Joan Pons: “Al segle XIX hi va arribar a haver a Búger una trentena de cases que feien culleres”

Segles enrere parlar de Búger era parlar de culleres. El segle XIX va ser l’època d’esplendor d’un ofici que està documentat des de finals del segle XVII. Al llibre “Els cullerers de Búger. Guardar la bona memòria dels antics”, mossèn Joan Pons i Payeras recull la història d’aquest ofici i aquesta etapa decisiva de la història local. Cronista oficial de Búger i fundador del Diari de Búger, Pons destaca la importància de guardar la memòria d’aquests homes i dones, els seus noms i llinatges, els indrets on es replegava la llenyada i els mercats i fires on arribaven aquestes culleres. Presentat a Sa Pobla el passat 8 de gener, aquest llibre és també una manera de recuperar la memòria familiar, tan necessària per conèixer les nostres arrels.
Pregunta.- Per què decideix començar aquesta recerca sobre els cullerers de Búger?
Resposta.- L’any 1980, fa 44 anys, com a suplement del Diari de Búger, un mitjà de comunicació trimestral del OCB de Búger, vàrem publicar un suplement que es titulava “Els cullerers, un capítol de la història de Búger”, i això va ser el principi. Al llarg d’aquests anys hem anat pallucant tot el que hem trobat, ja sigui als arxius com a la memòria oral. I va arribar un moment, l’any passat, amb motiu dels meus 70 anys, que vaig pensar que ja era ben hora que sortís publicat.
Jo som de Búger i una de les coses que me va motivar aquests darrers anys és que pens que vivim a un moment històric en que parlam molt de memòria històrica, de memòria democràtica, i està molt be, però pens que la memòria històrica, si no va acompanyada d’una memòria familiar és coixa. Avui hem de reconèixer que la memòria familiar s’està perdent. Tu agafes un jove de 18-20 anys i li demanes: què nomen els teus padrins? I el segon llinatge? Ja no se’n recordarà. I no parlem dels repadrins. Això vol dir que una vegada que han mort queden enterrats dins l’oblit. I pens que si no hi ha memòria familiar, poca cosa podem fer a nivell de memòria històrica. Es veritat que tenim determinades corrents ideològiques avui que prefereixen donar l’esquena al passat, com si el mon hagués nascut el dia que ells varen obrir els ulls. Així no podem anar, hem de conèixer les nostres arrels.
“La memòria històrica, si no va acompanyada d’una memòria familiar és coixa”.
P.-Quina va ser la importància dels cullerers per Búger?
R.- La professió dels cullerers s’endinsa en el llibre del temps. La documentació més antiga que he trobat és de finals del segle XVII, 1690, a través de testaments. No vol dir que no n’hi hagués abans. De fet, d’una manera molt genèrica tenim documentació de que al segle XV, 1430, hi ha inventaris on ja es parla de culleres i cullerers, però no posa autoria i no ho les puc documentar com a bugerrones.
En els testaments del segle XVII i segle XVIII hi ha una cosa molt curiosa. Te pots trobar un testament en el que un pare que li diu al seu fill: te deix la casa, a la dreta hi ha una cambra, dins la cambra hi ha un canterano, i dins el canterano hi trobaràs tants de llençols de fil, tantes coixineres, etc., i quan aquest recorregut arriba a la cuina, te parla de quantes dotzenes de culleres hi havia, de forquetes, de cullerot per les matances, per treure les olives… a partir d’aquí, vaig anar descobrint i agafant noms i llinatges de qualque cullerer de Búger.
Me n’he adonat que quan hi ha un gran boom de cullerers és al segle XIX. I per què no al segle XVIII? Tots sabem que el registres civils varen començar amb Isabel II, cap a 1870, per tant he d’apel·lar forçosament als llibres sacramentals de baptisme, de matrimoni…. Al segle XIX a Búger trobam moltíssimes famílies que quan tu agafes aquella partida els seus pares eren cullerers i, els seus avis també. Al segle XIX hi va arribar a haver-hi una trentena de cases que feien culleres.
“Hi havia diferents llenyes per fer culleres, n’hi havia de taronger, de lledoner, de pi, que eren les més barates i les més corrents, i les de més qualitat eren de boix.”
P.- Com es feien les culleres?
R.- Una característica que havien de tenir els cullerers és que havien de ser de bon pols i no amants de la beguda. Quan un no anava clar millor que no fes culleres. Hi havia diferents llenyes per fer culleres, n’hi havia de taronger, de lledoner, de pi, que eren les més barates i les més corrents, i les de més qualitat eren de boix. A Mallorca no hi ha molt de boix, i havien d’anar a cercar-ne al terme d’Escorca, per la Calobra. Però la majoria de culleres es feien amb llenyam proper de Búger, era una excepció anar a cercar la llenya de boix a la zona de Tramuntana. Aquesta feina la feien els homes, i també trossejar la llenya i fer l’entaulat. Però qui buidava les culleres? Dones. Qui és que després li donava paper de vidre i li havia de donar vida a les culleres? Els nins.
“El paper de la dona a dins el món de la cullera era un paper rellevant, tot i que no se’n parlarà mai d’ella.”
P.- Al llibre destaca el paper de la dona en el món de la cullera.
R.- Ordinàriament, i no només amb aquest ofici sinó a d’altres, la dona pareix que només quedava per granar la brutor i dins la cuina, però jo m’he trobat amb una cosa molt curiosa, sobretot al segle XIX que és el més documentat: el paper de la dona a dins el món de la cullera era un paper rellevant, tot i que no se’n parlarà mai d’ella. En parl al llibre, a un dels empadronaments de 1855, el 43% per cent de fabricants de culleres eren dones, és una xifra que he volgut ressaltar perquè ja està bé d’arraconar a la dona.
Vull contar una anècdota d’una dona i l’exportació de la cullera. He trobat per transmissió oral que a final de segle XIX, una bugerrona, Bàrbara Ginard Payeras, els divendres a vespre agafava un sac de culleres, s’ho posava a l’esquena i tota la nit a peu cap a Palma, pel dematí arribar i vendre les culleres al mercat. Aquesta obra titànica era de bugerrones valentes.
P.- Com era l’ofici? S’hi dedicaven exclusivament o era un complement a la seva feina?
R.- No he trobat quins tenien una dedicació exclusiva i quins era una feina complementària de la pagesia o de la ramaderia. Però encara he conegut a la dècada dels anys 60-70 a Búger, gent de marjal que els horabaixes o vespres, i també els dies de pluja, feien culleres. Pens que per la majoria era una tasca complementària.
Qualcú m’ha demanat, hi havia el gremi de cullerers? Si el boom el trobam al segle XIX, els gremis acaben a principi del segle XIX, per tant, ja no varen tenir temps d’entrar-hi. Ara, els cullerers estaven ben associats com a grup, a Búger per exemple, el seu patró i les seves festes eren per Sant Jordi. Fins gairebé la dècada dels anys 70 del segle XIX els organitzadors de la festa de Sant Jordi eren cullerers.
“He trobat testimonis orals que parlen de la qualitat, l’encant i la bellesa de les culleres de Búger.”
P.- Quina importància tenien les culleres de Búger fora de Búger?
R.- Quan un llegeix els cronistes i historiadors del XIX, pens amb Antoni Furió, Pasqual Badós, amb l’arxiduc Lluís Salvador i altres, parlar de Búger vol dir parlar de cullerers. I fins i tot remarquen la qualitat d’aquests artesans i l’exportació que ultrapassava les fronteres illenques. Búger alimentava tot Mallorca. Els bujarrons estaven presents a les fires i mercats de Sa Pobla, Inca, la fira de maig de Sineu, el Dijous Bo.
He trobat testimonis orals que parlen de la qualitat, l’encant i la bellesa de les culleres de Búger. Me contava l’altra dia un pollencí que la mare era de Búger, que quan es va casar el regal que li feren va ser manats de culleres, i quan una autoritat arribava al poble i li havien de fer un obsequi li regalaven culleres. Per exemple, quan va venir el bisbe de Mallorca l’any 1950, Joan Hervás, va anar a veure un malalt que va estar tan content que li va enviar un manat de culleres. Un dels escriptors que fa uns grans elogis de la cullera de Búger és Alexandre Ballester, tot i que fos un pobler adoptat, ell se sentia bugerró perquè va passar la seva joventut per Búger.
P.- Ha conegut cullerers?
R.- Si, n’he conegut. Jo tenia 6 o 7 anys, l’any 1961 quan hi ha la fira de Mostres de Palma i els cullerers de Búger hi tenen un lloc. He conegut cullerers, els he conegut que ells feien la feina gruixada i les seves respectives dones les buidaven. Ho record molt bé.
P.- Com va ser la decadència dels cullerers?
R.- Als anys 60 comença el boom turístic, a Búger es munta la fàbrica del plàstic que treballava pel món del turisme i molta gent va deixar de fer feina al camp per anar a aquesta fàbrica. Per altra banda, un jornal de cullerer era magre, no es podia viure de culleres perquè s’hi dedicava moltes hores. De fet, hi va haver un intent de ressorgiment l’any 2006 promocionat per l’Obra Cultural Balear amb l’ajut de l’Ajuntament. La intenció era recuperar la cullera de Búger encara que hagués estat com element decoratiu, però no va prosperar.
P.- Que en queda avui en dia dels cullerers a Búger?
R.- Queda la memòria viva. A la presentació del llibre a Sa Pobla, la setmana passada, me’n vaig dur una gran sorpresa. Per les xarxes un pollencí es va assabentar que presentàvem aquest llibre a Sa Pobla i va venir. I en acabar me va saludar, casualment la mare d’aquest home era filla de cullerers i me va dir que guarda totes les eines que emprava el seu padrí. Això va ser una retxillera de llum, també com a cronista oficial de Búger, i me va fer pensar en la creació a Búger d’un espai museístic per mostrar tots els ormejos per fer culleres.