Emilio Alonso Sarmiento, muntanyenc i polític a cavall entre els segles XX i XXI

En la seva bitàcola virtual “Mis días de montaña” -amb visites que freguen el milió- es defineix com a polític, socialista i muntanyenc. El motiu principal de la trobada és parlar de la seva experiència penyalera. Però un personatge polièdric com ell ens regalarà una conversa en la qual apareixen instants i experiències que ens endinsen en els arcans de la política i la història contemporània. Sempre acompanyat d’una de les seves pipes, aquí ens mostra el seu testimoni i llegat.

Pregunta.- De quina manera arriba vostè al món del senderisme i l’excursionisme?

Resposta.- Curiosament el que sempre em va estirar va ser el meu germà Miquel -ja desaparegut- tot i que jo era dos anys més gran. Jo era una persona -un al·lot- molt introvertit que quedava a ca nostra amb els meus llibres, els soldadets de plom i tot això. Tant que els meus pares es varen preocupar. Ells eren laics i es figuraren “Aquest al·lot se’ns ficarà a capellà! No surt per res, no fa res!”, s’exclamaven (riu calmadament). El meu germà m’estirava i, en una d’aquestes, em va enganxar. A ell cada deu anys li pegava per una cosa diferent. Quan no li pegava per la navegació a vela, li pegava per la muntanya. Si no li pegava per la muntanya, li pegava per una altra cosa. Ell era tan actiu com jo no ho era. Jo era actiu intel·lectualment. Tota l’estona llegint, pensant, escrivint. A l’any cinquanta i tants, no ho record bé, em va dir “He trobat un grup estupend que es reuneix al Cafè Teix”. Era un local –avui en dia ja desaparegut- situat al carrer de Sant Jaume, a Palma. Efectivament, allà es reunien un conjunt de joves i adults. Alguns tenien fins a deu anys més que jo. D’altres eren una mica més joves. I també al·lotes. El que em va atreure molt. Ells ja feien excursions i es feien dir –no em demanis el per què- Kamalundu (1). Jo no demanava res perquè era dels més petits. Tindria 16 o 17 anys, just acabat el batxillerat. Allà vaig començar a fer muntanya. Els més grans del grup tenien 10, 15 i fins i tot 20 anys més que nosaltres que érem els benjamins. Començàrem a sortir i a conèixer la muntanya i em vaig afeccionar per tant com m’agradava. Férem moltes rutes per Tramuntana, però, la veritat sigui dita, jo en aquella època no me n’adonava gaire de per on anaven i trescàvem. No em fixava en els recorreguts massa. Sempre anava parlant i xerrant amb les al·lotes.

La veritat és que jo no sabia ben bé el que volia fer de gran. El meu pare em va dir “Aquí ningú està amb una mà damunt l’altra. Mentre aclareixes el que vols ser o no, vens amb mi a fer feina”. Ell tenia una botiga de sabates –després en va tenir més- que es deia Galeón. Estava situada a l’anomenada en aquells temps com a Calle José Antonio Primo de Rivera (avui en dia Carrer Constitució), a les arcades que comuniquen el carrer a on estava el Govern Civil (actual Delegació del Govern) amb la plaça del Rosari.

Poc després vaig haver de marxar per fer el servei militar, destinat a Cap Enderrocat. Allà vaig tenir molt de temps per pensar i donar-li voltes al que volia per al meu futur. La perspectiva d’estar al capdavant d’una sabateria no m’atreia molt. I això que tota la família estava ficada en aquest negoci. Els meus oncles a Barcelona i Madrid també tenien botigues de sabates. Tota la família estava dins el mateix gremi. Però a mi, la veritat, no m’acabava d’atreure. No m’hi veia.

Finalment vaig decidir anar a la universitat. Tenia el batxillerat, però no havia fet el Preuniversitari i vaig haver de cursar-ho per lliure. Vaig anar a Madrid a fer Econòmiques. Vaig fer cinc anys d’estudis. Jo estava molt ficat en el moviment estudiantil, en concret en l’anomenat Sindicato Democrático de Estudiantes de la Universidad de Madrid (SDEUM). L’any 1968 començaren a caure els responsables de l’organització. I quan vingueren pels que estàvem en les segones files jo feia quint i just em quedaven dues assignatures. Em vaig escapar. Vaig venir cap a Palma i quedaren aquelles dues matèries del darrer curs per finalitzar la carrera d’Econòmiques. Jo ja m’havia ficat en política en la meva activitat en el SDEUM. Realment no fèiem només sindicalisme, sinó més aviat activisme polític total.

Després del retorn a Palma va resultar que l’Estudi General Lul·lià, en dependència de la Universitat de Barcelona, va obrir la possibilitat de cursar algunes carreres. Entre elles estava la de Filosofia i Lletres. Si no havia pogut acabar Econòmiques, al manco faria Filosofia i Lletres. Els professors d’aquells anys eren gent que tenia altres feines en els seus bufets, despatxos o empreses. Parlem de gent molt interessant com Fèlix Pons i d’altres. Per tant, les classes es feien a les últimes hores del dia, quasi fins a les deu de la nit, cosa que em permetia compaginar la feina en la botiga del meu pare i els estudis universitaris. D’entre les poques opcions vaig triar la d’Història, en la que em vaig llicenciar. La meva intenció era continuar amb una carrera professional acadèmica. Fins i tot vaig començar la tesina –un estudi sobre la Cambra de Comerç- sota la direcció de Bartomeu Barceló i Pons (2), un destacat geògraf i el degà en aquells dies. Tot amb la idea, com he dit, de dedicar-me al món acadèmic.

Amb això que l’anomenat Caudillo es mor. I la cosa es va començar a moure. I jo he estat sempre bastant inquiet. Ara jo ho soc menys (somriu irònicament).

El meu pare va ser republicà. Republicà de n’Azaña (3). Tenia el carnet de la Unió General de Treballadors (UGT). Sempre m’havia parlat molt bé de la gent socialista d’aquells temps d’abans de la guerra civil. De Pablo Iglesias. De Julián Besteiro, a qui admirava. Fins i tot de Prieto. Mai em va parlar bé de Largo Caballero, ho de reconèixer. Jo tenia, per tant, una certa tirada cap a aquell socialisme menys extremista. I quan la cosa es va anar obrint vaig començar a veure com em podia afiliar al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Però no coneixia ningú aquí relacionat amb el partit. I me’n vaig anar a parlar amb Antoni Tarabini, que sabia tot el que es movia per la ciutat. Ho sabia tot de tot! Crec que encara ara! (riu). I em va dir que aquí no hi havia encara organització del PSOE. El Partit Comunista d’Espanya (PCE) sí que disposava d’una organització establerta. Però, em contà, hi havia un jove a punt de començar la carrera amb una al·lota que estudiava a Catalunya i que, aquesta sí, tenia connexions amb el PSOE català. Es tractava de Pedro Bordoy, tristament ja desaparegut, i Magdalena Seguí. Però aquí no hi havia ningú. I, a més, els vells integrants del partit no en volien saber res de res. Encara tenien la por ficada dins els ossos. Estem parlant del final de la clandestinitat, encara no eren legals els partits. Començàrem en Pedro i jo.

En aquell temps jo feia feina a la fàbrica de sabates de Juan Frau Tomás (4), el meu sogre, que estava al Polígon de Son Castelló. Com tots els joves la volia modernitzar. Produíem botes de cowboy amb brodats i trenats, destinades a l’exportació als Estats Units. A les brodadores adornar les canyes els era molt fatigós i complicat per haver de fer-ho damunt el cuiro. Ja existien als Estats Units màquines que feien la feina, però havien de menester algú que les pogués operar. Necessitava un enginyer. I llavors vaig trobar a un tal Ramon Aguiló (5) (esclata en rialles), que era enginyer i que, en aquell temps, tenia una punyetera feina allà pel Puig Major posant línies elèctriques. Va acceptar venir. Un dia fent un cafè a la cantina de la fàbrica li vaig parlar de les meves inquietuds polítiques. Ell s’hi va apuntar de tot d’una. I amb ell i amb Àngel Sainz, el cap de màrqueting de l’empresa, a qui també havia contractat jo, vàrem fer les primeres “captacions”. I així vàrem anar. D’un en un, captant gent per al PSOE.

P.- Aprofità les seves sortides i caminades per la muntanya per fer una mica de proselitisme?

R.- No. No tenia temps, entre la política i la feina. Com he comentat, vaig començar a 16 anys amb els de Kamalundu i el meu germà Miquel. Ho vaig deixar en partir a Madrid per estudiar Econòmiques, i allà no vaig tenir ocasió de continuar. Com a molt, anàvem a fer passejades per la Sierra de Madrid, i poca cosa més.

P.- Poc després s’inicia una de les etapes més fascinants, la de les seves responsabilitats polítiques. Per formar part de la legislatura que va elaborar la Constitució. Com hi va arribar? Com ho va viure?

R.- Alfonso Guerra havia fet unes enquestes. I a les Balears deien que trauríem un diputat. I tots estàvem absolutament d’acord en el fet que el candidat havia de ser Fèlix Pons (6). Per molt era el més culte, el més intel·ligent i el que podia estirar més l’electorat. Ell era conegut i nosaltres no. Com només havia de sortir un diputat electe a l’executiva no va haver-hi discussió. I ja està. Però Ramon Aguiló va dir: “No, això no està llest! Sortirà en Fèlix, però hem de presentar la llista completa”. Com que jo era el secretari general vaig anar de segon. En Ramon va anar a continuació. Si només n’havia de sortir un, que més importava la resta! Era per a emplenar la llista.

A les eleccions del 1977 eren tan pocs que férem un acord amb el PCE –que tampoc tenia gent per tot- per tal de distribuir-nos els vocals i apoderats a les meses electorals. Si a Santa Margalida n’hi havia un del PCE, també ens representava a nosaltres si no teníem ningú. I si a Llucmajor n’hi havia un del PSOE, també representava el PCE. A la nit ens reunírem amb el PCE al nostre local per seguir els resultats. Quan les primeres actes començaren a arribar tot eren vots per al PSOE. Estic parlant de les formacions d’esquerres, és clar. I el PCE no apareixia, no obtenia representació. I Ignasi Ribas del PCE deia: “Quan arribin les paperetes de Son Gotleu, Verge de Lluc… ja veureu!” I quan varen començar a arribar aquelles paperetes… eren per a nosaltres també! (riu). Tant és així que es van aixecar i van marxar. Pep Alfonso Villanueva, gerent de SALMA (actual EMT de Palma), en aquells temps era el que duia tot el tema del recompte i els càlculs. A les quatre o les cinc de la matinada ens va confirmar que segur que treien un diputat. Idò, vam dir, pleguem. I me’n vaig anar a casa a dormir.

I a les vuit o les nou del matí la meva filla gran em va despertar dient que hi havia al portal uns senyors que em volien veure. En advertir que eren periodistes els vaig dir: “Us heu equivocat una altra vegada. És en Fèlix el diputat”. En aquella època –i no sé ben bé per què- ens confonien a Fèlix Pons i a mi. I això que no ens assemblàvem ni físicament ni intel·lectualment. En res. Em contestaren: “No. Ja hem entrevistat en Fèlix, però vostè també ha sortit elegit com a diputat”. El darrer de la llista però havia sortit! I en aquell instant tots els esquemes que tenia de cara al futur es trencaren. La meva intenció de fer carrera acadèmica va quedar trencada.

Vaig anar a Madrid. Era la legislatura constituent (amb mandat per elaborar la vigent constitució). I va estar bé. En alguns articles tinguérem problemes. El de la bandera, per exemple.

En aquella legislatura encara hi havia molts de diputats veterans. Record a La Pasionaria i a Santiago Carrillo del PCE (7). Nosaltres en teníem un que havia estat diputat durant la Segona República i, de nou, el 1977. Ara no record el nom, però jo l’anomenava “El darrer krausista” i que, abans del seu exili a Colòmbia, havia estat un jove diputat a les Corts republicanes (Nota del entrevistador: Possiblement parla de José Prat Garcia). En les següents eleccions donaren pas a les generacions més joves. I començàrem a ficar-nos dins tot això de la política i fins al final.

P.- Va ser diputat fins al 1993. Ho va deixar en aquell instant o després de la derrota del PSOE l’any 1996?

R.- No va ser així. Per fer les llistes electorals sempre teníem problemes. Perquè aquí havia agafat el comandament en Joan March (8), que ho controlava tot. I ell volia posar la seva gent. I ni en Fèlix, ni en Ramon, ni jo érem de la seva gent. Es produïen conflictes i discrepàncies. No parlaria d’enfrontament. Entre Madrid, que recolzava la llista que nosaltres proposàvem, i el que impulsaven Joan March i la seva gent, que era una llista completament diferent. Bé, de moment Madrid encara comandava molt i s’imposava. En Fèlix anava de primer i jo de segon. Una vegada, per arreglar les discrepàncies entre Madrid i aquí, vaig haver d’anar a les llistes del Senat (1986-1989). Quan jo era senador, el segon de la llista al Congrés era Juan Ramallo Massanet, que va sortir elegit. En Joan March no el volia com a candidat a les eleccions del 1989. Però Madrid sí que ho volia. Ramallo es va emprenyar amb tot aquest desgavell i es va retirar. I aleshores Madrid va dir: Emilio Alonso. Va ser per imposició, poc democràtica (riu). Va ser la darrera vegada que vaig ser diputat.

Després a l’executiva federal va començar a haver-hi una carallotada amb els enfrontaments interns entre Alfonso Guerra i Felipe González. Estava per allà Txiqui Benegas, ficant embolic. Amb el qual no hi havia un suport clar de l’executiva a la llista oficialista –per dir-ho d’alguna manera- que érem Fèlix Pons, Ramon i jo. I com que no disposàvem d’aquest sortia la llista de Joan March. A Fèlix Pons no s’atreviren a tocar-lo mai, però als altres ens enviaren al carrer.

P.- Fa poc se celebraven els quaranta anys d’un congrés en el que Joan March i el seu equip agafaren el comandament del partit amb un tarannà més autonomista i regionalista.

R.- Sí. Aquest era el tema. Nosaltres manteníem que l’electorat socialista a les Illes era –per dir-ho d’alguna manera- foraster. Eren els treballadors de l’hoteleria a Santa Ponça. Els immigrants de la Península i tot això. I Joan March volia fer un partit més nacionalista, més mallorquinista, amb més català. I hi havia sempre una picabaralla amb Madrid impressionant.

P.- També va arribar a ser el gerent del partit i membre de l’executiva federal del PSOE. Abandonà vostè la política o la política el deixà de banda?

R.- Alfonso Guerra, Javier Solana i algun altre pressionaven molt Felipe González per renovar l’executiva. Una vegada i una altra. Era veritat que jo havia estat tres o quatre congressos de secretari d’Administració i Finances. La raó que donaven era que ens estaven adotzenant. Felipe era lent a l’hora de prendre les decisions, encara que sembli el contrari. I al final la renovació de l’executiva va suposar la sortida d’un gallec i la meva! (riu). I Alfonso Guerra va dir “Quina renovació!” Això era als anys noranta.

Record que en tornar del despatx de Felipe, on em va dir que no repetiria, vaig anar als despatxos de la Secretaria d’Administració. Allà les empleades –eren gairebé totes dones- que hi feien feina estaven indignades amb la decisió. I jo els vaig dir: “En Felipe té certa raó. Estem adotzenats”. S’esvalotaren i jo els vaig indicar que miressin la filera d’arxivadors que hi havia als prestatges. Dels primers anys de la meva gestió hi havia un munt de carpetes i expedients. Dels darrers poca quantitat n’hi havia. “Ens hem adormit. Ens hem apoltronat”. Havien anat baixant, baixant i –amb tota l’autoritat- ens envien al carrer.

P.- Com continua la seva vida personal i professional a continuació?

R.- Jo torn a Mallorca sense ofici ni benefici. Com he comentat, el meu pare tenia botiges de venda de sabates. Però, en la meva absència, el meu germà Miquel es va fer càrrec del negoci familiar.

Políticament, aquí comandaven aquells amb els que ens dúiem a matar. L’únic que no s’atrevien a tocar era en Fèlix, com ja he comentat. La llista era de gent d’en Joan March. I ho entenc. Em feia ràbia, però ho entenia, ja que tenien la majoria. Jo em vaig quedar –per dir-ho d’alguna manera- amb les mans damunt el cap.

És curiós el que em va passar perquè crec que això ha canviat. Jo vaig començar a cercar feina. I em vaig topar –parlem dels anys noranta i pocs- amb reticències dels empresaris que jo coneixia per la meva militància socialista. En tots. No donaré noms. Els més coneguts empresaris d’aquí que jo havia conegut i tractat –i fins i tot feta amistat- en la meva etapa gestionant la fàbrica del meu sogre, no s’atrevien. Parlem d’un càrrec executiu. No s’atrevien a fitxar un socialista conegut.

Aleshores em va salvar la vida –i ho ha fet un parell de vegades- Borrell. Pepe Borrell (9), l’actual Alt Representant de la Unió Europea per a Afers Exterior i Política de Seguretat.

P.- D’això se’n diu un gir dramàtic de guió. I com havia conegut aquesta persona?

R.- El vaig conèixer quan jo estava a la secretaria d’administració del partit. En aquell temps ell era el secretari d’administració de la Diputació de Madrid, ja composta per ajuntaments democràtics. Hi havia un embolic amb una loteria que s’havia comprat a la Diputació i, en haver de tornar els dècims no venuts, els números no quadraven. Allà, al meu despatx, em va venir a veure per primera vegada. I em va encantar. Ens vàrem avenir tant que de tant en tant sortíem a fer un cafè plegats. En aquells temps estava casat amb una israeliana (Nota de l’entrevistador: Caroline Mayeur, francesa d’origen jueu) que havia conegut a un kibbutz (col·lectivitat típica d’Israel que intenta combinar elements del socialisme i el sionisme) i amb la que ja hi tenia un fill.

P.- La cosa es posa interessant. I què va passar?

R.- A Madrid Txiqui Benegas, encarregat de muntar candidatures, no volia tenir un embull amb Joan March a l’hora d’elaborar les llistes. I aquest no em volia a les candidatures. I jo no tenia ni ofici ni benefici. No tenia a on caure mort! I, per afegitó, feia uns anys que m’havia separat de la meva dona. Que després ens varen tornar a aplegar.

Jo estava tot sol en un pis llogat situat a la Plaça d’en Coll. No tenia ni per menjar, com aquell que diu.

I un capvespre que estava tombat en el sofà, completament desanimat, em va sonar el telèfon. I em diuen que era Pepe Borrell. I quan es posa diu: “Soc en Pepe, Emilio. Que m’ha arribat que et trobes en una situació complicada. I nosaltres hem de menester una persona de confiança.” En aquell temps era el ministre d’Obres Públiques i Urbanisme. I estava treballant en el nou aeroport de Palma, a Son Sant Joan, dissenyat per Pere Nicolau. I em va dir: “Ves a parlar amb l’empresa que fa l’aeroport i li dius que et contracti com a assessor del Ministeri per a supervisar i tot això”. I vaig estar-hi tres o quatre anys. Després va canviar tot, fins a Borrell. I vaig quedar a l’atur per devers dos anys. Fins que una altra vegada Borrell va tornar a estar en el Govern. I em va col·locar a AENA, a on vaig estar-hi quatre o cinc anys més, fins a la meva jubilació.

Jo faig els anys per juliol. I en fer els anys per la jubilació jo encara tenia contracte per quatre mesos més. Vaig cridar a la direcció d’AENA a la que havia conegut en el transcurs dels anys. I li vaig dir a una al·lota que es deia Ana: “Us propòs un pacte. Vosaltres em doneu un bon finiquito i us deslliureu de mi!” (riu) I això va ser el mateix dia que jo feia els 65 anys! M’ho donaren i vaig començar a cobrar la pensió de jubilació.

Aleshores fou quan de bon de veres vaig començar a fer muntanya.

P.- Té 65 anys, una situació vital còmoda. Com retorna? Tira de vells amics i coneguts per retornar a trescar?

R.- Al començament feia una cosa que m’agradava molt i que sé que no s’ha de fer, que era anar tot sol. El que més m’agradava era descobrir nous senders. Camins que la gent de muntanya d’aquell moment no trepitjava o nous passos que els escriptors d’itineraris no esmentaven.

Més tard em vaig aplegar amb un parell d’amics, als quals també els agradava. Ens n’anàvem dijous i diumenges a la cerca de rutes que, sense poder-les denominar com a noves -ja que els pagesos antics o els contrabandistes les coneixien perfectament- en l’ambient muntanyenc fossin poc trillades.

I de cop al diari “Última Hora” em donen una pàgina per poder publicar una ruta. I això encara em va animar més a trobar nous itineraris. Amb Javier Gonzalez de Alaiza, geòleg i professor d’Ecologia del departament de Ciències de la Universitat de les Illes Balaers ja retirat, i altres amics, sortíem a trobar noves maneres de fer les coses. De vegades no eren ni senders! Eren alternatives creatives, sense necessitat d’escalar és clar. Cercàvem allunyar-nos dels camins habituals i transitar per canals, carenes, arestes… I a tot això em dedicava, cercant per publicar.

P.- I aquí neix el seu afamat i emblemàtic blog “Mis días de montaña”. Amb un estil i una metodologia que feia pràcticament impossible perdre’s.

R.- A mi em feia una mica de por que per la meva culpa –per haver-hi comès una errada- que un dia la Serra estàs plena de gent cercant com baixar d’allà. I que hi hagués d’anar la Guàrdia Civil amb l’helicòpter! (riu). Intentava ser molt meticulós, però tenia un problema pel fet que a “Última Hora” em donaven un espai limitat. Una pàgina amb un parell de fotografies. Per cert, ha estat la primera i l’única vegada que he cobrat per fer muntanya! Res, una bagatel·la! (riu).

I així neix el Blog. Amb la intenció de fer una descripció extensa i exhaustiva, amb multitud d’imatges i indicacions que no era possible ficar al text publicat. Si ho recordes bé, a la pàgina d’“Última Hora” sempre es feia una referència a un enllaç a “Mis días de montaña”.

P.- Quin voldria que fos el seu llegat i missatge a partir de la teva experiència a la muntanya?

R.- Seré una mica antic. En el grup que compartíem amb en Javier alguns portaven GPS. I jo li deia en començar: “L’artefacte al fons de la motxilla. I només el farem servir si ens perdem i ha passat no menys de mitja hora sense trobar el camí”. Em vaig adonar que amb el GPS la gent anava pendent de l’aparell. I estan al costat de l’arbre més meravellós del món, d’aquella roca amb una forma especial o un paisatge espectacular… i no el veuen. Jo em negava. Jo mai he tingut GPS. Fins al final jo he continuat amb el mapa, la brúixola i l’altímetre.

P.- Un incident el va apartar de la pràctica activa habitual.

R.- Era una sortida més amb el grup d’amics. En un moment determinat vaig caure a terra sense més conseqüències que un cop al pit. De cada vegada més notava molèsties. Els companys em deien que segurament era la incomoditat que sentia com a resultat de la caiguda. Però jo notava com de mica en mica s’anava estenent del pit cap al braç fins que els vaig dir de demanar auxili. I en aquella ocasió, mira per on, sí vam fer servir el GPS. Afortunadament, teníem cobertura i advertírem els serveis d’emergència donant notícia del que passava amb una ubicació precisa. En quinze o vint minuts l’helicòpter em recollia i en altres tants era a l’hospital. Encara record com les dues sanitàries que en varen atendre en varen xapar la roba amb unes grans tisores sense manies per accedir ràpidament al meu cos.

Vull testimoniar el meu agraïment als serveis d’emergència, especialment al grup de rescat de la Guàrdia Civil i al personal que em va atendre a l’hospital. Afortunadament, tot va ser un ensurt i una advertència. Fa pocs dies vaig fer visita al metge i tot està bé. Per a la meva edat és clar.

P.- Vol afegir alguna cosa que no hagi sortit a la conversa i que l’interessi destacar?

R.- Realment no. Jo crec que ha sortit tot. Just afegir que, com a vell que som, em sembla que les coses han canviat molt i són molt estranyes. Des de la política a la muntanya.

No s’ha separat ni un moment de la seva pipa, pràcticament una extensió de la seva persona. A les imatges més habituals de la seva vida política també hi sortia. La seva dona Marita ens ha atès cordialment en la trobada. M’acompanya al seu espai de treball per tal de poder capturar algunes imatges que acompanyin a l’entrevista. És un espai ple d’estanteries estibades de llibres i revistes. En els prestatges algunes fotografies hi destaquen. Predominen les de la seva família. Fills, nets, pares i germans. Ens explica l’origen d’un delicat i bell estoig de pell que la seva mare li va entregar al seu pare. L’acompanyava en els viatges que aquest feia per tot el país a la cerca de proveïdors pel seu negoci. Conté les imatges dels quatre fills i l’esposa en blanc i negre d’una qualitat excepcional. Assenyala la figura del seu germà Miquel i les seves germanes. És un record que guarda amb especial devoció.

—————————————————————————————

(1) Kamalundu es una cançó d’origen suposadament africà, típica del grups de boys scout o escoltes. És possible que aquell grup tingues alguna relació amb el moviment escolta.

(2) Bartomeu Barceló i Pons (1932-2012), destacat geògraf i naturalista. Entre 1965 i 1980 encapçalà un equip de geògrafs i naturalistes que investigaren i ponderaren els valors ecològics i aconseguiren, amb el seu activisme i publicacions, la declaració de s’Albufera com a parc natural al 1981 pel govern autonòmic.

(3) Manuel Azaña Díaz (1880 – 1940), un dels polítics i oradors més importants en la política espanyola del segle XX. Dirigent del partit Acció Republicana i Esquerra Republicana. Segon i darrer president de la II República Espanyola. Mort a l’exili a Montauban, França.

(4) Juan Frau Tomás era el propietari de FRAUSA, fabrica de botes texanes ubicada al Polígon de Son Castelló al que es va traslladar l’any 1972 des de les seves instal·lacions al carrer Ricardo Ortega. Va ser un dels impulsors del que esdevingué primer polígon industrial de promoció privada al país.

(5) Ramon Aguiló Munar (3 de febrer de 1950) és un polític mallorquí del PSIB. Fou batlle de Palma entre els anys 1979 i 1991. Es enginyer industrial per la ETSI de Barcelona.

(6) Félix Pons Irazazábal (Palma, Illes Balears, 1942 – Palma, 2 de juliol de 2010) fou un advocat i polític mallorquí del PSIB (PSOE) que fou president del Congrés dels Diputats entre 1986 i 1996.

(7) A les eleccions de 1977 s’escolliren 6 diputats al Congres per la circumscripció de Balears. Quatre per Unió de Centre Democràtic (UCD),amb el 51 % del vots,  i dos pel PSOE, amb el 23% del escrutini. El PCE va quedar amb quinta posició amb el 4,5% i cap representant.

(8) Joan March Noguera (Palma, 1949) és un farmacèutic i polític mallorquí del PSIB-PSOE. Fou secretari d’organització, de propaganda, sotssecretari general i, entre 1991 i 1994, secretari general dels socialistes de les Illes.

(9) Josep Borrell i Fontelles (la Pobla de Segur, 24 d’abril de 1947) és un polític català, militant del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), que exerceix com a Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat des de 2019.Anteriorment ho feu com a ministre d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació d’Espanya (2018-2019), president del Parlament Europeu (2004-2007) i ministre d’Obres Públiques i Urbanisme d’Espanya (1991-1996).