Biel Darder: “Quan vaig començar a fer feina a la tintoreria tenia dotze anys”

Les tintoreries d’un temps ja han desaparegut quasi segur del tot. Els temps han canviat i van canviant de cada dia i ara la gent no té les necessitats econòmiques d’un temps, però té també més possibilitats pel que fa a productes, teixits, maquinàries… La tintoreria era el lloc on la gent, hi  duia les  seves robes: abrics, gavardines, vestits… per tintar-los d’un color diferent del que tenien originalment. Era una manera “d’estrenar” roba més sovint sense haver-la de comprar. No hi havia tanta opulència, sobre tot dins la classe obrera, i calia cercar utilitats més llargues i profitoses a allò que tenien. Un vestit gris, per exemple, és convertida en un vestit negre sols duent-lo al tintorer que era un especialista en la matèria i sabia fer, amb els colors bàsics, totes les possibilitats  depenent del color primitiu de la tela en qüestió. De negre no es podia fer blanc, per raons òbvies, però sí, per exemple, de blau es podia fer negre, o de gris, blau, entre moltes altres possibilitats. Els tintorers erren els mestres artesans del color. 

Perquè ens expliqui  avui com eren les tintoreries d’un temps i tot allò que treballaven, al marge de tintar, la planxa i els rentats amb servei a domicili, el nostre protagonista, Biel Darder Matas (Sóller 1949), ens regala el seu temps per contar-nos la seva experiència  dins el sector tota la seva vida. Començà a dotze anys repartint roba a peu per dins Sóller a la gent que tenia millor situació econòmica i s’ho podia permetre, i així va passar de mosso de la Tintoreria Fort  a propietari de la mateixa al cap d’uns anys. Ha treballat i treballa de valent, però, com diu els, de la feina en surt el profit.

Pregunta.- Com era una tintoreria d’un temps?

Resposta.- Les tintoreries eren això, llocs on la gent duia les seves vestes per tintar, fos per necessitat de dur dol o simplement per les ganes de canviar de color una roba i fer semblar que era nova. Fa, per exemple cinquanta anys, la gent no tenia ni tantes possibilitats econòmiques, ni tampoc hi havia la quantitat de robes de vestir que avui hi ha al mercat. Calia fer economia de subsistència i per això es feien aquestes coses. Les famílies passaven amb el mínim. Un altre exemple que no  té res a veure amb la tintoreria, però ens posa en situació, era l’aprofitament que feien les famílies de la roba, sabates… d’un germà anava a l’altra més jove i així fins que es rompia perquè, si no era el cas, sempre hi havia un cosí o veïnat amb necessitats. Abans no es tirava res i tot s’aprofitava.

P.- També es feia bugaderia i planxat, no?

R.- Sí, però aquestes dues coses anaven destinades una mica més a la gent amb més possibilitats econòmiques. Temps enrere, les dones anaven a la síquia a fer bugada i allà, amb sabó fluix, blanc o negre, i l’aigua que corria, ho rentaven tot. Les robes dels diumenges, que eren les  més difícils de rentar, sols es duien, com diu la paraula, els diumenges i, per tant, duraven molt sense haver-se de rentar tan sovint com ara. Si era, per exemple, una americana i s’havia de dur a la tintoreria, s’hi duia, però quan era ja molt necessari. No tant perquè el rentar i planxat fos car, més aviat perquè no hi havia doblers a les famílies treballadores que, en molts casos, eren famílies nombroses i hi havia moltes boques a alimentar.

P.- I la gent amb més possibilitats, feien més ús dels serveis que oferia una tintoreria?

R.- Sí. Sense cap dubte. Tot s’ha de dir que no eren moltes. Parlem dels metges, empresaris, directors de banc i algunes famílies que s’ho podien permetre. Jo recordo que quan vaig començar a fer feina, tenia dotze anys. Quan acabava l’escola a les 12 h, anava a la que era la Tintoreria Fort que estava ubicada davant ca nostra al carrer de Sa Mar a Sóller  i que l’havia muntada un matrimoni català. Em donaven bosses de roba per anar a repartir a les cases dels clients que així ho demanaven.  Arribava allà, un ninet com us podeu imaginar, i normalment la gent del servei domèstic o la senyora de la casa, m’obrien la porta i sempre em donaven alguna propina. Això ho feia d’ençà que sortia de l’escola fins hora de tornar-hi amb un espai de temps per dinar. Quan acabava el capvespre, hi tornava.  Els dissabtes dematins anàvem a escola, però els capvespres i els diumenges de matí també repartia per tenir un “duret” per anar al cinema els diumenges capvespre i poder comprar una bossa de cacauets. 

P.- Com es feia el tint de la roba i perquè?

R.- La roba es tenyia fent una mescla de colors a partir dels colors bàsics. S’havia de fer amb molta cura i experiència perquè en cas contrari, podies tudar la roba i ja no tenir solució o, almanco, aconseguir el color que el client volia. La roba es tenyia per molts motius, però molt especialment i moltes vegades, les més, era per vestir-se de dol. Has de pensar que en aquells temps quan moria algú a una família, es vestia dol un any. Molt sovint a partir d’aquella pèrdua malaurada, ja s’anaven afegint una amb l’altra perquè si moria el pare, després moria la mare, després un oncle, els padrins… Era dol quasi tota la vida.  Quan la mort arribava per sorpresa a una  família, moltes vegades havíem de córrer per acolorir de negre, roba per posar-se de seguida i, sobretot, per anar al funeral. Eren altres temps, però jo encara he conegut dones que les he vistes endolades tota la vida.

P.- Abans es treia més profit a la roba, però també a tot?

R.- Clar que sí, però no sols era per manca de possibles econòmics, que també,  era perquè les botigues no tenien la gran quantitat de robes que tenen ara. El temps també ha canviat. Recordo quan jo era més jove, els abrics s’estrenaven el dia de tots sants que és dia 1 de novembre. Ara la gent no duu abrics ni en té, però tampoc fa temps per dur-ne. Val a dir que d’uns anys a aquesta banda, arriba Nadal i quasi ni t’has posat una roba d’hivern.   Ho he dit abans. Les famílies feien economia de subsistència. Una bona olla de llenties per avui i per demà, llenties amb arròs per fer-ho retre. Un temps a Sóller, per exemple, hi havia algunes famílies, no moltes,  que no tenien problemes econòmics, però la resta anava molt justa i havien de fer bé els comptes. 

P.- Com ha esdevingut el canvi?

R.- El canvi, com tot, ha vingut amb el pas dels anys. El turisme, la creació de llocs de feina, l’arribada de molta més gent a les Illes… De mica en mica vam anar canviant el model d’empresa i era una qüestió de renovar-se o morir perquè del petit client ja no podíem viure. Per això vaig muntar l’empresa familiar que avui tenim, “Bugadera La Vall”, una empresa que duem en família i ens dediquem als rentats de roba i planxat, però de manera industrial dedicats a l’hoteleria i clients més grans. No hem deixat de banda la que encara anomenem la tintoreria, però està ubicada a un lloc més cèntric de Sóller i és on fem la feina de rentat en sec i planxat de roba més particular com camises, jerseis, americanes, pantalons…

Hem diversificat la feina per poder donar cobertura tant a la part dels particulars com a la part de les empreses.

P.- Com els ha afectat la COVID-19?

R.- Molt. Heu de pensar que nosaltres vivim del sector turístic i de la restauració  en un noranta-cinc per cent i això ha estat un any i mig aturat. Ho hem passat molt malament i encara l’hi estem passant malgrat, de mica en mica, la cosa es va component, però allò que no hem fet ja està passat i perdut.   Esperem que les coses es componguin pel bé de tothom perquè, com a exemple, si nosaltres fem feina, podem tenir empleats, els empleats podran viure, podran comprar, el comerç també i això és una roda imprescindible per  fer rodar, valgui la redundància, el motor econòmic i social de tothom. Esprem que, més aviat que tard, les coses es vagin component.