Bernat Estades: “Regalar un ocell pot substituir l’adquisició d’un ca o moix però l’hem de cuidar”

L’essència de l’amor als animals la trobam en la persona de Bernat Estades Castañer (Sóller 1957), que dedica gran part del seu temps a la cria i cura dels canaris. L’amor als animals no es centra exclusivament en els cavalls, els cans o els moixos. Dins tot aquest món animaler hi ha els amants de les aus de ploma i especialment en el goig d’escoltar el cant d’un canari o veure créixer el seu subtil plomatge.

Ja de ben petit Bernat Estades mostrà una especial predilecció pels animals en general. Val a dir que qui estima els animals adora les persones i, precisament, el nostre entrevistat n’és una clar exemple. Al llarg de tota la seva vida laboral fou empleat de Sa Nostra i allà desenvolupà molt especialment el tracte directe amb la gent, però amb més rigor i empatia amb la gent major. De fet, dins les persones d’una certa edat, Estades és un referent i conseller que li ve per la seva gran capacitat d’escoltar, ajudar i empatitzar.

Estades pertany des de fa molts d’anys a l’Associació de Canaricul-tors de Sóller i amb ells ha participat a nombrosos concursos, però majoritàriament a experiències personals de compartir, ensenyar i aprendre dels i amb els demés.

Pregunta.- Com és el món d’un canaricultor afeccionat?

Resposta.- Primer de tot he de dir que l’avantpassat de l’actual canari (Serinus canarius) es remunta aproximadament al segle XIV, quan navegants genovesos van descobrir a l’arxipèlag de les Canàries un petit granívor de color verd que pel seu color i cant cridava l’atenció. Aviat es va estendre per tot Europa, arribant a comercialitzar-se, molt preuat principalment pel seu cant, bellesa i fàcil adaptació a la cria en captivitat. Cal dir que arran de la seva domesticació i per la quantitat de gammes que existeixen, fa que sigui inviable l’estat en llibertat, per això el canaricultor, d’acord amb la normativa vigent, promociona i divulga el seu estudi i la investigació de les diferents espècies baix una dimensió essencialment esportiva per estimular aquestes activitats.

P.- És evident que aquesta afecció duu feina i una despesa important a més d’una obligació diària?

R.- Duu feina, com quasi totes les afeccions, però tal vegada menys del que un pensa: depèn del número d’ocells i gàbies. Hi ha avui en dia menjadors i abeuradors automatitzats, gàbies que no tenen graelles, sinó que disposen de rotlles de paper que fan més àgil la seva neteja. La despesa depèn de molts factors: la quantitat d’ocells, el tipus de menjar, l’adquisició de gàbies i ocells…

P.- En el seu moment més àlgid, quants canaris ha tingut?

R.- He arribat a tenir uns 200 o 250 canaris, que no és una quantitat elevada atenent que hi ha criadors que superen els 600 o 700 canaris criats per temporada. Actualment en tenc uns 200.

P.- Quina és la finalitat d’un canaricultor, a més de l’amor als animals i el plaer de veure’ls néixer i créixer?

R.- El moment més àlgid és el de la cria i abans confeccionar aquella colla amb la que penses que pots aconseguir el teu objectiu.

P.- Suposam que una de les finalitats és la mescla de races per aconseguir uns animals millors pel que fa a cant i color.

R.- La mescla de gammes pot implicar desvirtuar la gamma amb la qual treballes. Tenir un petit coneixement o noció de genètica (herència i el seu comportament) et durà, molt possiblement, a satisfaccions personals. 

P.- Existeix dins el món de la canaricultura un món de criadors de cant i també de color. Expliqui’ns-ho.

R.- Els canaris es classifiquen en canaris de cant, canaris de color (per les seves tonalitats) i el canaris de postura (per la seva forma). Els de cant (roller, malinois i timbrat espanyol), principalment pel temps que requereix la seva dedicació, pot ser no estigui molt estès entre el canaricultors. Es treballa el cant dels ocells. Els de color, segons la seva pigmentació, es classifiquen en lipocroms i melànics i a la vegada aquests en intensos, nevats i mosaics. Lipocroms són els que tenen el color (blanc, vermell, groc) a totes les plomes del seu cos. Melànics en color de fons (blanc, vermell, groc) amb estries negres es divideixen en clàssics (negres, bruns, àgates i isabel·les) i mutacions satinés, phaeos, ales grises, pastels, òpals, topazis, eumos, jaspes, ònix, cobalts, mognos i altres en estudi, pendents de la seva aprovació com a nova gamma. Els de postura es classifiquen segons la seva forma i mida: rissats, ploma llisa, monyuts, disseny.

P.- Què és allò que més aprecia vostè en un canari?

R.- Principalment els colors. Som criador de canaris de color. Ara bé, tenir a casa un canari que canti és tot un plaer.

P.- Passa hores observant als animalons? Quina satisfacció li produeix?

R.- Crec que no, però la família troba que estic molt de temps amb els ocells, principalment en el moment de preparació i temps de cria. Reconec que si tens moltes colles, necessites dedicar temps que el lleves a hores d’estada en la família o de fer altres activitats. La satisfacció dels resultats finals és allò més important.

P.- Què en pensa vostè de les opinions d’algunes persones que diuen que els ocells no haurien d’estar engabiats, sinó lliures per la natura?

R.- El canari domèstic no pot estar en llibertat ja que seria inviable la seva supervivència en estat natural, no seria autosuficient. Molt diferent són els ocells que viuen dins el seu hàbitat natural.

P.- Els joves senten amor pels animals o més aviat els agrada tenir el regal i aparcar-lo dins la gàbia? Creu que és una afecció que va a més i quin futur li veu?

R.- A vegades es pensa que regalar un ocell, pel fet que és petit, pot substituir l’adquisició d’un ca o moix com a mascota. S’ha de pensar que també ens exigirà una atenció i cures, neteja de la gàbia i que necessitarà un espai a casa. Tal vegada no serà una mala elecció, però s’ha d’explicar que implica unes obligacions i compromisos. De les aus crec que el canari és el més adient, pel petit que és, colors vistosos i el seu cant. L’afecció a Sóller va a més. Procuram donar-nos a conèixer participant a la Mostra Ornitològica que es celebra per la Fira i al concurs que organitzam anualment. Ens demanen informació i s’interessen. De fet hem augmentat el número de socis en els darrers tres anys.

P.- Les caderneres, per exemple, són un negoci que està prohibit però que dins el mercat negre diuen que mou molts de doblers. Mouen doblers els canaris tot i sabent que no és un tema il·legal?

R.- Hi ha dos col·lectius ben diferenciats: els silvestristes i els canaricultors. Així els primers, fins ara estaven més interessats amb la captura d’aus per a competicions de cant. Els canaricultors a la cria en captivitat enfocats cap a una selecció, sense interès amb la captura. La prohibició de la captura de fringíl·lids en el seu medi natural per part el Ministeri de Medi Ambient a instàncies de la Unió Europea crec que ha deixat poc operatives o bastant minvades les associacions de silvestristes. Es mouen doblers entre criadors, sense que siguin quantitats rellevants, però cal tenir en compte que l’alimentació, productes, gàbies i altres estris tenen un cost. El que sí puc assegurar és que no és un negoci rendible per viure d’ell, exceptuant alguns criadors peninsulars o estrangers.

P.- Quantes vegades ha pensat que ho deixaria però no ho ha fet?

R.- Deixar-ho completament crec que mai. Reduir el número d’ocells, sí. A vegades, situacions familiars m’han obligat una dedicació quasi plena i he disposat de poc temps per als ocells, però sempre trobes el moment.

P.- Recorda quin va esser el primer canari i com el va aconseguir?

R.- Perfectament. A principis dels anys setanta, el meu oncle Julià Rosselló me va convidar a casa seva a veure els canaris que estava criant. Es veu que vaig demostrar molt d’interès ja que vaig sortir amb tres o quatre colles. I aquí va començar el meu cuquet amb la cria de canaris. N’anava criant uns quants anualment, sense participar a cap concurs o exposició, ampliant coneixements i experiència, així com a la introducció de noves gammes dins del meu aviari.

P.- Es diu que els canaricultors exerceixen un poc de manescals. És així? Resolen, en la mesura de les seves possibilitats, els problemes de salut dels seus canaris?

R.- Diuen que l’experiència és un grau, però també és aventurat utilitzar antibiòtics o fungicides sense un examen previ, ja que es pot donar equivocadament. La figura del veterinari és molt important per, si es dona el cas, donar el tractament adequat. Dictaminar un diagnòstic i una bona medicació sempre és molt positiu.

#Foravila