Antoni Payeras: “Les repuntadores estaven invisibilitzades perquè feien feina a ca seva, però eren elles les que treien el gruix de la feina”

La industria de la confecció en pell a la comarca del Raiguer no es pot entendre sense la feina de les dones repuntadores. Dones que confeccionaven els encàrrecs a ca seva, compaginant aquesta tasca amb les feines domèstiques. Antoni Payeras Garcia, tècnic del Museu del Calçat i de la Indústria d’Inca, ha presentat a la darrera edició de les Jornades d’Estudis Locals de Sa Pobla una comunicació sobre les dones repuntadores pobleres. El treball neix arran de la investigació impulsada des del Museu del Calçat i de la Indústria d’Inca amb motiu de l’exposició temporal “Leather Factory Shop” feta l’any 2024.

Pregunta.-  Quan sorgeix la indústria de confecció de moda en pell a la comarca del Raiguer?

Resposta.- Neix en torn l’any 1939, quan don Antoni Ramis Tortella, un sabater d’Inca, té la idea de reaprofitar els retalls de pell que sobraven de la manufactura de sabates per fer articles com bosses, cinturons, corretges de rellotge, etc. D’un petit taller veim com acaba obrint una gran fàbrica “Manufacturas Ramis”, una de les més famoses d’Inca, que es va convertir en un negoci important a nivell local, nacional i internacional. A principis dels anys 50 arriba el primer autobús de turistes estrangers que compren aquests productes de moda fets en pell. Neix així un nou concepte de fàbrica-tenda de producció i venda d’articles de pell que es va anomenar Leather Factory Shop. 

P.- Què eren les rodes de confecció de pell?

R.- La roda era aquest procés de manufactura d’aquests articles, on un representat de la fabrica anava duent els “cortes” o retalls de pell casa per casa per tots els pobles aquí on hi havia dones repuntadores. Es repartia feina diàriament i setmanalment. Llavors aquestes dones s’havien d’encarregar a ca seva de repuntar jaquetes, bosses.., i una vegada confeccionat, aquest mateix repartidor se’n duia aquestes comandes a la fàbrica per acabar detalls i poder dur després els articles a vendre a la tenda.  

“Era molt estressant, però totes elles ens varen dir que era una feina que varen gaudir i que repetirien si poguessin.”

P.- Com era la feina de les dones repuntadores?

R.-S’organitzaven com podien. Sempre ens han dit que han estat molt contentes de fer aquesta feina, però al final del dia feien moltíssimes hores de feina, i a més havien de cuidar als al·lots, fer la casa neta, anar a comprar… Si volien tenir un sou digne havien de treballar molt, la majoria afirmen haver treballat unes 12-14 hores al dia. Era molt estressant, però totes elles ens varen dir que era una feina que varen gaudir i que repetirien si poguessin. 

“Moltes varen començar molt joves, la feina els permetia guanyar els seus propis dobles i no dependre només de l’home.”

P.- Era una feina ben pagada?

R.-Elles ens expliquen que podien guanyar molts de doblers, tot i que és vera que havien de fer moltíssimes hores de feina. Una d’elles ens comentava que el seu primer sou setmanal eren 1.500 pessetes, un poc manco de 10 euros. Cobraven setmanalment o mensualment, en metàl·lic, no es cobrava per hores de feina sinó per article fabricat i cada peça tenia el seu propi preu. Per elles va ser un bon recurs, moltes varen començar molt joves, els permetia guanyar els seus propis dobles i no dependre només de l’home. Preteniem també rompre aquesta concepció de la dona a l’època franquista que se suposa només era mestressa de casa, i moltes varen fer feina

P.- Com aprenien a fer aquesta feina?

R.- Anaven a ca les veïnades, d’algun familiar o amiga a aprendre, tenien un procés d’aprenentatge que podia durar un parell de setmanes. Ens comentaven que hi havia algunes jaquetes més difícils i altres mes fàcils, però es varen convertir en autèntiques professionals. La meva padrina que feia feina a la Fàbrica Ramis al final es va convertir en una gran repuntadora que sabia fer de tot i a gran velocitat. 

P.- En quins municipis trobam dones repuntadores?

R.- Inca va ser el gran centre productor, era on hi havia la majoria de fàbriques-tendes, però a mesura que el negoci anava creixent hi va haver una necessitat d’ampliar la manufactura i les rodes de confecció es van estendre pels pobles del voltant d’Inca: Lloseta, Binissalem, Sa Pobla, Campanet, Sant Joan, Sineu… moltíssims de pobles feien la producció domiciliaria d’aquest treball que es basa en aquestes rodes. 

P.- Com va acabar aquest ofici?

R.- Al final va acabar perquè, igual que el sector del calçat, va arribar la crisi, se’n varen dur la producció cap a Àsia i va ser impossible competir perquè era una manufactura molt mes barata que aquí. Entorn a principis de l’any 2000 va ser quan va acabar aquest negoci.

P.- Que varen fer aquestes dones després de fer aquesta feina?  

R.- Moltes ho varen deixar perquè no estaven assegurades, feien feina a ca seva i cobraven el sou en metàlic, per tant,  moltes d’elles varen veure que com a negoci particular estava molt be, però no els hi assegurava poder tenir una paga de jubilació. Aquesta va ser una de les grans raons per la qual se n’anaren a altres negocis. Moltes anaren a fer feina hotels, altres varen obrir els seus negocis, i un altra ens va dir que es va posar a estudiar amb 40 anys el mòdul socio sanitari i està fent feina d’això.  

P.- Com sorgeix la idea de donar visibilitat a la feina d’aquestes dones?

R.- Sebastià Mascaró, el director del Museu del Calçat i de la Indústria d’Inca, Andreu Caballero, el regidor responsable del Museu, i Biel Company i Yadira Fernàndez,  els comissaris, quan varen muntar l’exposició “Leather Factory Shop” varen fer una feina d’investigació prèvia, varen fer moltes entrevistes a talladors, repuntadores, empresaris del mon de la pell… i varen veure que una de les informacions més importants era aquesta: que la producció va ser espectacular, Inca es va fer rica gràcies a això, va vendre a molts de països, anava a fires internacionals… però el gruix de la feina era copat per aquestes dones a les que els hi hem volgut fer un homenatge. Les repuntadores estaven invisibilitzades perquè feien feina a ca seva, però eren elles les que treien el gruix de la feina. Si cadascuna podia repuntar 10 jaquetes a la setmana i eren 100 treballadores, eren 1.000 jaquetes a la setmana. 

P.- A les jornades d’Estudis locals de Sa Pobla vares presentar una comunicació que recull el testimoni de repuntadores pobleres. Com va ser aquesta recerca?

R.- Aquest treball neix de l’exposició temporal “ Leather Factory Shop” inaugurada al Museu del Calçat el maig de 2024 sobre la història de la confecció d’articles en pell a Mallorca. La meva petita investigació va en paral·lel a aquesta exposició, ens vàrem centrar en Sa Pobla perquè una d’aquestes activitats complementàries de l’exposició va ser l’organització d’una conversa amb dones repuntadores a Sa Pobla. També vull agrair a l’Ajuntament de Sa Pobla que ens va cedir un espai al Centre de Cultura Es Rafal per poder fer aquesta conversa oberta a la que hi assistiren una sèrie de dones i varem poder tenir aquest testimoni. 

P.- A més de a Sa Pobla, també heu fet trobades a altres municipis? 

R.- La primera activitat paral·lela que vàrem fer va ser a Sa Pobla i ha estat molt emotiu. També varem anar a Lloseta, Binissalem, Selva, Llubí… i hem xerrat amb les dones de cada poble, al final hem entrevistat a 25-30 dones.