Maria del Mar Bonet, nomenada acadèmica d’honor de l’Acadèmia de la Música d’Espanya
La cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet ha estat distingida com a acadèmica d’honor per l’Acadèmia de la Música d’Espanya, que concedeix per primera vegada aquesta distinció per reconèixer la trajectòria de deu figures que han contribuït al desenvolupament de la música espanyola des de diferents àmbits artístics i professionals.
Bonet comparteix aquest reconeixement amb Ana Belén, Berry Navarro, Carmen Linares, Diego A. Manrique, Jesús López, Jordi Savall, Maryní Callejo, Raphael i Teresa Catalán. La relació de guardonats inclou intèrprets, compositors, professionals de la indústria discogràfica i periodistes especialitzats, entre altres perfils vinculats al món musical.
L’acte de lliurament dels reconeixements tindrà lloc el pròxim 6 de novembre a la Sala de Ball del Teatro Real de Madrid.
Una trajectòria vinculada a la cançó en català
La distinció a Maria del Mar Bonet reconeix una carrera de més de sis dècades damunt els escenaris, durant les quals s’ha consolidat com una de les veus de referència de la música mediterrània i de la cançó d’autor en llengua catalana.
El reconeixement arriba poques setmanes després que la cantautora tornàs a actuar a l’Olympia de París, on el passat 11 d’octubre va oferir un recital que evocava el concert històric que hi havia protagonitzat el 1975, durant els darrers mesos de la dictadura franquista.
Aquella actuació, publicada posteriorment en disc, va ser recuperada l’any passat en una nova edició en vinil i disc compacte, amb mescles actualitzades. La reedició també va permetre incorporar-hi Què volen aquesta gent?, una cançó que Bonet havia interpretat durant el recital de 1975, però que no s’havia pogut incloure en l’edició original a causa de la censura.
En el concert d’aquest octubre, l’artista va combinar peces d’aquell repertori històric amb cançons del seu darrer treball discogràfic, L’Aigua no cansa. La premsa que va cobrir l’esdeveniment va destacar la connexió de la cantautora amb el públic parisenc i la vigència expressiva d’un repertori que, més de mig segle després, continua interpel·lant els oients.