Benet Barceló: “La terra no dona per pagar jornals”

Pocs mesos abans de fer els 92 anys, el trenc d’alba ja troba Benet Barceló a punt per encarar amb coratge un nou dia, un dia que li permetrà tornar a estar en contacte amb la terra i amb el món de la pagesia, talment com ha fet durant tota la seva vida.

Benet Barceló Vicens -l’amo en Benet des carreró per als fornalutxencs- nasqué el 19 de febrer de 1930 a Fornalutx, petit municipi de la Serra de Tramuntana on ha vinculat totalment la seva peripècia vital i professional. Casat, pare de tres fills i padrí de dues netes i un net, Benet manté una forta estimació per la família que ha contribuït a bastir a base de molts d’esforços i dures jornades de treball a pagès. De fet, com ell mateix afirma, la terra és qui li ha permès poder comptar en l’actualitat amb dues propietats urbanes -una casa a Fornalutx i un pis al Port de Sóller- a més d’una tomba al cementeri de Fornalutx i de vàries petites explotacions agràries, totes aconseguides a força de treballar una terra que segons les seves paraules “només m’ha donat gratificacions”.

Benet sempre ha mantingut un fort compromís amb la vila que el va veure néixer i això el dugué a ser-ne jutge de pau durant alguns decennis. Actualment, encara que gaudeix de la jubilació, no pot evitar el contacte directe amb la pagesia, un contacte que juntament amb la seva família és la font que li dona vida i energia.

Pregunta.- Quan vàreu començar a fer de pagès?

Resposta.- La veritat és que ni ho recordo, ja que la meva vida sempre ha estat vinculada a la terra: mon pare ja feia de pagès i record que de ben jovenet ja collíem oliva al Marroig i algunes vegades ens vàrem haver d’amagar al porxo perquè sentíem els avions -eren temps de guerra- que arribaven de la banda del Coll de Sóller. Vaig anar fins als catorze anys a l’escola municipal de Fornalutx amb don Estanislao Guijarro -gran professor i millor persona- i compaginava l’escola amb treballs a pagès: a dotze anys ja collia oliva a sa Cabana i als 16 vaig entrar a formar part de la colla d’exsecalladors de l’amo en Pep “Vinyavella”.

P.- Qui foren els mestres que millor recordeu?

R.- D’una banda, mon pare, i de l’altra, l’amo en Pep “Vinyavella”. Tot i que he de dir que no hi ha millor mestre que la feina diària i la mateixa experiència.

P.- Com passàreu la joventut?

R.- Eren èpoques de privació, ja que patírem una guerra i les seves conseqüències; però malgrat tot ho recordo amb força estimació i amb moltes anècdotes. Una vegada, quan tenia tretze anys, vaig baixar a Sóller -la carretera encara no estava asfaltada- a comprar pa al forn de Can Capet i quan arribà el meu torn s’hagué acabat el pa i em digueren que no pastarien fins a l’endemà i vaig haver de tornar a agafar carretera cap a Fornalutx. També record quan exsecallàvem a Moncaire -devia tenir uns setze anys- i ens reuníem a la cuina una trentena de persones al voltant del foc per dinar i sopar; i abans de començar a menjar l’amo resava el rosari. Eren altres temps: durs, però que record amb estimació.

P.- En qualque moment pensàreu a dedicar-vos a alguna altra feina que no fos alguna lligada al fora vila?

R.- Quan vaig tenir vint anys vaig provar de fer feina a la fàbrica de Can Bac, a Sóller, on vaig treballar durant set anys i mig. Tot i això, finalment vaig retornar a la pagesia, ja que collint oliva verda aconseguia doblar el sou de la fàbrica. Quan vaig començar a anar amb la colla d’exsecalladors guanyàvem cinc pessetes, si ens donaven sopes, i sis sense.

P.- Us n’heu penedit en algun moment de fer de pagès?

R.- No, fer de pagès dona salut, ja que te’n vas a jeure prest i t’aixeques amb els aucells.         

P.- Vàreu fer feina pel vostre compte o anàreu a jornal?

R.- Anava a jornal entre setmana i el dissabte i diumenge els dedicava al nostre olivar, que es troba a la zona del Mirador de Ses Barques. Sempre vaig mirar de fer tots els jornals que podia treure: he voltat Montcaire amb les tisores d’exsecallar, també he collit oliva i he fet de traginer. De l’època de traginer record quan feien la carretera del Puig Major: treballava amb l’enginyer i havíem de traginar amb un ase una espècie de telescopi per fer les medicions; record haver traginat aquest artefacte de la cruïlla de Fornalutx fins al túnel de Son Torrella. També vaig fer de tafoner a Can Xoroi, a Fornalutx. De les feines de pagès crec que les he fet gairebé totes.

P.- Com era una jornada de pagès en aquells temps?

R.- Fèiem feina de les vuit del matí fins a migdia i de les dues fins a les sis, a l’estiu; perquè a l’hivern, ja que el dia era més curt, treballàvem des de les vuit a migdia i de la una a les cinc. Malgrat tot, mai l’he trobada feixuga la vida de pagès, ja que m’agradava i m’hi trobava a plaer; trob molt més feixuga la vida d’un manobre que ha de manejar un compressor.

P.- Creis que ha canviat el fer de pagès amb el pas dels anys?

R.- I tant, ara les eines modernes permeten  fer la feina més còmodament -els motors fan la feina més bona de dur: jo n’he esquinçat ja quatre!-, però s’ha de dir que el món pagès ha anat a menys perquè no s’hi guanya el que toca. Per posar només alguns exemples d’enguany: les taronges han anat massa barates, igual que els xots. Tot això fa que la pagesia hagi minvat, ja que el jovent no vol fer de pagès i prefereix fer altres feines on els guanys són més segurs.

P.- Aconsellaríeu fer de pagès als vostres nets?

R.- Per començar, els n’hauria de mostrar, però -ara per ara- ells s’estimen més jugar.

P.- Què creis que és el millor de fer de pagès?

R.- La capacitat d’adaptació tant al clima com al tros de terra que estàs conreant. Tot i que sempre n’he gaudit, fer de pagès és una feina dura i t’hi has de saber adaptar, ja que el matí fas una feina i el capvespre una altra de diferent.

P.- I el pitjor?

R.- El poc que es guanya.

P.- Formau part d’alguna associació agrària?

R.- Sí, de la Cooperativa Sant Bartomeu, i des dels inicis. Vaig saber que el senyor de Binibassí necessitava cinquanta socis per muntar aquesta cooperativa i puc dir amb orgull que tenc el carnet número setze.

P.- Què penseu quan veieu l’abandó progressiu d’horts i olivars?

R.- Em sap molt de greu i això es deu al fet que la terra no treu. La terra no dona per pagar jornals i per això s’abandona. Abans la Cooperativa de Sóller no només et comprava la taronja a un preu just, sinó que a més venia el camió a cercar-les a lloc. Record que un any es pagà la taronja canoneta dels Abats a cent pessetes; talment ara.

P.- Pensau que és possible la regeneració d’aquests horts i olivars, molts d’ells ara envellits?

R.- Crec que serà molt difícil; sobretot perquè el jovent no vol fer de pagès. Basta mirar a Fornalutx, on no crec que hi hagi més de quatre o cinc pagesos joves. Aquest problema té mala ferida.

P.- Quina és la feina pagesa que més us agrada?

R.- Sens dubte, exsecallar. M’hi he guanyat la vida, basta dir que a la finca de Can Det he fet feina amb quatre generacions diferents. He de dir que avui en dia s’exsecalla de molt diferent manera: exsecallar amb motor és molt més brut, abans tot era feina de xerrac i tisores. Jo sempre dic rient que els tarongers s’espanten en sentir els motors.

P.- I la que menys us agradava?

R.- Cavar dins l’hort amb els gavilans. Veure els horts solcats a mà amb les garangoles fetes era tota una obra d’art, però una feina ben feixuga.

P.- Pensau que el Govern ajuda a bastament a la pagesia?

R.- Als pagesos del Pla de Mallorca, potser; però als de muntanya, poc. Per aquest motiu arribarà un dia que pins i cotxes ens acabaran engolint.

P.- Heu vist canvis pel que fa a la meteorologia al llarg de la vostra vida? A què creis que es deuen?

R.- Sens dubte, abans plovia més que no en l’actualitat. A la zona d’Es Marroig, a Fornalutx, abans s’hi feia tota casta d’arbres fruiters i, fins i tot, hortalissa; mentre que, el dia d’avui, no hi queden ni els cirerers. Crec que hem jugat massa amb el nostre planeta i ara ens passa factura.

P.- Com a pagès, quin valor donau a l’aigua?

R.- L’aigua és la font de tota vida i hem d’anar alerta a malgastar-la; perquè hem de ser molt conscients que no n’hi ha tota la que volem.

P.- Quina rutina duis a terme habitualment?

R.- No hi ha dia que no vagi a l’olivar i a l’hort: m’aixec abans de l’alba i quan partesc a l’olivar no puc donar el bon dia a ningú perquè no trob ni una ànima pels carrers; sol baixar devers les deu i  faig feina per ca nostra; mentre que els horabaixes sol anar fins a l’hort. No sé estar aturat. A hores d’ara, una de les meves preocupacions es troba en la renovació del carnet de conduir, ja que si no me’l renoven estaré lligat de mans i m’hauran d’acompanyar a la terra. Per a mi seria un bon perjudici.

P.- La jubilació, per a vós, és només un nom?

R.- Sí, i tant. Cada dia vaig a les finques i que hi pugui anar molts anys més; al cafè m’hi avorresc. Ho puc fer perquè no he fumat mai i perquè -gràcies a Déu- a dia d’avui encara no prenc cap tipus de pastilla. Som privilegiat pel que fa a la salut.

P.- Us ha estat difícil pujar una família fent de pagès?

R.- No, he estat ben feliç fent-ho; però vull remarcar que no he aturat mai de fer feina, la qual cosa m’ha permès poder fer un ca nostra. N’estic molt orgullós.

P.- Fins quan pensau anar a la terra a treballar-la?

R.- Fins que pugui: no tenc cap dubte que la terra em dona vida i vull seguir anant-hi.