Apunts sobre el Parc Natural de s’Albufera
Al reportatge publicat la passada setmana a aquestes pàgines virtuals, varem comentar els actes que s’havien celebrat en motiu del 38 aniversari de la declaració de s’Albufera de Mallorca Parc Natural. Avui, a través del present reportatge farem una passejada per aquest peculiar espai natural i parlarem del que podem observar i gaudir en la seva visita.
En una illa seca com la nostra, un paisatge de ponts i canals té un atractiu cert, irrefutable. S’Albufera és un espai únic, patrimoni de valors naturals i d’espècies pròpies, amb ritmes i sons propis. Quan el visitant traspassa les seves barreres, a peu o amb bicicleta, entra en un món tranquil que exigeix deixar la pressa fora.
S’Albufera és bella, però per a mostrar els seus encants demana temps. Aquí no trobarem els paisatges espectaculars de la muntanya ni els grans animals del zoològic. La bellesa rara de l’orquídia, el vol àgil del arpella, el xipolleig de les ànneres dins de l’aigua, els crits nerviosos dels esbarts de juies o de avisadors, la música del vent dins del canyet o la tímida mirada de la tortuga són de qui vulgui dedicar una estona a gaudir-les.
Al llarg de l’any s’organitzen visites guiades i altres activitats de tipus educatiu i interpretatiu dirigides al públic general i familiar que permeten conèixer aquest espai natural. També hi ha una oferta de tallers i itineraris dirigida expressament als centres educatius que ho sol·licitin.

Natura, flora i fauna
L’aigua és la base de la riquesa biològica de s’Albufera. L’aigua i la humitat del sòl permeten el creixement continuat de la vegetació, diferent segons la profunditat, la proximitat a la mar i el tipus de terreny. El Parc rep l’aigua de pluja a través de torrents i “ullals” (afloraments d’aigües subterrànies).
Les entrades a l’estiu d’aigua de la mar no són importants en quantitat, però afecten negativament la vegetació i la fauna.
La vegetació està dominada pel canyet, la cesquera i la bova. En els canals es troben plantes que viuen submergides: el herbei de fil i la cua de mart. En les zones salabroses creixen els joncs i les herbes salades. Entre els arbres destaquen el poll blanc, l’om i el tamarell.
Les espècies de les dunes, com el lliri de mar, el peu de milà o el ginebre de fruit gran, estan adaptades a les difícils condicions de l’arenal. Així mateix, es troben gran diversitat de fongs, 205 espècies. Una d’elles, la Psathyrella halofila, nova per a la ciència, va ser descoberta en s’Albufera l’any 1992.
Quant a la fauna, destaquen, entre els peixos, l’anguila i les llisses. És abundant el granot i rèptils, com la serp d’aigua i la tortuga d’aigua. També hi habiten altres espècies de mamífers com a ratpenats, ratolins i rates.
Els invertebrats són molt diversos: libèl·lules, dípters, escarabats i palometes nocturnes, que sumen més de 450 espècies.
D’ocells, s’han observat fins a 303 espècies. Hi ha 64 espècies reproductores, entre sedentàries i estivals. Més de 10.000 ocells hivernen a s’Albufera: ànneres, agrons i altres, a més de grans esbarts de estornells. El Parc és també important pels ocells migradors que fan estades de pocs dies, com cetles blanques, orenetes, i de presència ocasional, com les grues.

Patrimoni i història
Al llarg de la història, s’Albufera ha suposat una important font de recursos per als pobladors de la zona: primer com a lloc de caça i pesca, més endavant com a terreny agrícola, i en temps relativament recents, fins i tot com a explotació industrial, com va ser la fabricació de paper.
Si bé durant molt de temps l’activitat humana no la va transformar substancialment, els canvis dels últims 160 anys han estat profunds. S’Albufera d’avui reflecteix les empremtes desiguals que han deixat cadascuna d’aquestes èpoques passades, al mateix temps que guarda i conerva el que és el seu fruit més preuat: el patrimoni natural i cultural.
Les primeres cites històriques reerents a s’Albufera són d’època romana, quan la zona humida arribava pràcticament a les portes de la ciutat de Pollentia. De l’edat mitjana ens ha quedat el topònim principal, Albufera, que ve de l’àrab “Al-Buhayra”, que significa “mar petita”. La paraula marjal, empleada encara avui per a denominar les parcel·les agrícoles de Muro i sa Pobla guanyades a s’Albufera, també prové de l’àrab, i vol dir “prat o terreny abundant en aigua, bo per a hort”.
La zona humida es va dividir, a partir de la conquesta catalana, entre el Real Patrimoni i diverses famílies de la noblesa que arrendaven la pesca, la caça i les pastures. Durant segles s’Albufera va ser un rosari de prats, llissers i estanys, connectats a través d’alguns canals utilitzats per a la pesca, amb una zona de marjal, o sia, un conjunt de petites parcel·les de terra envoltades d’aigua, anomenades ‘veles’, que els agricultors de sa Pobla i Muro havien anat guanyant a la zona humida a poc a poc, principalment durant els segles XVI i XVII.

La dessecació de les zones humides a partir del segle XIX es converteix en una qüestió d’Estat. En temps del pensament il·lustrat les albuferes es veien com a zones deprimides i focus de malalties, i secant-les es pretenia “sanejar-les” i al mateix temps aconseguir terres fèrtils per al cultiu. Es coneixen una desena de projectes d’enginyers i empresaris sol·lícits a emprendre aquesta tasca, i bàsicament tots coincidien en la canalització dels torrents, la construcció de canals de drenatge i la instal·lació de màquines o bombes hidràuliques.
La dessecació
La fesomia actual de s’Albufera es deu, sobretot, a les obres de dessecació que es van realitzar entre 1863 i 1871 per part de la New Majorca Land Company, una empresa anglesa amb un contingent de més de 1.500 treballadors que van fer titàniques reformes estructurals en el sistema de drenatge, regadiu i comunicació viària. D’aquella època es conserva la xarxa de canals i síquies, dels quals destaquen el Gran Canal, el Canal des Sol, el de sa Siurana o el Canal Reg, una important xarxa de camins i ponts, com el Pont dels Anglesos , de sa Roca, o de Son Carbonell, o l’edifici de Can Bateman, que va ser primer estació de bombament, fàbrica de paper després, i actualment Centre d’Interpretació del Parc.
La visita al Parc Natural és gratuïta, però es requereix un permís que s’ha de sol·licitar en el Centre d’Informació (obert de 9 a 16 h tot l’any, excepte els dies festius de Nadal i Cap d’any). Les visites en grup requereixen un permís especial que s’ha de sol·licitar al Parc amb antelació. Per a més informació, telefonar al 971 89 22 50.

Itineraris
Els quatre itineraris del parc estan senyalitzats en tots els punts cardinals i estratègics seguint un codi de colors i números que no permet confusions. El mapa que es lliura al visitant com a permís de visita reprodueix la cartografia i informació que apareix en la senyalització.
La senyalització informa també dels itineraris on és permesa o no la circulació de bicicletes. Els itineraris que es poden fer dins el parc, son: sa Roca, Colombars, Camí d’Enmig – ses Puntes i es Cibollar.
Cada estació de l’any té els seus particulars atractius i totes són recomanables. No obstant això, si el que es vol és fer la volta perimetral per l’itinerari 3 (12 km), no és recomanable fer-ho els mesos de calor intensa d’estiu i menys a les hores centrals del dia. Si el que es vol és gaudir de la pau i tranquil·litat del parc, són recomanables els mesos de temporada turística baixa per a fer qualsevol dels itineraris proposats.
Les temporades de primavera i tardor, concretament els mesos d’abril i octubre, coincideixen amb el punt àlgid de les migracions d’ocells, però també és quan més saturats estan els equipaments per naturalistes i ornitòlegs en particular.
Si les condicions meteorològiques són favorables és suficient que es porti calçat còmode, gorra o capell, protector solar, repel·lent de moscards, aigua (que també es pot comprar a la màquina de begudes), entrepà o snacks. També és molt recomanable portar prismàtics, telescopi o càmera de fotos.
La veritat és que, assabentats de la història i del que es pot gaudir, més convida, encara, a realitzar una visita a aquest lloc únic a Mallorca i gaudir d’un espai envoltat de una natura, acompanyada de flora i fauna úniques, que proporcionen una pau difícil de trobar a altres recons de la nostra illa.
