Francesca Sastre: “Aquesta història l’havia de donar a conèixer”

Una història que li contaren fa 40 anys és l’origen de la primera novel·la de Francesca Sastre (Inca, 1962). La trama comença l’any 1936 a Cabrera i passa per Menorca i Inca. Retrata fets i personatges reals, com l’ex batle d’Inca, Toni Mateu, i els seus germans, i també fa una reflexió sobre el que suposa la guerra i com això es transmet a través de les generacions. El títol, “Vent surant”, fa referència a un vent inesperat, que no saps d’on ve, però que empeny les veles.  “Una metàfora dels records que no saps d’on sorgeixen però que m’han empès a escriure”, explica Francesca Sastre. “Vent Surant” editada per Documenta Balear, es presentarà a dia 20 de febrer al claustre de Sant Domingo d’Inca. El mateix dia es farà un homenatge a Andreu París dins dels actes que farà l’Ajuntament dedicats a la memòria històrica. 

Pregunta.- Com es gesta la idea d’escriure aquesta novel·la?

Resposta.- Vaig conèixer aquesta història fa moltíssims d’anys, però a través d’uns altres protagonistes. A Deià, Francisca Sunyer em va mostrar el seu manuscrit sobre la seva vida a Cabrera en el que hi havia aquest episodi de la guerra civil que impressionava. En un lloc que t’imaginaves tan idíl·lic, allunyat de tot, que de cop i volta hagués passat un desastre, me va sobtar. Ja en aquell moment vaig escriure un petit guió, perquè jo estudiava periodisme i havia de fer un treball per audiovisuals, però no vaig arribar a fer res. Però al cap de 40 anys, per casualitat, parlant amb fill de cosí meu, me contà que son pare era a Cabrera quan tenia 11 anys, just a l’any 36. Em va sorprendre tant trobar aquest altre punt de vita, era com trobar una peça d’un puzle que s’havia perdut. I també el que em va sorprendre va ser veure de quina manera gent que jo havia conegut durant tota la meva vida havien mantingut tota aquesta història en silenci. Una història que jo no hagués aturat de contar si hagués estat ells, l’havien volguda mantenir en silenci perquè era fins a un cert punt, traumàtic. El fet que s’hagués guardat tant de silenci durant tant de temps me va donar aquesta idea de deixar tot això per escrit, i el que no sabia, ficcionar-ho. 

Al mateix temps, quan escrivia tot això, me’n vaig adonar que tots aquests records, tota aquesta manera de veure el món, també ha condicionat la meva forma de veure la política o de veure el món, m’ha fet veure les coses d’una manera un poc més crítica, i això jo crec que es transmet, encara que sigui a través del silenci. 

“El fet que s’hagués guardat tant de silenci durant tant de temps me va donar aquesta idea de deixar tot això per escrit, i el que no sabia, ficcionar-ho.”

P.- Com ha estat el procés d’escriptura?

R.- Ha estat un procés llarg. Poc a poc vaig anar escrivint i incorporant elements nous que vaig anar trobant. Al final l’important, com diu la cita d’Italo Calvino que surt al principi del llibre, el procés també val la pena. Al final ha sortit el llibre, estic contenta, és una novel·la que aporta una forma de veure Inca també, i certs personatges interessants. 

P.- A més han passat molts d’anys des que Francisca Sunyer et contà aquella història de la seva vida a Cabrera. 

R.- Aquella història, Francisca Sunyer la va publicar al llibre “Viure a Cabrera”, que és molt interessant perquè no només parla de la guerra civil, sinó de la seva infància i hi ha unes anècdotes precioses. Però jo crec amb l’atzar, que de vegades te duu a situacions curioses, i una mica atzarós ho ha estat, i llarg, perquè he hagut de cercar informació i però també agafar la rutina d’escriure, que no és fàcil. Hi ha coses que les escrius per tu, però aquesta història si que l’havia de donar a conèixer. 

I no només la part de Cabrera, sinó també la part dels germans de na Bàrbara, que és la protagonista del llibre. En Toni Mateu, que va ser batle d’Inca, que va ser jutjat amb proves falses, amb un judici esperpèntic… tot això ho he posat a la novel·la i ho he tractat des del punt de vista de na Bàrbara, que és la germana. A l’home li varen matar un grup descontrolat de republicans a Menorca i després al bàndol nacional maten a dos germans seus. Si llegeixes totes les declaracions i com va ser el procés, te n’adones que allò era una autèntica farsa. I amb tots aquests elements he pogut construir aquesta història. 

“Hi ha una reflexió de què suposa la guerra, el viure els dos bàndols i que t’assenyalin només per tenir unes idees.”

P.- Quina part hi ha d’història i de ficció?

R.-Hi ha una part que son fets reals i una part ficcionada. Hi ha el context històric, però el que jo he fet és explicar com es sentien aquests personatges dins d’aquest context. Hi ha una reflexió de què suposa la guerra, el viure els dos bàndols i que t’assenyalin només per tenir unes idees. I tot això és el que hi ha en aquesta novel·la.

Hi ha personatges inventats, però els personatges principals estan basats en personatges reals. Realment és un nin que té 11 anys, que nom Guillem, que va a Cabrera a passar l’estiu amb la seva tia perquè el seu oncle és l’alferes de Cabrera, i allà es troba amb el cop d’Estat. I es vera que arriba un hidroavió republicà per accident, fan presoners els soldats, l’alferes decideix no executar-los, fins que venen els republicans amb un submarí a alliberar-los i després aquest nin, la seva tia i el seu oncle van a Menorca amb aquest submarí. I aquí comença la tragèdia. I després quan tornen a Inca es troben que tot ha canviat, els germans tancats, tots els símbols republicans arrabassats… hi ha una gran repressió i molta por. I tot això és cert, però, com es sentien aquests personatges? Això és una feina d’imaginar i d’intentar ser una mica fidel a com eren i al meu record. 

P.- Al llibre també surt Inca, i els personatges són d’Inca. 

R.- Per mi ha estat tornar al passat. Jo som d’Inca i no conec molts de llibres que parlin d’Inca clarament. He recordat Inca tal com era, hi ha un retrat de certs carrers que és un record una mica emocional. A més els personatges eren coneguts d’Inca. 

P.- Quina reflexió fas a través d’aquesta novel·la?

R.- Jo crec que és important recuperar la memòria històrica per entendre tot el que ha passat, i a més és de justícia per la gent que va patir tota aquesta repressió i que encara no saben on són els seus avantpassats. A mes crec que és una cosa que es transmet a través de les generacions. 

P.- Parla’ns del títol: Vent Surant.

R.- Va ser molt curiós, perquè al principi quan els hi vaig donar aquest títol, l’editor em va dir que l’hauríem de canviar perquè surant no podia fer d’adjectiu perquè era un gerundi. I va ser molt divertit, perquè li vaig haver de demostrar que realment és un tipus de vent. Es un tipus de vent que es crea amb les llevantades, és un vent fluix, no saps d’on apareix però t’empeny, és inesperat. Me va parèixer que era una metàfora adient d’aquests records que no saps d’on sorgeixen però que a mi m’han empès a escriure i m’han donat aquesta força per acabar aquest llibre. Per a mi que m’agrada molt navegar a vela és un vent molt especial, de vegades l’he esperat en silenci, en mig de la mar a que m’arribàs, perquè el veus venir d’enfora, arrissa una mica damunt la mar, i esperes que t’arribi i infli les veles per seguir avançant. 

És un títol que tenia clar des del principi, no el pensava canviar, i per això li vaig haver d’enviar una referència de’n Francesc de Borja Moll i d’altres autors que parlaven d’aquest vent. Per mi tenia aquest sentit metafòric d’aquests records que emergeixen, que no saps d’on ni perquè, però que estan allà i que formen part de tu, i en aquest cas, del que jo volia escriure.