Catalina i l’altre Magaluf

Catalina Feliu Amengual farà 90 anys d’aquí a un mes, i des de que va néixer passa els estius a la primera casa construïda a Magaluf l’any 1930. Des de la seva terrassa a primera línia de mar ha vist la transformació d’aquest nucli turístic famós pel turisme d’excessos. El curtmetratge documental “Catalina i Magaluf”, dirigit per Maria Pujalte (Palma 2001), la seva néta, mostra el contrast entre la casa familiar i l’entorn que l’envolta. El projecte va néixer com un treball al Grau de Periodisme i ha comptat amb el suport de MajorDocs, el festival de cinema documental de Mallorca, on es va estrenar l’octubre de 2024. Després de participar a diferents mostres de les illes i la Península, aquest diumenge 22 de juny es torna a projectar amb motiu de la inauguració del nou Passeig Marítim de Magaluf, on també es farà un reconeixement especial a Catalina Feliu.

Pregunta.- Com sorgeix la idea de gravar aquest curtmetratge? 

Maria Pujalte.- La idea inicial era contar la historia de dones que vivien a llocs de Mallorca que després s’han massificat i on s’ha perdut la tradició dels veïnats i la cultura més local. Però com havia de ser un curmetratge, decidírem contar només una història, i com la meva padrina viu a la primera casa que es va construir a Magaluf, ja ho varem tenir fet.

P.- Al curtmetratge hi ha molt de so ambient d’un dia qualsevol d’un estiu qualsevol a Magaluf. Que volies mostrar?

M.P.- Per noltros era molt important mostrar aquest contrast. Mostrar ca la meva padrina com un refugi de tot allò que passa a fora i de les activitats d’aquests turistes. Ens feia moltes ganes perquè és com noltros hem viscut la casa. És una casa tranquil·la, on hi cabem tots i, com totes les cases, té silenci i té el renou que fa una família normal. Volíem mostrar aquest contrast entre el refugi que la meva padrina havia construït i noltros podíem gaudir, i l’exterior i l’ambient que ens envoltava. També que gent com la meva padrina encara existeix, gent que ha decidir quedar-se allà i lluitar per ca seva. És com fer un petit recordatori de que hi va haver gent que va aguantar el màxim que va poder davant el turisme massiu i aquesta situació que estam vivint.

Maria Pujalte: “Volíem mostrar aquest contrast entre el refugi que la meva padrina havia construït i noltros podíem gaudir, i l’exterior i l’ambient que ens envoltava.”

P.- Com recorda els seus estius de quan era nina a Magaluf?

Catalina Feliu.- Molt familiars perquè hi havia molts pocs xalets i tot era gent coneguda. Anàvem a Magaluf a finals de juny i hi estàvem fins a principi de setembre, amb molt de disgust nostre perquè mon pare ens feia anar a una finqueta que teníem i no hi volíem anar, ens estimàvem més quedar a Magaluf. Però ell guanyava sempre. 

P.- Com era abans Magaluf?

C.F.- Era una preciositat, hi havia uns pinars preciosos, la mar, la platja sense ningú. La nostra casa va ser la primera, i a continuació en varen començar a construir, varen arribar ser 8 ó 9 cases abans que vengués la invasió.

Catalina Feliu: “No passa cap estiu que no ens facin ofertes de gent que ho vol comprar o llogar, però no, ho volem gaudir noltros.”

P.- Com vareu viure el canvi de Magaluf amb l’arribada del turisme massiu?

C.F.- Va ser sense esperar-ho. D’un dia a l’altre vàrem començar a veure construccions i més construccions, i d’un any a l’altre ja no en parlem. Noltros només hi anàvem a l’estiu i d’un estiu a un altre compareixien un caramull d’hotels, d’apartaments… Va ser una cosa quasi sense adonar-nos, va ser molt aviat.

P.- Com convivíeu amb el tipus de turisme que anava a Magaluf? 

M.P.- Noltros, en part, tenim un poc de sort perquè ca nostra està a l’altra banda de la platja de Punta Balena i la zona de festa. Per noltros era un estiu normal, fins que te fas gran, veus les notícies i te n’adones de segons quines coses que passen allà, però noltros de petits no les veiem.

P.- I com ho vivíeu aquells que coneixien un altre Magaluf? 

C.F.- Amb paciència. Ens agradava molt estar allà on estàvem i la veritat és que tot això no influïa massa. Ca nostra estava molt lluny del trui, de fet, ens n’assabentavem sempre per la ràdio o la televisió perquè no ho vivíem. Al passeig hi havia un poc més de renou que antigament, però no ens molestava una barbaritat de no poder-hi viure.

P.- Vos vareu plantejar mai vendre la casa?

C.F.- Mai ens va passar pel cap. No passa cap estiu que no ens facin ofertes de gent que ho vol comprar o llogar, però no, ho volem gaudir noltros.

P.- Com va ser la gravació del documental?

M.P.- Va ser una experiència de gent molt inexperta. Vàrem començar amb molta por, som 6 i som companys de classe des de principi de carrera i tots vàrem fer un poc de tot. Gràcies a la mentoria de Majordocs, Miguel Eeek ens va ajudar al procés creatiu, la producció, l’edició… tot el procés. A la meva padrina, la vaig avisar i li vaig dir: te seguirem allà on vagis, i així va ser. En general va ser bastant fàcil, ella ens va ajudar moltíssim i va estar disponible pel que vàrem necessitar. És una primera experiència però quan hi ha tanta gent que t’ha fet costat ho gaudeixes. Estam super agraïts.

P.- Com va ser posar-se davant una càmera?

C.F.- La major part de vegades ni m’entemia, però molt bé, sense cap molèstia. Veurer- me a la pantalla és un poc impactant.

P.- Quin camí està fent aquest curtmetratge des de la seva estrena a Palma, al Majordocs?

M.P.- Vàrem anar al Festival de Cinema Independent d’Eivissa, després a una Mostra de Cinema Universitari de Cadis, i la setmana que ve anam a la Trobada de Cinema Jove de València. A més, l’associació Cinema Lliure ens va contactar per fer una projecció al port d’Alcúdia dia 30, i també ens han contactat d’una Mostra de Cinema de la UIB i d’una mostra de s’Arracó. Estam molt contents, no ens ho esperàvem gens. 

P.- Després de totes aquestes projeccions, quines reflexions estan sorgint al voltant de “Catalina i Magaluf”?

M. P.- El que més he notat a diferents projeccions on venen familiars o gent que no coneixia abans, se m’apropen i me diuen: “La meva padrina està igual, però està a Andratx”, o “jo tenc una tieta a Cala Millor que està a la mateixa situació”. Això es una experiència que realment a Mallorca deu passar a tot arreu. Això m’ha sorprès molt, que tothom ho veu i pot empatitzar, encara que no siguin de Magaluf.