magna obra, com a autor i editor, titulada Rutes Amagades de Mallorca, una col·lecció de 83 fascicles que suposen altres tants itineraris, reunits en vuit volums i publicats entre els anys 1964 i 1980, amb nombroses fotografies, en blanc i negre. Avui són un monumental testimoni de la Mallorca més recòndita d’aquells anys, essent també una peça clau en el foment l’excursionisme i del coneixement de la natura mallorquina.

(*)La conversió de Pau, descrita al Nou Testament, fa referència a un dels esdeveniments en la vida de Pau de Tars. Aquest esdeveniment va suposar la conversió del mateix de perseguidor dels cristians a seguidor de Jesús i apòstol seu. Metafòricament suposa referir-se a una conversió sobtada o radical de pensament o a un canvi de cor o de ment fins i tot en assumptes fora d’un context cristià.

 (*)La Renaixença fou un moviment cultural i literari del català del segle xix (1833-1892). El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència). És paral·lel a altres similars, com el Rexurdimento gallec, el Resurdimientu asturià o el Felibritge a Occitània.

(*)L’Eiger és una muntanya de 3.970 metres d’altitud dels Alps Bernesos de Suïssa. Es localitza a la regió de l’Oberland bernès, al cantó de Berna. És el pic més oriental de la cadena que inclou també els cims del Mönch (4099 m.) i la Jungfrau (4158 m.). Muntanya mítica i amb cares d’alta dificultat.

(*) Itineraris per Muntanya, publicat al 1983 i escrit per Benigne Palos i Vadell, és per molts la primera guia pràctica de muntanya per practicar excursions a peu per Mallorca.

(*) Celebrat el dia 18 d’octubre de 2025 al Casal d’Entitats de Son Rapinya.