Biel Company: “El trenat de pell no és una cosa del passat, sinó del present i del futur”

L’art del trenat de pell és una tècnica artesanal vinculada a la indústria del calçat a Mallorca. Es va començar a fer a l’illa durant la primera meitat del segle XX i està documentada fins a l’any 2000. El Museu del Calçat i la Indústria d’Inca ha inaugurat aquest mes de juny l’exposició “TRENAR” on fa un recorregut per aquesta tècnica i destaca el paper que hi tingueren les dones. L’historiador i comissari de la mostra, Biel Company (Sant Joan 1993) explica la importància de reconèixer aquesta feina que feien les dones a ca seva i que, d’alguna manera, les va empoderar. La mostra es pot visitar fins el 2 de novembre. 

Pregunta.- “TRENAR” és el títol d’aquesta mostra. En què consisteix aquesta tècnica?

Resposta.- En aquesta mostra ens referim al trenat de pell, però trenar ha existit des de la prehistòria i s’ha fet amb diferents teixits i materials. En el cas de la pell, com quan feim una trena amb els cabells, és dividir la pell, tallar-la amb tires més primes o més gruixades, i després ajuntar-les de diferents maneres per crear un teixit amb unes qualitats diferents a les que tendria la pell normal. 

P.-  A partir de quan es comença a emprar el trenat de pell a la indústria del calçat a Mallorca?

R.- Aquí hauríem de xerrar sobretot del llibre “El trenat de pell a Mallorca al segle XX” publicat per Rafel Morro i Miquel Sanz al 2020, que és el referent a nivell històric sobre el trenat a Mallorca. La primera documentació que trobam és dels anys 30 a algunes fàbriques de Palma que utilitzaven el trenat per fer sabates. Probablement n’hi havia d’abans, però aquestes són les primeres evidències que tenim a Mallorca.

P.- Quin és l’origen del trenat de la pell a Mallorca?

P.- Hi ha una mica de debat sobre això. Hem vist que hi ha dues línies, una línia defensa que varen ser els mateixos sabaters els que varen començar a fer trenat a les fàbriques, que és allò que defensen Rafel Morro i Miquel Sanz, però jo no hi estic d’acord. Si has estat dins d’una fàbrica de sabates, és molt difícil pensar que una part de la gent es posàs a fer trenat perquè no hi hi estaven acostumats… L’altra teoria és que entorn de les sabates varen començar a sortir altres industries auxiliars o complementàries del calçat, com les que feien les soles, els ornaments, els magatzemistes que duien els cordons… I probablement va per aquí, que els magatzemistes degueren veure una oportunitat per vendre als sabaters un altre producte. 

“El trenat va suposar una forma d’oferir més productes i un tipus de calçat més orientat a la calor.”

P.- Què va suposar aquesta tècnica per a la indústria del calçat?

R.- Va suposar una forma d’oferir més productes i un tipus de calçat més orientat a la calor. El trenat, sobretot el tipus que té forat, com el molinet, la reixeta, o el llacet, deixa buits a la pell, i això fa que sigui més transpirable i més fresc. De fet, ara s’està tornant a posar bastant de moda, i si passejam pel carrer el veim a moltes botigues. 

P.- Per a fer l’exposició també heu recollit testimonis de dones que varen fer aquesta feina. Com ha estat aquesta recerca?

R.- Quan vàrem pensar en fer l’exposició vàrem partir del llibre i després vàrem fer la nostra feina d’intentar ampliar alguns punts del llibre, com era el tema de les dones. Rafel Morro donava molta importància a les dones, però faltaven més testimonis orals, sobretot femenins, i vàrem començar a cercar dones a diferents pobles. Aquestes dones, en un primer moment es sorprenien de que 20 anys després li interessàs a qualcú allò que feien. Després han estat agraïdes i hem pogut documentar, més que la tècnica, el testimoni d’aquestes dones, i hem posat en valor la seva feina, perquè realment feien una meravella tècnica, que elles ho veien normal perquè era el seu dia a dia i no li donaven massa importància, però que la te. Tothom que ve al museu i visita l’exposició, al·lucina amb allò que feien aquestes dones. 

P.- Era una feina totalment artesanal?

R.- Era una feina artesanal i submergida, es feia a l’interior de les cases. Era artesanal sobretot als inicis, a partir dels anys 70, després les fabriques varen començar a comprar algunes màquines, que no feien tots els tipus de trenats.  Per elles és un procés que amb el temps es va anar fent més ràpid, però al principi entatxaven les tires de pell en un marc de fusta i després les anaven creuant segons la forma. Després varen començar a aparèixer els telessos més grans, de 2 o 3 metres, de fusta, i aquí feien un primer teixit, i damunt d’aquest, amb aquest marc que deia abans, feien un altra passada i feien l’acabat. Era totalment manual. 

“Tota aquesta feina d’aquestes dones té un valor immens, i és una pena que no es doni a conèixer perquè també és una forma de valorar-les a elles.”

P.- Quines condicions de feina tenien?

R.- Quan t’aproximes a aquestes dones, el primer que penses, sobretot si ho fas amb perspectiva de gènere, és amb les males condicions i tot allò negatiu. Però aquestes dones, tot i que eren conscients d’això, també tenen un punt d’orgull perquè l’altra alternativa que tenien era cuidar de la família o fer feina al camp. Aquesta feina era una forma de tenir un ingrés propi, i això no era habitual. Moltes d’elles conten que podien comprar-se algunes coses, o podien pagar les coses dels seus fills, i això, amb algunes que he xerrat, d’alguna manera les empoderava. 

P.- Sabeu quantes dones varen fer feina en el trenat i en quants de municipis?

R.- Es molt difícil de saber, però probablement mil dones hi devien ser, més o manco. Pel volum que es fabricava de trenat a Mallorca, un parell de centenars és segur. Eren dones de diferents pobles de Mallorca. Allò que he vist, que és una teoria que s’hauria d’investigar molt més, és que si les jaquetes i les sabates es concentren a la zona del Raiguer i també a Llucmajor, hi ha un moment que probablement ja no hi ha prou ma d’obra femenina a aquests municipis, i han d’anar una mica més enfora. Això explicaria també que hi hagués tantes dones al Pla de Mallorca que feien trenat, també n’hi havia Pollença, a Palma… el radi de la pell s’amplia.

P.- Què podem veure a aquesat exposició?

R.- Allò que hem intentat és simplificar una mica i que te puguis fer una idea del que era aquesta indústria. Ho hem dividit a nivell cronològic en un parell de fases, seguint els estils de  fabricació, i intentam mostrar el producte que es creava amb el trenat: sabates, bosses, mobiliari… I també veure que el trenat de pell no és una cosa del passat, sinó que és del present i del futur. Tot i que a Mallorca ara només hi ha Mastrenat a Pollença que fabriqui trenat, hi ha moltes empreses mallorquines que confeccionen sabates amb trenat avui en dia i és una técnica que té present i té futur. Quan passeges per la ciutat, a les prestatgeries veus que avui en dia el trenat està molt de moda. Tota aquesta feina d’aquestes dones té un valor immens, i és una pena que no es doni a conèixer perquè també és una forma de valorar-les a elles.  

P.- A més de la mostra, teniu previstes altres activitats complementàries?

R.- Si, noltros sempre deim que la inauguració no és el final, sinó que és l’inici. Allò important és generar contingut entorn del trenar i seguir investigant. Ja hem fet algunes activitats, varem fer un taller de sandàlies trenades, tallers de trenat… i la idea és fer una sèrie de rodes per diferents pobles sobretot del Pla: Algaida, Sant Joan, Maria… i fer una mica d’homenatge a aquestes dones i donar-ho a conèixer a la gent del poble.