A l’infern per la MA-10. Quan el paradís té càmeres i soroll de motor

El dia 4 d’octubre es va celebrar la 62a Pujada al Puig Major, una competició automobilística organitzada per l’Escuderia Serra de Tramuntana i puntuable per al Campionat de les Illes Balears de Muntanya. L’esdeveniment va implicar el tancament de 7,9 quilòmetres de la carretera MA-10, entre els punts quilomètrics 43,600 i 51,500 —l’artèria principal de la Serra. Hi participaren 112 vehicles repartits en diverses categories, amb centenars de pilots i tècnics i milers d’espectadors distribuïts pel recorregut.

Ara que ja s’ha esvaït l’olor de goma cremada i el xisclar dels motors brutalment revolucionats, potser és bon moment per fer una reflexió sobre tot allò que envolta una prova que, en teoria, és esportiva. Per començar, no és mala idea xerrar amb alguns veïnats de la zona, que fa anys que expressen queixes —i les motiven— pels renous i els perills que han d’afrontar simplement per arribar a ca seva.

Segons expliquen, les molèsties varen començar setmanes abans, amb renous a hores estranyes —per no dir intempestives—. Primer, les monstruoses màquines d’obres públiques (sí, pagades per tots vostès) que preparaven la carretera. Després, la retirada dels guarda-raïls a la zona de Sa Teulera per instal·lar-hi casetes i altres elements auxiliars. I finalment, els “entrenaments fora de radar” —mai més ben dit— d’alguns impacients que aprofitaven per millorar les seves, diguem-ne, modestes prestacions esportives. Tot això, amb el risc afegit per als conductors que feien ús de la via de forma completament habitual i legal. Hi ha fotografies i registres horaris per si algú en vol proves.

Diuen també que la festa va començar de veres el dimecres, 1 d’octubre. Aleshores ja hi havia alguns campaments improvisats, que es multiplicaren el dijous i culminaren amb una autèntica apoteosi campista el divendres, a les portes de la cursa. Dissortadament, no tots els acampats eren exemples de civisme. Les invasions de finques privades, trencament de barreres i escampadissa de brutor i fems —ignorant els pocs lavabos instal·lats per l’organització— podrien merèixer, de fet, un premi especial. Els càlculs més conservadors parlen de no menys de 4.500 litres de pixums i més de mitja tona de merda repartida pel recorregut.

Davant aquest panorama, els veïnats —fent gala de la seva relació històrica amb França— adoptaren el lema “Sauve qui peut!”. Les seves cridades d’auxili als Agents de Medi Ambient i a la Guàrdia Civil varen rebre la mateixa resposta: “No és de la nostra competència”. Certament, es va veure alguna patrulla el dimecres i dijous, però segons els testimonis, la seva activitat es limità al pàrquing de l’Escola Es Puig. Com dirien els anglosaxons: “to add insult to injury”.

Un dels veïnats m’ha contat una història digna d’una comèdia bufa de Berlanga. El divendres tenia sopar i havia de sortir amb la família. Va veure un grup d’entusiastes fent carreres amb motos sense matrícula, amunt i avall. Davant del perill, telefonà a la Guàrdia Civil per demanar que una patrulla l’escortàs fins a la rotonda del Monument. L’agent, incrèdul, li va dir que ja estaven veient la situació per una de les sis càmeres que la DGT té a la MA-10, i que de seguida hi enviaven algú.

Quan els agents arribaren, el veïnat els assenyalà on s’amagaven els motoristes. La resposta fou un lacònic “No podemos hacer nada” abans de comminar-lo a seguir-los amb el seu cotxe. Recordem, només de passada, que ocultar la matrícula és una infracció molt greu, sancionable amb fins a 6.000 € i la pèrdua de sis punts del carnet. Aquells agents tenien el blat a punt de segar… i el deixaren agostar.

El projecte del Consell de Mallorca per instal·lar més d’una trentena de dispositius de vigilància i sanció automàtics a l’emblemàtica MA10 i que devia estar en marxa al estiu de 2024 encara no ha vist la llum. Problemes burocràtics i de manca d’homologació per part de la DGT, ultima responsable de la seva autorització, semblen haver entorpit el procés. Casualment la causant del endarreriment és la delegació autonòmica de la mateixa DGT que, aviat farà dos anys, va emetre un informe en contra de l’instal·lacio d’aquests dispositius. En un document elaborat per un dels seus comandaments, va qualificar als veïnats afectats com a subjectes de possibles problemes psiquiàtrics. Mira per on, allà a on uns no hi veien cap problema altres entenen que han d’invertir més d’un milió d’euros per preservar la seguretat de les persones. Francisca Ramis, anterior Cap Provincial de Trànsit, és present habitualment en les pregaries profanes dels veïnats.

Crec que molts estaríem d’acord en alguns aspectes bàsics. Els practicants del automobilisme del motor han de poder celebrar una competició emblemàtica en un entorn natural de primer ordre. Els aficionats han de poder gaudir d’un espectacle en condicions de seguretat estrictament garantides. Els negocis de la vall de Sóller han de poder oferir els seus serveis als assistents per fer un bon calaix que ajudi a passar l’hivern a ells i als treballadors que hi fan feina. I, és clar, els veïnats de la zona han de poder gaudir de forma pacifica i ordenada de les seves propietats amb seguretat.

Els poders públics han de fer quelcom més que presentar-se a l’entrega de premis per tal de fer-se la foto per penjar a les xarxes socials. S’espera d’ells que s’encarreguin de l’aplicació de la llei i preservar que siguin respectats els drets del ciutadans que els hi han concedit la seva confiança. Altre cosa es denunciable i punible legalment i políticament.

Soc de l’opinió que, finalment, tot va de diners. Poca gent nega que l’organització podria instal·lar cinc vegades més d’excusats i sistemes de recollides de fems distribuïts per tot el tram tancat i ubicats a llocs privats previ acord i compensació als propietaris. Certament la presencia d’un servei de seguretat privada nombrós i en contacte directe amb veïnats i autoritats ajudaria a limitar els mals comportaments i actuacions irregulars. No hi ha dubte que una actuació contundent i continuada dels serveis policials locals i nacionals tindria una incidència clara en la millora de la qualitat de la vida dels afectats. Però clar, això suposaria invertir i gastar diners que –anem a ser ben pensats- s’han de destinar a fer paelles amb els voluntaris o sopars amb els patrocinadors i les autoritats. Massa mal de caps per respectar els legítims drets al descans i la vida privada d’un grupet de veïnats que, mira per on, pensaven viure a un paradís i s’han trobat al infern motoritzat de Dante!