Guillem Cladera: “Molt sovint hi ha gent que per brillar ha d’apagar la llum dels demés”
Parlar de Guillem Clader Coll (Alaró 1963) és una mica complicat sols pel fet de les moltes coses que és dins el seu poble. Pot ser seria més fàcil anomenar les que no és i així en sortiríem més aviat. De totes maneres però, us deix un petit resum: és el gerent de la Fundacio Natzaret, copropietari del Restaurant Bri de Palma, president de la Fundació Down i administrador de l’Associacio Ames. A nivell de poble, a Alaro: jutge de pau, gerent de la Fundació Castell d’Alaró, membre de l’Associació de voluntaris del Castell d’Alaró, membre de la plataforma teatral del poble, i membre de l’Associació Musical Quatre Llunes. És educador social, una tasca que desenvolupa de manera mot satisfactòria i amb una gran dedicació perquè li agrada i és el fruit de lo viscut a la seva joventut. Casat i amb dos fills.
És un home de tracte agradable i té moltes coses per contar, algunes d’elles que quasi no ha pogut perquè sols no l’han deixat però nosaltres li obrim les portes de pinta en ample i en pot contar allò que vulgui. Un gest que agraeix de cor i esplaia el resultat i la seva versió.
Pregunta.- A seva vida no tot han estat flors i violes. Conti’ns què va passar amb una denúncia de dos treballadors de Es Pinaret contra vostè per unes presumptes actuacions poc adients amb un intern? Dit sia de passada, fets que es varen arxivar tant per part de la Fiscalia de Menors com per part del jutjat.
Resposta.- Ho voldria explicar bé perquè tothom l’entengui. Jo duc des de l’any 2000 a la Fundació Natzaret i com a gerent des de l’any 2002. Natzaret és una fundació que ens dediquem a l’acollida de menors i ara també de majors amb la nova llei que va treure el Govern Balear. Ara tenim joves fins als 25 anys, tant nins com nines. Com a director de la fundació m’agrada molt viure la realitat i la feina. No m’agrada dirigir un despatx. M’agrada viure la realitat de totes i cada una de les persones que tenim al centre, amb els equips educatius i amb els meus companys de feina. L’any 2018 tenim un projecte de joves amb una vida d’alta intensitat, una vida molt complexa derivada de lo que han hagut de viure i de les seves pròpies conductes perquè allò que han viscut, no ha estat fàcil. Són joves amb mesures judicials. En aquell temps compartíem les sortides amb els joves del Pinaret que són de règim tancat i de reforma. El nostre funcionament era i és totalment diferent. Ells, les sortides les feien a Natzaret donat que estem a un lloc idíl·lic al Passeig Marítim on és fàcil sortir malgrat sigui dins l’espai del centre.
R.- Quan i com va sorgir el problema?
P.- El mes d’octubre de l’any 2018 dos professionals del Pinaret em denunciaren perquè, és veritat que amb un d’aquests joves jo hi tenc un vincle especial, un vincle fort i estret. Aquestes dues persones professionals des Pinaret, varen veure amb jo unes conductes “inapropiades” envers aquesta persona. Per aquest motiu em posen una denúncia. Pots estar segur que quan a un educador social, com és el meu cas, el denuncien per una cosa d’aquestes, no hi ha res pitjor. Per aquest motiu, la Fundació Natzaret a través de l’IMAS, que és l’organisme regula tot el tema de menors, fan que hagi de retirar-me de la meva feina mentre duri la investigació dels fets denunciats. La Fundació manifestà el seu suport i confiança més absoluts cap a la meva persona i, de fet, no me retiren el sou però fins que no es resolgués el tema, no podia tenir cap tipus de contacte amb la fundació.
P.- I què va fer?
R.- Aquest fet va suposar una situació molt incòmode, tant per mi com per la meva família i gent que m’envolta. Començar a moure advocats i defenses per una cosa que no havia fet fou molt dur. Mai podré entendre com a través d’una denuncia de dos professionals com jo, no som citat a una taula tècnica i discutir lo que creien que havia passat i després actuar en conseqüència si era oportú . Això no es va fer i per tant, jo ho he viscut com a una persecució personal contra la meva persona i contra la fundació que jo dirigeixo. Tampoc vaig entendre com la Fiscalia de Menors va interrogar a tothom manco a mi. A dia d’avui, ningú oficialment m’ha demanat la meva versió i quan dic ningú, és ningú. El fiscal de menors tancà l’expedient després de tot un any gràcies a la insistència del meu advocat perquè la situació era molt dolorosa per mi.
P.- I després?
R.- Quan el fiscal de menors tancà el tema, tot va passar a instrucció, fiscalia i cap a lo penal. Immediatament criden a declarar al que havia estat menor però que ja era major d’edat. Amb l’interrogatori i amb les proves que hi havia, es cas queda tancat de seguida. No puc entendre com a nivell de justícia es pot tenir a una persona més d’un any sense saber que serà de la teva vida, família, professió… Fou un any molt mal de passar, sobre tot, perquè tots els al·lots de Natzaret s’intentaven posar en contacte amb jo de qualsevol manera… i jo no podia respondre. Em vaig reincorporar al meu lloc de feina el mes de gener de l’any 2020 sense cap càrrec i, lo més important, demostrant que la denúncia no tenia cap fonament ni motiu però jo i els meus n’hem pagat les conseqüències. És una lliçó de que no pots anar amb el cor obert pel món. Una altra cosa que he sentit ha estat el suport de la gent, del meu poble i a tanta gent que m’ha demostrat que confiaven amb jo,
P.- I el seu nom?
R.- La veritat és que el nom de Guillem Cladera va sortir una vegada a primera pàgina d’un diari amb el meu nom en lletres majúscules amb i petit escrit que parlava d’un pederasta, amb molta mala intenció. A un article i un altra dia es mesclava la meva denuncia amb temes de “Pacha”, orgies sexuals… que ningú entenia res. Eren ganes clares d’emplenar una pàgina a costa meva però el om de les persones que me varen denunciar falsament, no ha sortit ni sortirà mai a cap banda. Molt sovint hi ha gent que per brillar ha d’apagar la llum dels demés. Però, fa no fa, ja està passat que era lo important però no desitjo a ningú passar per aquesta situació ni tan sols als que m’ho han fet passar a mi.
P.- I no ha sortit res més a la premsa?
R.- Sí. Passat el temps, el diari Última Hora em va fer una entrevista d’una pàgina on vaig poder parlar i ara vosaltres. De les resta, ningú més. Els que llançaren la noticia a crits i renou, ni s’han desdit ini han publicat el final que ha estat tan simple com que no hi havia cas. És molt, molt trist.
P.- Vostè és el jutge de pau d’Alaró. Des de quant?
R.- Vaig esser anomenat el mes de novembre de l’any 2005. Quan em varen proposar vaig estar molt content perquè les persones que compten am aquest càrrec són persones que compten també amb la confiança de l’ajuntament i la dels conciutadans. És un càrrec que requereix el suport popular si bé no és necessari per esser elegit, si ho és per desenvolupar una bona feina entre els teus. Amb els anys aprens molt i jo personalment he passat moments complicats com també pens que ha passat als demés jutges de pau. Fou el en el moment en que se’ns varen encomanar els judicis de faltes per temes lleus. Jo no estava preparat per això i la veritat és va esser un temps dut. Quan has de jutjar, per regla general sempre un guanya i l’altra perd. Son gent amb la que jo m’he de trobar cada dia i no foren, com he dit, anys fàcils però anava amb el càrrec.
P.- I les conciliacions?
R.- Això ja és una altra qüestió perquè el paper de mediador i el seu resultat depèn sempre de la disponibilitat de les persones en litigi. Si hi ha ganes d’arribar a acords, tot va rodat. Si no és el cas, doncs emetre sentències passa a mans dels jutjats d’instrucció, si escau, i són els jutes de carrera, que sí estan alliçonats per fer aquesta feina, els que resolen les qüestions. Els jutges de pau vàrem fer lo que vàrem poder i sobre tot evitarem, això sí, moltes vegades arribar a judici amb les parts en conflicte a través del diàleg. He de dir que gràcies a la col·laboració de la secretària del jutjat, Maria del Mar Frontera, que em va ajudar molt perquè en sap molt, la cosa fou molt més fàcil de dur. Moltes vegades em vaig plantejar si continuar o dimitir.
P.- Vostè és moltes coses…
R.- Sí, és veritat però això comença ja de petit amb el Club Esplai que em vaig anar ficant dins el món de l’associacionisme i quan li agafes el gust, no ho deixes mai perquè és fa part de la teva vida. Afortunadament, amb les persones que creixerem hem anat formant part de moltes coses dins el poble i en el meu cas a fora també. La meva vocació d’educador social i de voler millorar el món, també intentes dur-ho a la teva vida de lleure. M’ha estat tot molt fàcil perquè sempre he estat rodejat de gent molt bona i molt capaç. L’Ajuntament em va proposar la presidència de la Fundació del Castell d’Alaró. Pe mi fou un plaer molt gran però el mèrit dels encerts són de tots el que hi treballem. Faig moltes coses però gaudeixo de totes. Quan em demanen alguna cosa, em costa dir que no si puc aportar alguna cosa.
P.- I parlant d’altres coses, vostè va posar un restaurant. Un gran visionari pels negocis perquè al cap de poc temps arriba la pandèmia… (broma)
R.- (Guillem Cladera riu de bon de veres però té pocs motius per riure.) La veritat és que fou mala sort però a l’hora també fou un lloc on molta gent venia a donar-me suport per lo que estava passant. Lo de la pandèmia ho ha enviat tot a pondre. Ho hem intentat tot per continuar: menjar per endur-se’n, tot. El restaurant està mort perquè no té terrassa i no hem pogut donar servei capaç per poder aguantar. Estàvem molt contents amb el resultat però les coses han vingut d’aquesta manera. Intentarem reobrir però no és del tot segur.
R.- Com veu vostè l’actitud del govern envers el sector de la restauració?
P.- No entenc perquè aquesta persecució. És veritat que a altres països el sector ha tancat però no és menys vera que han rebut ajudes adients per no rodar la clau. Si presentaves els teus ingressos, el govern de torn t’ajudava amb una part al manco per cobrir les despeses i viure. Al nostre país, tanquem la restauració i l’hoteleria ha de passar a la gent a un ERTE, si hi ha sort. Els autònoms autònoms es queden amb una ma darrera i l’altra davant, això sí és veritat, hi ha hagut petites ajudes però que no han bastat per res. No han bastat per fer front i subsistir. No entenc que es vegi més perillós un, per exemple, restaurant que entrar a un establiment o fas coa i que quasi ningú respecte ni les distàncies ni les mesures, és molt complicat d’entendre. Reduir aforament, està ben clar que és normal però tancar… Ens hem carregat un sector molt important i a l’hora tot lo que l’envolta perquè si no venen carn la gent no compra i així mor la roda que no roda.
#Foravila