Fornalutx, costums i teules pintades mallorquines
La primera referència escrita d’aquest poble de la Serra es remunta al temps de la conquesta de Mallorca de l’any 1229, i apareix en el “Llibre del Repartiment” amb la grafia de “Fornaluchy”. El terme municipal de Fornalutx, amb una extensió de 19’24 quilòmetres quadrats, és el novè més petit de l’illa de Mallorca.
El terme s’estructura com una zona de muntanya, amb les conques dels torrents de Fornalutx i na Mora. Fornalutx és el municipi costaner de les Illes Balears amb menys longitud de costa.
El repartiment del districte musulmà de Sóller sembla un cas especial dins la resta de Mallorca. El fet que el rei no es reservi res per a ell, sinó que atorgui dos terços de totes les propietats rústiques i urbanes a Hug, comte d’Empúries, i altre terç a Gastó, vescomte de Bearn, dóna idea de la riquesa abundosa de la vall de Sóller, que venia donada per la presència d’una considerable superfície d’olivar i per l’abundància de terres de reguiu.
La xarxa fluvial del terme consisteix en barrancs i torrents de muntanya molt encaixats en el relleu, amb una fort pendent i breu desenvolupament longitudinal, drenant cap al mar. Nombrosos torrents de recorregut curt solquen el poble i conflueixen a les conques dels torrents esmentats.
Aquests cursos de aigua resten secs els mesos d’estiu i presenten una gran escorrentia en època de pluges que sovint causa importants danys materials.
Les inundacions
L’historiador Josep Rul.lan i Mir relata dos d’aquests aiguats: “2 i 3 d’octubre de 1736. Un altre aiguat destrueix enguany part de l’horta, i en especial causa grans estralls al torrent de Fornalutx, de les immediacions del qual multitud d’oliveres foren arrencades i duites a la mar pel desbordament”.
En els cursos d’aigua podem observar algunes mostres de boscs de ribera, formats per oms, polls i lledoners així com zones de canya i nombrosos esbarzers. Als terrenys més baixos del terme hi ha la major part de la superfície regada, que es dedica al cultiu d’arbres fruiters, especialment cítrics i albercoquers, el cirerer, la pomera, entre d’altres.
Tradicionalment, l’agricultura ha estat la base fonamental de l’economia fornalutxenca, de manera que la vida del municipi ha girat al voltant de possessions autònomes com Bàlitx d’Avall, Monnàber, Sa Cabana, Moncaira, Binibassí o S’Olivaret. A partir de l’època romana, s’hi consoliden els cultius propis de l’agricultura de muntanya: l’olivera i el garrover.
La importància de l’olivera per a l’economia d’aquest indret queda palesa en el fet que en el segle XVII funcionaven quinze tafones. La producció agrícola es complementava amb la de garroves, productes hortícoles, i des del final del segle XVIII, amb la producció i comercialització de cítrics, sobretot cap a França. En el 1789, època en què l’historiador J. Berard escriu la seva obra “Viaje a las Villas de Mallorca”, hi ha documentades 243 cases, quatre molins i un pou de neu.
A la primera meitat del segle XIX, el floriment de l’agricultura i especialment del comerç de l’oli i les taronges implicaren un important augment de la població.
Segons els estudis realitzats per Joan Antoni Estades de Moncaira no hi ha cap tipus de document en què consti la concessió de segell heràldic com a distintiu de la municipalitat fornalutxenca. Això ens permet suposar que el segell municipal que ara s’empra ha estat reconegut per via pràctica.
El blasó de Fornalutx consisteix en un escut tallat horitzontalment per la meitat, a la part superior pel qual s’observa un forn -semblant als de calç-, sostingut per dos lleons, un a cada costat; la part inferior està formada per una paret o mur amb les peces o carreus marcats de forma rectangular.
L’escut de Fornalutx és en losange –de forma romboïdal– tallat; a la part superior, en camp de plata, hi trobam un forn de calç de color vermell, sostingut per dos lleons rampants confrontats del mateix color i amb l’aclarit de plata; a la part inferior hi trobam un mur d’or maçonat de sable.
La relació amb Sóller
El parlar de Sóller i Fornalutx presenta algunes particularitats en relació a la resta de parlars mallorquins, entre les quals més destacades són la conversió de la o àtona en u en totes les posicions, i la generalització de la r “francesa”. Aquesta influència també s’aprecia en el vocabulari, així en comptes de dir maleta es diu valisa, carrota (pastanaga), peixe (préssec), vuatura (cotxet d’infant).
Com la majoria de pobles de Mallorca, la cuina típica de la vila de Fornalutx es caracteritza per la seva simplicitat, així com per l’aprofitament dels productes agrícoles propis de la contrada, que en el cas que ens pertoca, l’oli verge n’és el gran protagonista. Per exemple les raoles de cigrons o els tronxos de bleda arrebossats són dos plats ben típics de Fornalutx.
A Fornalutx tenen molta anomenada les olives trencades. Són olives que es cullen abans de madurar (verdes), es trenquen i es preparen amb aigua, sal, fonoll, fulles de llimonera, pebres de cirereta i sal.
És coneguda l’anècdota que diu que per saber si es olives es troben al seu punt just de sal, cal posar un ou dins l’aigua de l’alfàbia, i començar a afegir-hi sal. Quan l’ou suri voldrà dir que el punt de sal és exacte. L’Arxiduc Lluís Salvador ens ho relata així: “La gent del camp del terme de Fornalutx té fama de la seva habilitat en la preparació d’olives verdes. Les recullen a mà directament de l’arbre i les posen tot d’una en aigua durant trenta o quaranta dies, amb constants renovacions”.
Les teules pintades
Encara que les ornamentacions de teules pintades són freqüents a l’illa de Mallorca, no són exclusives del nostre territori i, de fet, el seu origen s’ha de cercar a fora. Aquesta pràctica ornamental pot derivar de les decoracions arquitectòniques de diferents edificis, aplicades ja des del món clàssic a les superfícies volades.
La popularització de les decoracions de la volada data dels segles XIV i XV i es poden veure exemplars ben conservats a alguns indrets de Mallorca com al convent de Mínims de Sineu (actual Ajuntament), al Teatre Principal d’Inca (avui cedides a Fornalutx) i fora de Mallorca, com Alacant, València, Castelló, Catalunya i el Baix Aragó.
També cal esmentar la relació de les teules pintades amb les “protectores” alsacianes (França), utilitzades per preservar l’habitatge i disposades a llocs no fàcilment visibles. L’illa de Mallorca és un bon exemple pel que fa l’ús de les teules pintades no tan sols per la quantitat d’edificis que les conserven sinó per la gran qualitat i varietat de figuracions que presenten i per la documentació que aporten les inscripcions que hi figuren en algunes d’elles.
Cal dir que el costum d’ornamentar les volades es va difondre amb certa rapidesa durant el segle XVI. El nombre d’edificis conservats des d’aquest segle a la primera meitat del segle XVIII marca l’expansió de la tradició, ja que es comprova un fort increment constant i assoleix el seu moment àlgid entre els anys 1750 i 1800 durant la primera meitat del segle XIX.
A la segona meitat s’inicià un període de decadència pel que fa a aquests tipus de decoració. Quantitativament t i qualitativament és a la Vall de Sóller on es conserva el major nombre de teules pintades als edificis. Fornalutx amb 28 (Sóller amb 56), és un dels dos municipis de l’illa amb major nombre d’edificis inventariats amb teules pintades a la volada.
Es tracta de composicions de dibuixos complexos realitzades normalment en color vermell que contenen motius geomètrics i vegetals, elements de la vida quotidiana, figures antropomòrfiques i zoomòrfiques i temes religiosos. En alguns casos també hi poden aparèixer inscripcions que poden ser cronològiques, antroponòmiques, religioses i, fins i tot, refranys.
Les teules es pintaven a peu d’obra i el procés de decoració era senzill. Primer s’amarava la teula i s’introduïa pel cap ample dins un morter amb calç. Aquesta operació podia ser repetida fins que la calç, suport del pigment, tengués un gruix considerable. Segons la ubicació de la volada, es pintava pel costat còncau (teula de barba) o pel convex (teula regadora). Es col.locaven a mesura que es pintaven.
La tècnica
Per a la decoració de les teules es va utilitzar la tècnica de la pintura plana, sense cap tipus de perspectiva, i tenint en compte una certa limitació en els dibuixos i contorns dels objectes, en alguns casos amb detalls interiors, o a la silueta plana.
Aquestes peces no ens permeten a dia d’avui de parlar de cap tipus de filiació artística ni estilística des del punt de vista ornamental. Malgrat aquesta consideració si que coneixem alguns mestres artesans de les teules pintades que s’han pogut documentar: Pau Busquets (1762–1831).