Per Mar i Terra, una nova Aliança per treure’ns de ca nostra?

El capitalisme consisteix en vendre-ho tot al més alt preu possible.

Jose Precedo, periodista.

S’ha publicat fa pocs dies el naixement d’una nova entitat sota el bonic nom d’Aliança Mar i Terra de Mallorca (AMT), que es presenta com un instrument per impulsar la regeneració ecològica i social de l’illa. El projecte reuneix set organitzacions: APAEMA, Arrels Marines, CERAI, Fundació Iniciatives del Mediterrani, Fundació Vida Silvestre Mediterrània, PermaMed i Save the Med, totes elles situades en l’òrbita de la conservació marina, l’agroecologia i la sobirania alimentària.

Pocs dies més tard, hem pogut llegir una entrevista al seu coordinador, Jordi Oliva, on s’exposen unes ambicions que combinen conceptes de gran abast —com la “bioregió insular”— amb l’adopció de la metodologia de la Fundació Commonland, que es presenta com a suport econòmic del projecte, i amb la invocació dels anomenats “quatre retorns”, un marc teòric que es dona per descomptat, però que no acaba d’explicar-se amb la precisió que seria exigible en una iniciativa d’aquestes dimensions.

El relat es completa amb una imatge del grup promotor, somrient i cohesionant discurs i escenografia, amb la vall d’Ariant com a decorat de fons. No és un detall menor: es tracta d’un espai vinculat a la Fundació Vida Silvestre Mediterrània, propietària de les finques i responsable de la seva gestió, després d’una donació privada que ha acabat configurant un model d’accés restringit i fortament controlat.

Aquest model, sovint presentat com a exemplar en termes de conservació, no està exempt de controvèrsia i contestació. De fet, ha estat objecte de crítiques recurrents per part de col·lectius excursionistes i sectors locals que qüestionen tant la progressiva privatització de l’ús social del territori com l’apropiació del discurs ecologista per legitimar restriccions d’accés. No és casual que, en paral·lel, s’hagin produït tensions sostingudes amb el món de la muntanya, utilitzant fins i tot símbols icònics de la fauna protegida —com el voltor negre— en relats que alguns consideren més propagandístics que pedagògics.

En aquest context, la custòdia del territori, que en origen pretenia ser una eina de col·laboració oberta, acaba convertida en alguns casos en un instrument de gestió opaca i altament paternalista. I és aquí on el relat comença a grinyolar.

Perquè, des del meu punt de vista —ja expressat en altres ocasions— el que s’està consolidant no és només un model de conservació, sinó una nova forma de governança del territori amb tics de paternalisme ambiental: una mena de “tot per al poble, però sense el poble”, adaptat als codis del conservacionisme contemporani. El resultat és una paradoxa incòmoda: la natura convertida en discurs moral i espai gestionat des de fora, on l’accés, l’ús i fins i tot la narrativa queden progressivament en mans d’uns pocs actors legitimats. Una protecció que, sota l’etiqueta de sostenibilitat, corre el risc de derivar en un model d’exclusivitat ambiental, criminalitzant col·lectius com els dels muntanyencs i amants de les activitats en el medi natural.  Vaja, quins companys de viatge!

Demanaré la seva paciència i companyia per explorar aquesta nova criatura del conservacionisme mallorquí.

Una primera aproximació

De l’anàlisi de dades disponibles en fonts obertes emergeix una hipòtesi suggestiva: no ens trobaríem davant una suma ocasional d’entitats, sinó davant la consolidació d’un ecosistema organitzatiu que fa temps que coopera, comparteix finançament i direcció estratègica. Algunes evidències apunten que el projecte existeix com a mínim des de 2021 i que el nucli operatiu es troba consolidat des del 2022. L’entitat Save the Med sembla tenir un paper destacat. El que es presenta ara, per tant, semblaria més una formalització pública d’una xarxa preexistent que no pas un naixement real. Tot plegat articulat al voltant d’un relat comú: la “regeneració”. Retinguem aquesta paraula.

En aquest sentit, és difícil sostreure’s a la idea que l’Aliança Mar i Terra no és tant una plataforma construïda des de baix per set entitats independents, com la materialització local d’un model internacional de “landscape restoration” impulsat principalment per la Fundació Commonland.

El primer element clau: la Fundació Commonland

Que aquesta entitat aporti finançament, suport i metodologia no és en si mateix problemàtic. Ajuda a clarificar l’estructura real del projecte. Perquè Commonland no apareix simplement com un finançador extern, sinó com un actor que defineix un marc conceptual, una metodologia i fins i tot el relat estratègic.

Com assenyala el mateix Oliva, “hem comptat amb el suport de la Fundació Commonland, que ens ha ajudat tant econòmicament com metodològicament”. Aquesta frase és reveladora: no estem davant una fundació que finança un projecte local autònom, sinó davant un esquema en què el finançament va acompanyat d’un marc interpretatiu complet. Això inclou metodologia, criteris d’intervenció, xarxa internacional i un relat global determinat. En aquest sentit, Commonland no actua només com a suport, sinó com un node estructurador del sistema, capaç d’ordenar els elements clau del projecte i orientar-ne el desenvolupament.

I aquí és on la qüestió deixa de ser tècnica per esdevenir política. Perquè quan el marc conceptual, el llenguatge, la metodologia i el relat venen donats des de fora, el que es configura no és una simple col·laboració, sinó una arquitectura d’influència molt concreta sobre com s’ha de pensar —i per tant gestionar— el territori.

Si ho miréssim des de la teoria política, podríem recórrer al concepte de “nucli irradiador” encunyat per Álvaro García Linera. Es defineix com aquell actor —persona, grup o institució— que actua com a motor central d’un projecte: l’origen des del qual es generen, articulen i irradien idees, relats i marcs conceptuals cap a la resta del sistema. I si això és així, la pregunta ja no és si Commonland ajuda o finança. La pregunta és una altra, molt més incòmoda: qui defineix realment el relat, els objectius i fins i tot el llenguatge amb què es descriu la “regeneració” del territori. Alguns podrien pensar –fins i tot- en reminiscències d’un model neocolonial.

Quan el relat arriba d’Amsterdam!

Commonland és una fundació internacional amb seu a Amsterdam creada el 2013 per l’ecòleg Willem Ferwerda (1) i l’empresari milionari Wijnand Pon (2), tots dos de nacionalitat neerlandesa. En la seva presentació pública es defineix com una organització sense ànim de lucre dedicada a la restauració de paisatges degradats a gran escala. Però la seva idea central és anar més enllà de la simple restauració ecològica. Parteixen de la idea que la conservació tradicional, per si sola, és insuficient per afrontar els processos de degradació territorial. Segons Commonland, limitar-se a protegir els espais naturals és insuficient perquè el problema és sistèmic, global i de dimensions planetàries.

El que proposen és regenerar paisatges sencers fent servir una combinació de tècniques agrícoles, gestió de l’aigua, preservació de la biodiversitat, rendibilitat econòmica i col·laboració amb les comunitats locals. No cada cosa per separat. Tot de cop. Fan servir sovint el concepte “holístic”. Traduït a un llenguatge més planer, significa que tot està connectat i que els problemes ambientals, econòmics i socials s’han d’abordar simultàniament. Aquesta idea constitueix el nucli del model que exporten a més de 20 països del món. Les coincidències amb el llenguatge i els plantejaments de Commonland són evidents al llarg de l’entrevista a Jordi Oliva. He de confessar que la sensació que repetia un argumentari just acabar de sortir del departament de comunicació de la casa mare m’ha passat pel cap.

La doctrina del “4 Returns” i alguna coseta més

La paraula anglesa “return” es pot traduir com a devolució, reintegració o restitució. També pot denotar regrés o reversió. Tot és funció del context. En aquest cas utilitzaré “retorn” per simplificar la lectura.

Aquesta doctrina defineix el conjunt de creences i principis sota els quals actua Commonland. La seva metodologia gira al voltant del marc conceptual d’aquests quatre elements:

• Retorn natural, amb actuacions per la restauració ecologia, preservació de la biodiversitat i cura i protecció dels sòls i de l’aigua.
• Retorn social, amb polítiques que mantinguin, recuperin i impulsin l’ocupació, la cohesió comunitària i elevin el nivell educatiu de les persones.
• Retorn econòmic impulsant negocis regeneratius adaptats a l’entorn tot garantint la rendibilitat a llarg termini.
• Retorn motivador i/o encoratjador preservant la identitat, millorant el sentit de pertinença i impulsant el canvi cultural entre les persones.

O, almenys, aquesta és la síntesi que es pot extreure de la seva extensa documentació pública. I és també el model que adopta explícitament l’Aliança Mar i Terra: la restauració del paisatge combinant recuperació ecològica i desenvolupament econòmic.

Però hi ha un element més, que resulta especialment revelador. El fundador de Commonland, Willem Ferwerda, resumeix la filosofia de l’organització en una frase: “When ecology drives the economy, everyone thrives.” És a dir: quan l’ecologia guia l’economia, tothom en surt beneficiat. Que t’havies pensat, secretari!

Per això no es presenta com una ONG conservacionista tradicional, sinó com una plataforma de transformació econòmica basada en la restauració ecològica. El seu discurs incorpora de manera central conceptes com inversió, finances, models de negoci i mercats regeneratius. De fet, l’organització impulsa línies específiques dedicades al finançament de paisatges, a la mesura d’impacte ambiental i al desenvolupament d’empreses regeneratives. Un enfocament que s’allunya del llenguatge habitual de les ONG ambientals i s’apropa, en alguns aspectes, al d’una estructura empresarial orientada a la inversió i l’escalabilitat. Això no és casual. Té relació directa amb els orígens de l’organització.

L’entitat veu la llum de la mà d’experts conservacionistes i acadèmics universitaris és clar. Però també hi intervingueren escoles de negocis i empresaris privats. És a dir que no prové exclusivament del món ecologista i incorpora el món empresarial i financer. Podríem afirmar que té una cama ecologista i altra vinculada al món dels negocis.

Els seus projectes solen seguir sempre el mateix patró:

–          Identificar un territori degradat, Mallorca en aquest cas.

–          Crear una aliança local.

–          Construir una narrativa compartida.

–          Atraure finançament.

–          Desenvolupar negocis regeneratius.

–          Mesurar impactes ecològics i econòmics.

Sense temor a equivocar-nos, l’Aliança Mar i Terra encaixa gairebé perfectament dins aquest esquema. Podria interpretar-se que el projecte ja ha superat les fases inicials de construcció d’aliances i creació del relat i està a punt d’iniciar la captació de recursos per obrir el negoci.

Qui regenera a qui? Ecologia, inversió i poder

No els sorprendrà saber que aquesta proposta ha generat un cert debat en el món ecologista. Algunes de les crítiques més significatives les podem agrupar en quatre línies principals.

1. Financerització de la natura

Alguns temen que la restauració ecològica acabi convertida en un simple instrument per convertir ecosistemes i processos ecològics en actius susceptibles de ser valorats i comercialitzats. Serien la porta per impulsar mercats financers pretesament verds i crear nous mecanismes d’inversió amb segell ecològic.  S’ha de dir que aquests temors son part d’un debat més extens i que afecta a tots els que treballen sobre l’anomenada economia verda.

2. Influència de grans fundacions i inversors

Molts critiquen que la capacitat real que tenen les comunitats locals de control sobre els projectes que els afecten es pot veure limitada i condicionada pels socis i companys de viatge. No hem d’oblidar que Commonland treballa amb empreses, inversors i grans donants particulars o corporatius.

Els crítics assenyalen que els recursos econòmics poden acabar condicionant les decisions estratègiques. I, com recorda la dita popular, qui paga mana.

3. Regeneració versus conflicte polític

El discurs regeneratiu tendeix a parlar molt de consens, d’acords i de col·laboracions. Però això topa amb una realitat plena de conflictes de poder. Els sectors més crítics argumenten que determinades dinàmiques econòmiques i territorials no poden transformar-se únicament mitjançant consensos voluntaris, ja que impliquen sectors de poder fortament consolidats. Segons aquests sectors, darrere moltes de les dinàmiques que degraden el territori hi ha interessos econòmics molt concrets: l’especulació immobiliària, el model turístic massificat o els mecanismes que alimenten les desigualtats socials.

Els amos del poder no cediran fàcilment la seva posició hegemònica. I aquesta és una opinió estesa dins alguns dels sectors ecologistes més combatius.

4. Un model global aplicat a contextos locals

Aquests no funcionen com una ONG convencional. Són més aviat un arquitecte de xarxes territorials que aporten relat, metodologia, finançament, legitimitat internacional i connexions globals. Els actors locals actuen sota aquest marc. Això podria explicar la notable coincidència entre el llenguatge emprat per Jordi Oliva i el marc conceptual desenvolupat per Commonland. Alguns entenen que aquests models poden importar receptes estandarditzades que no sempre encaixen amb les particularitats socials, culturals o econòmiques de cada territori. Com si es tractàs d’una franquícia global de menjar ràpid (també conegut com a menjar porqueria) que adapta un mateix model a contextos diferents.

Tot plegat convida a preguntar-se fins a quin punt l’Aliança Mar i Terra respon a una dinàmica genuïnament local o si constitueix també l’adaptació mallorquina d’un model internacional de regeneració territorial impulsat des de fora de l’illa.

Eco blanqueig o transformació real?

En aquest sentit, convé recordar que les iniciatives ambientals d’aquest tipus poden adoptar formes molt diverses. N’hi ha que mantenen una independència plena respecte dels interessos econòmics i polítics; d’altres estableixen aliances amb empreses i inversors sense renunciar a la seva autonomia de decisió; i també existeixen casos en què les estructures ambientals acaben funcionant principalment com a instruments de millora reputacional d’interessos privats, un fenomen habitualment conegut com a eco blanqueig.

La distinció entre aquests models no és menor. Determinar en quin punt d’aquest espectre se situa l’Aliança Mar i Terra és, en bona mesura, una qüestió que cada lector pot valorar a partir dels fets exposats. En qualsevol cas, i amb la informació disponible fins ara, costa situar-la dins la primera categoria.

Segurament no haurem d’esperar gaire temps per disposar de més elements per contrastar-ho. El mateix Jordi Oliva afirma: “A partir de la tardor volem incorporar actors que tenen un pes important en el model socioeconòmic de l’illa.” Fins ara, l’Aliança està formada principalment per ONG i entitats del tercer sector, però la seva pròpia estratègia apunta a la incorporació progressiva d’empreses de diferents sectors econòmics, inversors i actors institucionals amb diners públics.

Quan aquest pas es materialitzi, disposarem de més elements per valorar la naturalesa real del projecte. Si entre els futurs socis hi trobam grans hoteleres, empreses energètiques, fons d’inversió o grans propietaris —actors amb una incidència rellevant en els processos de transformació territorial que avui sovint es volen revertir— serà pertinent analitzar quin paper hi desenvolupen. Si els qui han contribuït a generar part dels desequilibris ambientals passen a ocupar un lloc destacat en el relat de la seva reparació, la qüestió de l’eco blanqueig esdevindrà inevitable.

Una reflexió personal

Quan explorava i digeria els principis d’aquesta nova criatura ecoamigable, he tingut la sensació que ens volien vendre que havien descobert la sopa d’all. O Amèrica. O la pólvora. O les tres coses alhora.

Tot plegat amanit amb un llenguatge molt propi de la gran consultoria internacional. Sí, d’aquelles que et demanen el rellotge per dir-te l’hora i després te la cobren. Que apareixen sense que les hagis cridat, t’expliquen el que ja saps amb aire revelador i, finalment, demostren una notable capacitat per no entendre gran cosa del lloc on han aterrat.

Tot presentat amb l’entusiasme d’un surfista que acaba d’agafar l’onada perfecta i ho atribueix al seu bon karma i a una connexió especial amb la natura.

Això fa que a escala personal i en termes generals molts puguin estar d’acord amb el diagnòstic i en les seves iniciatives de regeneració. No diuen res de l’altre món ni realment innovador. Els nostres padrins -amb just dos dits de coneixement- ho aprengueren dels seus avantpassats. Si vols viure de la terra has de viure amb ella; escoltar-la, cuidar-la, treballar-la i valorar-la. I amb ella tot el que gira al seu voltant; aigua, cel, aire i la comunitat de persones a la que sosté. Però per això, mira com són les coses, fan falta recursos. De manera molt sintètica, es poden resumir en una paraula; diners. I és en aquest punt que es podria entreveure la vertadera finalitat de tot aquest entramat.

Segurament coneixeran l’expressió «follow the money». Els periodistes d’investigació la fan servir perquè sovint és la manera més ràpida de separar els discursos de les realitats. Quan una situació sembla confusa, convé mirar menys les paraules i més els fluxos de capital.

I aquí els responsables del projecte han estat prou transparents. Els recursos han de venir d’empreses, inversors, donacions particulars i corporatives, a més de fonts públiques. I el retorn econòmic figura entre els quatre pilars centrals del model. No es parla d’horts comunitaris ni de cooperatives de consum. Es parla de negocis regeneratius amb rendibilitat a llarg termini.

A partir d’aquí cadascú pot treure les seves conclusions. Les meves són bastant senzilles. Quan una iniciativa posa tant d’èmfasi en l’atracció de capital privat, en la mobilització d’inversors i en la generació de rendiments econòmics, em sembla raonable preguntar-se qui assumirà els costos i qui acabarà recollint els beneficis.

Perquè hi ha una qüestió que sovint desapareix sota les capes de màrqueting verd, terminologia inspiradora i presentacions plenes de fletxes ascendents. Com afirmava el vell professor Sastre a les meves primeres classes universitàries: “Les empreses no tenen sentiments. Presenten comptes de resultats. Disposen d’accionistes. Fixen objectius de creixement. I tenen directius als quals cal premiar quan aquests objectius es compleixen.”

Potser m’equivoc. Però quan eliminem tota la retòrica, totes les paraules amables i totes les promeses de regeneració, em continua semblant que aquesta és la peça més important del trencaclosques.

I és precisament d’això de que va tota aquesta comèdia.

La faula que no m’he pogut treure del cap

Quan el relat institucional es torna massa ordenat, massa coherent i massa amable, de vegades només queda una manera d’entendre’l: deformar-lo lleugerament per veure què resisteix. El que ve a continuació no és una afirmació literal, sinó una caricatura deliberada del que passa quan es duen certes lògiques fins al seu extrem. Tota semblança amb la realitat és pura coincidència. O no.

I ara els contaré una faula.

Imaginin un petit grup de famílies —uns pocs milers— que concentren més d’una quarta part del patrimoni mundial. Són rics, poderosos, influents i, sobretot, ben assessorats. Han construït la seva riquesa a partir d’activitats amb un impacte enorme sobre els recursos naturals: automòbil, petroli, química, tecnologia… sectors decisius en la transformació —i degradació— del medi ambient.

Fa temps que científics i acadèmics els adverteixen que, si el model continua així, la mateixa supervivència de l’espècie humana pot veure’s compromesa. Descobreixen, fins i tot, que ells mateixos també hi estan inclosos.

Hi posen recursos. Molts recursos. I els mateixos informes que alerten del col·lapse també apunten una escletxa: encara hi ha marge per actuar si el canvi és ràpid i profund. Però això implica una cosa incòmoda: transformar sectors sencers de l’economia, assumir costos enormes i acceptar que part del model actual ha de desaparèixer.

I aquí apareix el dilema.

Perquè aquest canvi també obre oportunitats: nous mercats, noves inversions, nous espais de poder econòmic. I, evidentment, caldrà capital per liderar-los.

La pregunta és inevitable: qui controla aquest procés de transició?

I algú formula la idea amb una simplicitat gairebé irresistible: si això s’ha de fer, millor fer-ho nosaltres. Liderar-ho, estructurar-ho i, si pot ser, finançar-ho amb recursos que no surtin dels  nostres patrimonis, sinó del conjunt de la societat: ciutadans, petites i mitjanes empreses, pressuposts públics. Dinamitats els riscos, socialitzats els costos i privatitzats els retorns.

I, naturalment, això requerirà estructures locals. Gent que ho implementi sobre el terreny, que ho expliqui, que ho faci funcionar. No és nou: tots els grans sistemes han necessitat intermediaris. Agents locals. Col·laboradors. Aliats. Trobarem a l’historia altres denominacions, segons el cas.

I així, mentre el relat es vesteix de transició, sostenibilitat i futur compartit, el mecanisme continua funcionant amb una lògica molt antiga. Rics més rics, pobres més pobres.

La resta, probablement, ja la coneixem.

Notes a peu de pagina

• Willem Ferwerda (1959) és un ecòleg , conservacionista i empresari neerlandès . És el fundador i director de Commonland, una organització dedicada a promoure el desenvolupament sostenible a tot el món mitjançant la restauració de grans paisatges degradats. Participa com a assessor o membre del consell d’administració de diverses organitzacions internacionals en l’àmbit de la natura i la sostenibilitat. El 2016, Ferwerda va ocupar el primer lloc a la Duurzame 100 , la llista de persones neerlandeses amb més influència en l’àmbit del medi ambient i la sostenibilitat que elabora anualment Trouw .(Font Wikipedia)
• Wijnand Pon és integrant d’una de les famílies més conegudes i riques dels Països Baixos. Son propietaris de Pon Holdings BV una gran empresa amb més de 100 anys d’història. Dedicada al sector del transport i l’automòbil, entre d’altres, hi treballen més de 11.000 empleats amb una facturació per damunt els 10 bilions d’euros.