Joan Taberner: home de la terra i glossador tardà

La cultura popular és el conjunt de manifestacions culturals produïdes o consumides per les classes populars, a diferència de l’alta cultura acadèmica. Inclou tradicions, cançons, rondalles, supersticions… Tradicionalment es transmet de manera oral, tot i que els mitjans de comunicació i la xarxa d’internet han fet que aquests esdevinguin un transmissor molt important. S’origina com a resposta a la cultura oficial, perquè l’una i l’altra representen diferents sectors socials, així com diferents gustos i interessos. Es caracteritza per ser un producte fonamentalment creat i consumit per les classes populars, compostes generalment per individus del poble pla, allunyat de les suposades elits.

La cultura popular es considera com un dels factors distintius de la identitat d’una nació, perquè s’hi troben plasmats els valors culturals, tradicions, sistemes de creences i costums que expressen la singularitat del poble que conforma un país.

Les gloses i els glosadors són una part significativa de la nostra cultura popular. Consisteix a cantar versos que s’improvisen al moment mateix d’interpretar-los. D’altres s’estimen més fer composicions d’estudi. No se’n fan just de Mallorca. I afortunadament els darrers anys una nova generació dona impuls gran i renovat a aquesta tradició centenària.

Joan Taberner

Joan Taberner i Adrover (Sant Jordi 1942) és un representant de la generació que ha vist el canvi des d’una societat eminentment basada en la terra i l’agricultura de la primera meitat del segle XX a l’actual. Amb poca instrucció formal, però amb una curiositat i intel·ligència natural destacables, treballà la terra fins que, de forma literal, li varen arrabassar de les mans a la seva família. Adaptant-se, es va incorporar a l’economia de serveis amb el turisme com a tòtem del desenvolupament.

Avui en dia, retirat, cuida de la seva família i amics, tresca per les muntanyes de la seva terra i, sobretot, té memòria del que significa la seva llengua, cultura i territori. Amb el cap clar, la memòria viva i la modèstia del que es defineix com “… un poeta de tercera regional” gairebé cada dia crea una glossa per compartir amb la seva gent i que puntualment publiquem a FORAVILA.

Pregunta.- Trenquem el gel. Per què no us presenteu amb les vostres pròpies paraules i ens doneu una visió dels vostres primers anys de vida?

Resposta.- Som en Joan Taberner Adrover. Vaig néixer a Can Conet, al poble de Sant Jordi, el territori més pagès. Ho era, i de molt, perquè ara és un poble dormitori. Avui en dia l’agricultura ha canviat. Es fa cultiu intensiu, es conra menys, però es produeix més. Era l’any 1942, en plena postguerra. Fam i misèria. No n’érem conscients, ara ho veig, del que passàvem. Perquè això d’haver de pastar al vespre d’amagat perquè els de la fiscalia venien i t’ho confiscaven! Un món que no us ho podeu imaginar el restringit que era. Anys més tard ens mudarem a S’Aranjassa.

Tota la meva vida va estar relacionada amb l’agricultura. I l’agricultura d’aquell temps… Basta dir que al poble no hi havia telèfon. Ho aclareixo perquè els meus nets encara no s’ho creuen, parlo de telèfon fix, del mòbil… ni idea¡(riu). Quan jo anava a escola, corria l’any 52 o 53, va arribar la línia telefònica. La vida d’aquells temps no té res a veure amb la d’ara, en tots els sentits. La religió era omnipresent, imposava. Aquell que no anava a missa es deia “Aquest deu ser comunista!” Tota la feina es feia a mà. Màquines no n’hi havia, corrent tampoc, just arribava al poble però no a les cases de fora vila. Allà anàvem amb una espelma o llum de carbur que era lo darrer… La feina la fèiem tota amb el cavall i el carro. Llauràvem amb l’arada i traginàvem amb el carro. Batiem amb les bísties a l’era i ventàvem amb l’ajut del vent (fa gests per reproduir les feines). Ja a catorze o quinze anys arribaren les màquines de batre. I saps que anava de bé! En un dia batien! I de s’altra manera estaven dues o tres setmanes d’una feina bastant feixuga. Traginàvem llenya que era el combustible per abastir el forn que, com moltes cases, teníem i, al costat, també la foganya. Anàvem cap a Son Mendivil a cercar-ne. També traginàvem palla, alga… tot amb el cavall i el carro.

P.- Quins teniu tens dels teus primers anys?

R.- A causa d’una malaltia del meu pare, just vaig anar a l’escola fins a dotze anys. El meu padrí trobava que ja bastava d’escola, que ja anava bé. Ell era analfabet, com molta gent de la seva edat, i deia, encara que avui en dia sembli una grosseria “Val més sabre llaurar dret que saber llegir i escriure!” Ara que ho penso, si ell hagués sabut llegir i escriure no li hauria solucionat massa cosa, hauria estat el mateix. Era típic d’aquell temps. Jo feia feina com un home, encara que era un nin. Segava, munyia… de tot.

P.- Parleu-nos d’un fet que va condicionar tota la vostra vida. La pèrdua de la vostra terra.

R.- Els padrins ens varen deixar un tros de terra que li deien Son Metge, a la qual varen fer una casa i un molí. Aquesta casa està ara sota la terminal vella de l’aeroport. Teníem una finca, però la teníem a mitges i la que ens va deixar és padrí, era més petita. Teníem menys vaques, però trèiem més profit. Lament no tenir una fotografia, però fer imatges era una cosa poc assequible. Tot ha canviat tant… Jo m’orient amb les poques torres de molins que han quedat, com la de Can Romeguera, Es Vincle… i un parell més, ja que tota la resta està arrasat.

Però llavors ens varen expropiar la terra. Més que una expropiació va ser un robatori, un vertader robatori. Ens varen donar quatre duros. Va ser quan havien de dur l’aeroport civil de Son Bonet a Son Sant Joan que en aquells moments era militar. Les pistes les varen fer amb l’ajuda americana a la vegada que la base del Puig Major a partir dels acords amb en Franco. Fotien una formigonada per fer les pistes com no s’havia vist mai a Mallorca, ja que abans eren de terra. Varen pagar res, una misèria. Jo ara mateix, si tingués papers, que no en tinc, encara no sé si ho duria als jutjats. Els pagesos a qui havien perjudicat, pot ser entre quinze i vint, no volíem firmar. Va venir a ca nostra un SEAT 124 gris amb matrícula del Parque Movil Ministerial (PMM) manat per un xofer. Hi venien el batle de Palma, el governador –no sé si civil o militar- i un tinent coronel de sa guàrdia civil. I li varen dir al meu pare “Si no firmau perilla que no cobreu res”. Una amenaça claríssima. I que havies de fer en aquells temps? Vares agafar el que et varen donar i partirem.

P.- I que va fer la vostra família a continuació?

R.- El meu pare em va dir d’anar a fer feina fora. Després d’aquesta feta, en perdre la terra, vaig anar a fer feina de picapedrer. A la construcció també em vaig trobar amb una situació molt antiquada. No teníem ni formigoneres! Fèiem formigó amb dues pales. Ni muntacàrregues teníem, ni cap de les màquines i estris d’avui en dia. Tot era a base d’esforç físic. Això em va venir molt bé per, amb els coneixements de construcció, poder fer algunes feines i arreglar coses a ca nostra. I d’allà me’n vaig anar a fer el servei militar.

P.- Què tal l’experiència?

R.- Vaig estar destinat a la presó militar d’Illetes en la que estava com a soldat, no com a presoner. Almanco per un temps. Eren un centenar de soldats i n’hi havia dos o tres mallorquins i un parell de catalans. I a jo parlar el castellà em venia més malament que xarrar anglès! I un sergent em va dir “Aquí, un solo Dios, una sola llengua y una sola Patria!” I jo, que sempre he estat sincer -no he volgut anar mai pel darrere- li vaig dir “Sí, una, però a condició que sigui la seva. Perquè no pot ser la meva?” i a continuació vaig sentir “Al calabozo!” i ho vaig passar malament aquella temporada tancat. Per sort, això ja és temps passat!

R.- I que vàreu fer  amb el servei militar acabat? Tornareu a les feines del camp?

R.- Idò vaig fer feina per una empresa de begudes refrescants molt coneguda, quasi quaranta anys. Trenta-nou i set mesos per ser exactes. En el que he vist créixer i fer-se grossa una companyia per acabar en no res. Al començament tot el personal era de l’empresa. Des de jardiners, vigilants, personal de seguretat i vigilància, personal de manteniment… tot personal propi. En els estius eren més de tres-centes persones fent feina. En començar disposàvem de vint-i-tres camions que aparcaven a un solar de terra mig buit. A l’embotelladora agafaven les botelles que sortien per la cinta per col·locar-les a mà dins les caixes. Només fabricàvem tres formats. Normal, doble i familiar. Pocs medis, just un carretó elèctric. Quan acabava la bateria, es carregava a mà. En aquells temps vaig deixar les gloses una mica a part. La feina, la família i altres coses no m’ho permetien. Quan tenia vacances o a l’hivern, manava un taxi per millorar la nostra economia. I en un parell d’anys varen comprar un pis, pagarem mobles i, sobretot, comprarem un televisor que, t’ho creguis o no, ens va costar més que ara! Valien vint-i-cinc o trenta mil pessetes (entre 150 i 180 €) i eren en blanc i negre! Quan un jornal que estava bé era de 6.000 o 7.000 pessetes (entre 35 i 40 €).

Però varen començar a externalitzar feines i treballadors i ja sabem com acaben aquestes coses. Tot desmuntat. Quan li va tocar l’hora al meu departament, he de dir que es portaren bé. Ens varen donar una mica més del que pensàvem. I així va acabar la meva etapa laboral.

I a continuació vaig cercar altres activitats. Ara fer poemes i gloses. Ara, fer muntanya. Ara, això i després l’altra. I aquí som.

P.- Com ens descriuríeu la cultura amb la qual vàreu néixer i créixer?

R.- A la nostra cultura, la que jo he conegut -podem dir que som la darrera generació- i ho he parlat amb molta de gent de la meva quinta, hem viscut una època més semblant a l’edat mitjana que no a l’edat moderna. Això de llaurar amb s’arada, traginar amb es carretons… pareix que parles de temps medievals. I és que en aquells temps la feina al camp era la que donava la riquesa. Perquè la possessió o l’hort generava activitat directa o indirectament. El fuster vivia de fer un molí, de fer una arada, de fer un carro o una dalla. El ferrer el mateix. I el picapedrer de fer una soll, una bovera o qualsevol arreglo. No hi havia turisme. Els primers turistes que veiérem per S’Arenal els hi dèiem “francesos” i no sabien d’on venien! (riu).

P.- Quina relació teníeu amb la mar, tan propera a Sant Jordi?

R.- Me’n rècord que quan acabaven de batre ens deien: “Hem d’anar a la mar a rentar-nos sa panxa”. No ens rentàvem com ara perquè no tenien dutxa ni cap instal·lació higiènica. La feina de batre s’acabava per Sant Jaume. Per aquesta data el dia ja s’ha acurçat bastant i el blat ha d’estar molt sec per batre bé i amb més hores de fosca hi ha més humitat. Per batre interessa que tot vagi ben torrat. Com més calor, més sec el blat i més suàvem noltros!

Quan havien acabat de batre, com he dit, fèiem com una mica de festa. I un dia quasi totes les famílies agafaven una truita, una sobrassada o el que fos anaven a la mar. Del poble a la mar pot haver-hi quatre o cinc kilòmetres, una mitja hora o poc més. En arribar fermaven les bísties darrere l’Hotel San Francisco a S’Arenal, que era molt petit i tenia una enramada de pi. Allà tenien un bagul de gel folrat amb suro. I compràvem un refresc de pinya. Saps que era de bo ben fresc!

Molt a prop hi havia el que en dèiem Es Munt d’Arena, una duna enorme, molt grossa, de les moltes que hi havia a la zona i que avui en dia han desaparegut pràcticament. Per allà rodolàvem. El cavall l’aficaven dins l’aigua, el rentaven fent-lo servir com a plataforma per fer capficons. Tota una festa. I miraves amunt i avall de la platja i hi veies altres famílies fent el mateix amb molt d’espai, més de cent metres, entre uns i altres. Hi havia just una carretereta molt estreta i els raïls del que coneixem com Es Carrilet, que anava de Can Pastilla a S’Arenal. Aquest anava amb un motor de benzina i tenia vagons per transportar passatgers. Els frares de La Porciúncula, quan havien d’anar a Palma, parlaven amb en Mateu, l’encarregat, perquè els poses un vagó o dos per a ells. Hi havia més de quinze religiosos i per damunt de cent alumnes interns en aquella època. En Mateu, en passar vorera la platja manant es carrilet, si veia un tronc o qualsevol cosa que li interessés, aturava el comboi, ho fermava al darrere i partia. El concepte del temps no era com ara (riu).

P.- Quan vares començar a sentir gloses?

R.- La meva mare recordava gloses sobre Sa Timba de Felanitx, el desastre esdevingut el 1844, que he recollit i que guard. I ens les cantava.

A n’és camp totes les feines tenien cantades, tenien la seva tonada; per esmotxar, per munyir, per segar… I a jo m’agradava sentir-ho. Era una cosa viva del poble. Una forma de què les feines monòtones passessin millor. Cantàvem “Estam segant al sol, diuen que es cantar no sega, però fa anar es tall alegre, i estreny es redol.” I per batre no en parlem. Per estar damunt s’era havies de “tocar”. Cada estona a un li tocava anar al mig i cantar “Aire, aire, muletes correu, trilleu sa palla menuda, si la feis llarga o troncuda, en l’hivern la trobareu.” Una altra deia “Per batre en el món no hi ha, com ses egos ben ferrades, que peguen unes potades, que s’era fan tremolar.” (acompanya les tonades amb cops rítmics). Per esmotxar tenien altres cantades, més planyívols encara. Mestre Andreu de Llucmajor ens venia a arreglar un tros d’ametllers que teníem, empeltant i aclarint. I quan cantava pareixia que plorava. Quan sent cançons del nord d’Àfrica, m’ho recorda molt. Segurament hi ha un origen comú a totes les cultures de la Mediterrània. M’agradava molt perquè era una cosa viva, de la gent senzilla. No era res imposat (alça les mans).

P.- Com veieu el nostre món d’avui?

R.- Avui en dia tot s’està internacionalitzant. Una cosa que em sap molt de greu és que perilla la nostra llengua. I a això he dedicat bastants de les meves creacions. Està perdent plomes. Però no només la nostra llengua. El castellà també. No ho veurem noltros, però en dues o tres generacions estarà en el mateix perill que el català als nostres dies. A les grans ciutats sobretot, veuràs cada vegada més rètols en anglès. I tots els sistemes de comunicacions moderns van en aquesta llengua. I a moltes nacions, per exemple a Dinamarca, sobretot entre els joves, el danès és com aquí es mallorquí. Series, pel·lícules, programes de televisió… tot en anglès i sense traduir.

R.- Expliqui’ns com vàreu arribar a la muntanya? Us per fer les teves gloses?

R.- Tot està lligat. Moltes vegades quan me n’anava a Sóller amb el camió pensava “Què ho són de guapes les muntanyes! Quan m’agradaria pujar!” Però clar, tot el dia fent feina i amb família, el poc temps d’esbarjo ho dedicava a estar i cuidar de la meva gent.

Tenia un cosí, Benet Taberner (fundador del grup excursionista ELS XOTS), que era un apassionat i un coneixedor de la muntanya extraordinari. No tenia rellotge a l’hora de sortir. Vàrem córrer molt i em va ensenyar. Era un home a l’antiga. Ni mapa, ni brúixola, ni res. Nua i crua orientació i sentit muntanyenc. I si alguna cosa no sabia, per exemple de toponímia, ho demanava a altres més experts i en treia resultats. Me’n vaig adonar que la muntanya o t’agrada o no t’agrada. N’hi ha molts que hi van un pic i diuen “Ja no tornaré!”. Has de tenir un cert esperit de patiment, saber que no sempre s’aconsegueix l’objectiu cercat.

Després d’anar amb molt de grups ara vaig amb un que es diu Els Vidaubes, pot ser un dels més antics de Mallorca. Ja han fet els cinquanta anys i va ser fundat per un parell de capellans. Entre ells hi havia el que fou Bisbe, Teodor Úbeda. Sortien els dilluns perquè, és clar, el diumenge tenien feina! Un dels fundadors va ser en Pere Orpí , prevere, poeta i musicòleg, gabellí i ara resident a Cala Ratjada. Cal esmentar també a Alejandro Segura, d’Es Molinar, que té totes les cròniques de les sortides que han anat fent des dels inicis. Crec que és una persona que us agradaria conèixer. A la primeria dels anys setanta perquè hi anessin dones ja hi va haver estires i arronses. En varen tenir una altre quan es varen plantejar dur calçó curt a l’estiu. Les cròniques són fantàstiques perquè, és clar, eren gent amb cultura. Però en les descripcions es diu que hi participaven, per exemple, “cinc homes, tres dones i sis capellans” I és que els capellans no són homes? (riu) Eren un món a part!

P.- Sempre heu deixat clar el vostre compromís amb la llengua, la cultura popular i la vostra terra. Com veieu la situació actual?

R.- Amb tristesa. Aquí patim, sobretot a les zones costaneres, més poblades, a part de la immigració, la presència de gent que no sap ni es vol esforçar per aprendre la nostra llengua i cultura. Si no vas a un poble no la sents. Si vas per dins Palma Nova o S’Arenal no vagis xarrant es mallorquí. Jo estic cansat de discutir. L’altra dia li vaig dir a un: “si aquí ve un anglès o un alemany t’esforces per entendre’l i a la llengua pròpia de la terra a la qual has vingut, que t’ha acollit, i que ningú t’ha obligat a venir, és un menyspreu continu”. Em fa mal al cor això. Veig que, pot ser, és una batalla perduda, però jo no col·laboraré en la seva pèrdua.

Jo tenia un germà, Sebastià, que va morir fa uns vint anys, malauradament. Era franciscà i va ser superior de La Porciúncula. Després va estar a la Conferència Episcopal i em contava que allà hi havia un estol de falangistes que feia por. Aquí arrosseguem l’ou de la serp d’en Franco. Dins el clero, dins la justícia, dins la milícia, dins l’economia, els bancs… Ell estava molt en contra de tot això i sé que va tenir batalles bastant dures. Donava noms, que ara no record, i em deia “Ni hi ha un que és un falangistot, un tal Rouco Varela” I aquest va arribar a ser president de la Conferència Episcopal!

P.- Com veieu el moviment actual entorn de la glosa i l’aparent ressorgir d’aquesta activitat?

R.- És fantàstic, però jo he de dir que de glosa no en sé fer, ni cantar. Jo per fer un poema ho d’escriure, mirar, corregir… Això d’improvisar com fan aquesta gent no ho sé fer. Ni em puc atracar al nivell d’aquesta gent. Aquest món és, un poc, s’altra cara de sa moneda del que parlàvem abans (la pèrdua de la llengua i cultura pròpies). En els temps d’en Franco estava prohibit tot excepte anar a missa. Si es tolerava alguna cosa era la critica en la glosa. Si no era amb una glosa no podies, per exemple, anar contra l’església.

I el futur de sa glosa? De moment està en auge, va per amunt. Perquè ara a moltes festes de pobles hi ha glossades, hi ha gent jove. Això, abans de la guerra civil, en temps de la República, era molt habitual. En les gloses ballava tothom! Des d’es rector, passant pel batle, la guàrdia civil, es apotecari…

Quins grans glossadors heu conegut?

Hi havia un tal Planisi i un altre que es deia Socies. Un era de Sa Pobla. Jo els he sentit quan venien a Sant Jordi. En aquells temps, abans de començar, saludaven al batle i al capellà. Un dels dos va fer l’Ave Maria glossat i mi em va encantar. I la vaig aprendre de memòria. I aquí teniu la primera part, i perdó si alguna paraula no és la correcta.

Verge Maria sagrada, vulgueu-me ara assistir

que vengui es que vol sentir, S’Ave Maria glossada

Comença’m de seguida, a resar-la de bon cor

el primer mot vos diré jo, que Deu vos salve Maria!

No importa fer preguntes, du flors dins les mans juntes,

Dotze estrelles de vuit puntes, li rodegen el seu cap

En el seu moment ho vaig consultar amb Felip Munar (Doctor en Filologia Catalana, UIB) que em va donar classes, per veure si la podríem recuperar. Varen fer una mica de recerca amb les famílies d’aquells dos glossadors, però no tenien documentació. S’havia perdut. Em va dir que si l’aconseguia recordar seria fantàstic. Crec que la vaig escriure, almanco tot el que record, i la tinc a l’ordinador. Dins aquest tinc moltes coses que he anat fent una mica de recerca sobre temes del meu interès com ara el Camí de Muntanya.

I per acabar…

En Joan em presenta a la seva estimada Rosita, la seva dona, i es mostra ufanós del seu petit hort urbà, exquisidament cuidat, en què de quatre pams de terra treu hortalissa per abastir a la seva família. Un petit moli li recorda el seu poble de Sant Jordi. El seu estudi està atapeït de documents, llibres i records de totes les seves etapes vitals.

El testimoniatge oral de Joan és una font principal per a la reconstrucció del passat. Es pot entendre’s com a sinònim de la tradició oral, confiat a la memòria entre les generacions. És un testimoniatge de primera mà de la història contemporània de Mallorca. Com la de tanta gent senzilla, humil i treballadora que són la vertadera anima d’aquesta terra, lluny de reis, presidents, ministres i altres que ja tenen un estol de propagandistes al seu servei.

I la veritat senzilla i directa de les seves modestes creacions ens connecta amb la nostra terra i la nostra gent. És la nostra memòria.