Joan Círia: “Vull treure de l’oblit les religioses que s’han dedicat a la música, moltes vegades amb millor currículum que els homes”

Demà dissabte es presenta a la Biblioteca de Portocolom el llibre titulat “Religioses, beguines i beates músiques nascudes o residents a Mallorca entre els anys 1700 i 1925”, una obra editada per la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Felanitx i per l’associació Felanitx per la Igualtat, que es preveu que passat l’estiu es presenti també a Inca i Palma, atès que conté exemples de diverses dones músiques vinculades amb aquelles dues ciutats, i de qui mai abans s’ha parlat.

El treball del pianista i investigador del passat musical de les Illes Balears, Joan Círia Maimó, aglutina prop d’un centenar de casos entre religioses (tant de vida contemplativa com activa), beguines i beates que entre els anys investigats es dedicaren a tasques de tarannà musical en el si de les seves respectives comunitats de professió, o bé a parròquies, capelles o oratoris dels voltants dels seus llocs de residència, on exerciren càrrecs com ara els d’organista, primatxera (en castellà sochantre), directora de cor, mestra de música o compositora.

Pregunta.- Religioses, beguines i beates músiques… Ens podia aclarir a què fan referència aquests tres conceptes?

Resposta- Religiosa és aquella dona que professa a una congregació religiosa, tant de vida activa com de vida contemplativa (el que en diuen de clausura). Vaja, religiosa seria una monja. Una beguina, era una opció molt interessant. És una pràctica molt antiga i força estesa per molts d’indrets d’Europa. Diguem que eren dones seglars, per norma general fadrines, que de forma individual o col·lectiva des de la seva llar seguien en gran mesura la majoria de les dictes i normes marcades per qualque ordre religiosa. Pel que a les beates, a Mallorca aquest mot sembla que va afegit a un to despectiu, però en el meu treball en faig ús per parlar d’aquelles dones seglars, també generalment fadrines, de fermes conviccions religioses, molt relacionades amb l’estament religiós, i que posaren a l’abast de l’església els seus sabers o ajuda per tal d’ajudar al bon funcionament d’aquella institució.

Era necessari comptar amb algú en el si d’una congregació que tengués coneixements musicals per acompanyar les litúrgies”

P.- Era molt apreciat el coneixement musical dins la vida monàstica?

R.- Apreciat ho començà a ser diguem que quasi bé a partir de la segona meitat del XIX, abans més diria que era necessari comptar amb algú en el si d’una congregació que tengués coneixements musicals, per tal de poder enriquir o acompanyar les diverses litúrgies de la comunitat.

P.- Se’ls concedia temps a les religioses per a l’estudi, la pràctica o la composició?

R.- Moltes d’aquelles religioses músiques (especialment les nascudes durant el XVIII) abastaren a monestirs i convents sense cap casta de coneixement musical, i bé mogudes per conèixer aquella disciplina o bé per tal de poder pagar la seva dot o part d’aquesta, començaren a estudiar música arribant especialment a organistes, primatxeres.

Les dones estaven força vetades en la formació musical i rebien un temari distint al que rebien els nins”

R.- Quina formació solien tenir?

R.- Fins pràcticament la segona meitat del XIX les dones de Mallorca (igual que les de bona part de l’Espanya del moment) no tengueren un fàcil accés a la cultura musical. Diguem que estaven força vetades, per exemple: rebien un temari distint al que rebien els nins. Moltes d’aquelles dones que sabien música, havien après aquella disciplina de nines de son pare, un germà o qualque músic proper a elles. Així, moltes d’aquelles dones que per exemple compliren com a organistes a qualque convent durant els darrers anys del XVIII i primers del XIX (això vol dir dones nascudes durant el XVIII) aprengueren a polsar aquell instrument, moltes vegades de forma autodidacta, a través d’uns mètodes en xifra molt interessant. Es tracta d’uns treballs escrits per una mà anònima (suposadament masculina) amb l’objectiu de nodrir aquelles religioses dels principals sabers per tal de poder exercir com a organistes, i pagar així la seva dot, en alguns casos.

P.- Però hi ha dones que excel·liren molt.

R.- Sí. Dins tot això hi ha excepcions, com sempre, car trobam casos de dones nascudes a Mallorca durant el XIX que degut a diversos factors ja pogueren estudiar música de forma ordinària de nines, i que les que així ho feren i posteriorment abastaren a un convent, foren sense lloc a dubtes unes hàbils organistes, en aquest cas. Ja entre el final dels cinquanta del XIX i la dècada vinent, el govern central d’Espanya començà a promocionar la música dins l’àmbit conventual femení. Donava pensions a les religioses organistes i primatxeres, alhora que en alguns promocionà que preveres músics poguessin travessar el llindar de la clausura per tal de poder educar de forma ordinària a les religioses músiques. Una pràctica que afavorí l’educació musical d’aquelles religioses i enriquí la transmissió de coneixements musicals. El 1870 diguem que començà cert canvi que s’ha remarcar (canvi que tímidament ja havia començat un poc abans). Car aquell any citat, la popular Alberta Giménez agafà les brides del col·legi de la Puresa de Maria i acte seguit, implantà que les educandes dels seus centres rebessin una educació musical si més no idèntica, el més similar possible a la que rebien els nins.

La dèria d’Alberta Giménez fou de lloar, car aconseguí que dels seus centres sortissin bones músiques”

P.- I com ho va fer?

R.- Per a tal fi, contractà bons professors en la matèria alhora que promocionà que moltes de les seves germanes de comunitat que demostraven certa habilitat o inquietud musical cursassin estudis de música. La vera és que la tasca i dèria de Giménez fou de lloar, car aconseguí que dels seus centres sortissin bones músiques, moltes de les quals llavors passaren a l’estament religiós des d’on es dedicar a l’art dels sons. Ja cap a finals del XIX trobam moltes al·lotes que a Mallorca estudien música (especialment piano i teoria musical) a la vora de qualque mestre de renom, i que arribaren a assolir amb altes qualificacions la carrera a diversos conservatoris de l’Estat (atès que Mallorca no tengué conservatori fins a mitjans dels anys trenta del XX). Així que quan moltes d’aquelles nines llavors passaren a la vida religiosa, ho feren sent unes destres músics. He d’afegir que moltes també es formaren sense passar pel sedàs d’un centre acadèmic, diguem que per mitjà de classes particulars, i que lògicament els coneixements que adquiriren també són de remarcar.

P.- Quins eren els seus instruments preferents?

R.- Els seus instruments preferents no sé quins eren, car per aquelles saons, bàsicament les dones tenien accés a poder estudiar piano. Un instrument que llavors les portà a poder polsar l’orgue, atès que la tècnica és “similar”. Tot i així, les religioses, beguines i beates músiques nostrades es dedicaren a polsar l’orgue, a complir com a primatxeres (en castellà sochantre), mestres de capella, compositores i com a professores de música (piano, solfa i harmonia) en el cas de les religioses de vida activa, ja que les de clausura no regien escoles.

A molta gent de Mallorca sempre li ha estirat més saber dels externs que no dels seus conterranis”

P.- Quina ha estat la raó fonamental de llançar-se a l’estudi d’aquest aspecte tan desconegut de la música a Mallorca?

R.- La principal raó ha estat la voluntat de poder treure de l’oblit els testimonis d’aquelles dones nostrades, tan summament oblidades actualment, tot i la seva sucositat. Mallorca té un passat musical molt ric, però actualment molt desconegut i que, en conseqüència, el poble no pot valorar. A molta gent de Mallorca sempre li ha estirat més saber dels externs que no dels seus conterranis. La meva tasca i anhel és recuperar aquelles històries i testimonis nostrats, perquè vertaderament són molt interessants. No només els de les dones músiques.

P.- Quines han estat les seves fonts principals?

R.- He fet més de dos anys de feina amb aquest treball. Primer de tot vaig picar la porta de totes les congregacions religioses femenines que hi ha a Mallorca. Totes, llevat d’una, m’han atès de forma immillorable. Ara bé, a una, foren sincerament unes maleducades de llibre, i tot perquè les vaig demanar poder conèixer informació d’una religiosa que un moment donat decidí abandonar l’estament religiós per anar a cuidar a la seva mare a les portes de morir, no és que ho fes per professar a la competència. No ho vaig entendre, car moltes comunitats, quan em passaren les informacions em digueren: “Mira, d’aquesta religiosa no et poden dir on morí ni més detalls, perquè tal any decidí deixar la comunitat, i malauradament li vam perdre el rastre, llei de vida”. Però bé, en el meu llibre queda ben clar (sense donar noms) quina ha estat aquesta congregació tan summament poc samaritana.

P.- Caram! D’on més ha begut?

R.- Doncs he trobat informació en els arxius i biblioteques dels convents. Les religioses em van passar les informacions que elles van considerar jo no vaig obligar a ningú, lògicament. Llavors ho vaig ampliar amb les dades que he extret de l’hemeroteca, del que m’han aportat algunes persones del seu entorn com ara alumnes, i amb el que m’han aportat els descendents dels seus parents. Car, de forma paral·lela vaig fer una recerca de caràcter genealògic que em va dur fins a ells i em van poder aportar dades, especialment de l’entorn familiar i imatges, que m’ajudaren molt amb la recerca.

Escrivien especialment música religiosa, com ara himnes, corals, motets, nadales, etcètera, per tal de ser interpretada per les seves germanes de comunitat”

P.- És possible fer algun recull de les composicions de les dones que ha analitzat? Es conserva la literatura musical que varen crear?

R.- En el cas de les religioses compositores, elles posaren els coneixements que tenien d’harmonia al servei exclusivament de la seva comunitat. Uns coneixements que havien adquirit al costat de grans mestres, i que les fa ser baules d’aquella cadena de mestres i deixebles que ens connecta amb músics de tots els temps. El cas, és com he dit, que ells compongueren a i per a la seva comunitat en exclusiva. Per aquells dies allò de “lo que pasa en el convento se queda en el convento” era molt habitual. Escrivien especialment música religiosa, com ara himnes, corals, motets, nadales, etcètera, per tal de ser interpretada per les seves germanes de comunitat. Són obres escrites en base a les necessitats de la seva comunitat i en funció a la plantilla que tenia. Cap d’aquelles obres s’edità o sortí de la llar on fou composta, a no ser que fos per anar a un altre convent de la mateixa comunitat. És a dir, per exemple: una obra escrita per una trinitària, mai arribà a un convent de franciscanes. Ara bé, quan es radiografien aquelles obres queda palès que aquelles autores dominaven les regles de l’harmonia, car havien tengut molt bons mestres.

Diverses monges assoliren la carrera de piano amb mestres de reconeguda fama a conservatoris de València, Madrid i Barcelona”

P.- Quin cas li ha cridat més l’atenció de tots els que ha aconseguit analitzar?

R.- La vera que tots. Pel fet que moltes d’aquelles dones passaren a l’estament religiós per tal de poder tenir certa llibertat com a professionals, en aquest cas del sector musical. Car d’haver quedat en el món seglar, haurien passat a ser senyora de… i llavors mare de…, i com molts de casos, les seves carreres i dèries musicals hagueren malauradament mort. M’ha cridat l’atenció la forma d’estudi de les religioses més antigues, a través d’aquells mètodes en xifra, i com es defensaren sense problemes. També els casos que nines d’entre 6 i 11 ja entrassen en clausura i durant anys es formassen i compliren com a organistes fins a edat avançada. A més d’exemples com els de les germanes Margalida i Catalina Corró Ferrer, inqueres, nascudes a principis del quaranta del XIX i que ja tengueren l’oportunitat d’estudiar amb diversos mestres i assoliren cert grau de virtuosisme. L’exemple de la germana de la Puresa Margalida Miralles (1870-1945) no m’ha deixat indiferent pel fet d’haver estat arpista a banda de professora de solfa, cant, piano i organista. També m’ha cridat l’atenció el cas de les diverses monges que havien assolit la carrera de piano amb mestres de reconeguda fama a conservatoris de València, Madrid i Barcelona, i especialment el de sor Margalida Aguiló (1921 – 1989), que a més de la carrera de piano, assolí la d’orgue al Real Conservatorio de Madrid, sent una de les primeres dones a nivell nacional en superar tal carrera.

P.- Però ningú no les coneix. No les havíem sentit anomenar mai.

R.- A Mallorca malauradament ningú no la coneix. Pens que és mereix dir “Vergonya cavallers, vergonya”. Llavors hi ha testimonis de monges i beguines músiques curioses, com algunes que passaren a l’estament religiós després de fracassos amorosos, altres que moriren en fama de santa, altres que arribaren a estudiar a Itàlia durant el XIX, i fins i tot una a qui no deixaren professar pel fet de patir epilèpsia, i pensar que estaria endimoniada.

He pogut descobrir persones nostrades de l’avior avui molt oblidades amb una gran cultura musical”

P.- Es pot dir, per tant, que els convents de religioses eren un reducte de cultura musical?

R.- Sí, jo diria que sí. Les religioses són dones cultes, en gran mesura (sempre hi ha alguna més que les altres), i moltes d’elles amb una ment molt oberta, ho he comprovat. He passat molt de gust fent aquesta recerca, a banda de conèixer religioses molt interessants amb qui he tengut el plaer de poder conversar a fons i de molts de temes (fet que deixen de manifest que actualment les religioses són dones cultes). He pogut descobrir persones nostrades de l’avior avui molt oblidades amb una gran cultura musical i com no, amb un currículum molt més llampant que el tenien molts de músics amb elles coetanis i conterranis. La vera que ha estat una tasca molt enriquidora, i les religioses han quedat molt satisfetes que algú fes cas a la seva història. Elles m’han aportat com han pogut (mail, WhattsApp, a través del torn, o bé deixant-me entrar a la seva biblioteca o arxiu) tot el que han considerat, cosa que agraeixo.