Margalida Moyà: “De portes endins no hi ha cap debat ni problema amb el tema de la llengua”

Margalida Moyà Pons (Binissalem)  és  religiosa de les Germanes de la Caritat. Binissalemera de soca-rel va emprendre la seva vocació religiosa quan encara no havia complit devuit anys. Es llicencià en física i química, una carrera que li permeté dur a terme la seva estima per l’ensenyament. Directora de Sant Rafel de Palma actualment, fou vuit anys secretària general de la congregació i vuit anys més, Superiora General.

Pregunta.- Com li esdevingué la devoció per esser religiosa de La Caritat?

Resposta.- Jo havia estat sempre alumne de les monges de la Caritat a Binissalem. També hi havia les Trinitàries, però a mi sempre em va estirar més La Caritat. M’agradava especialment la línia educativa. M’agradava estudiar, aprendre i per això volia dedicar la meva vida a l’ensenyament i també a la religió per estar més prop dels alumnes, els més necessitats i de Déu. Jo tenia una fe cristiana molt intensa. A ca nostra tota la vida vàrem ser una família de creients però no beatos. No fórem gent que tot el dia anéssim per dins l’església, però si érem practicants. Jo vaig rebre una educació completa normal i de poble. A l’escola me la varen completar. La meva devoció era estar  al costat de Déu i d’aquells que poguessin necessitar alguna ajuda tant espiritual com de companyia,

P.- Com fou el procés per assolir els vots com a religiosa?

R..- Has de tenir en compte que jo vaig entrar al noviciat quan encara no havia complit els devuit anys.  Vaig fer els primers dos anys de noviciat i posteriorment ells vots temporals.  A partir d’aquí, hi havia un procés de tres anys en els quals estaves amb els vots temporals per posteriorment passar als vots perpetus. En aquest pas dels tres anys era quan hom podíem decidir si deixar la vida religiosa o continuar. Jo vaig triar continuar fidel a la meva vocació. Quan vaig professar em destinaren a Manacor. Jo tenia fets els quatre anys de batxillerat. Abans hi havia el batxillerat i el batxillerat superior. En el temps del noviciat i dels vots perpetus,  vaig fer els estudis que em mancaven, quart i revàlida per després fer a Palma la resta. En aquell impàs de temps em traslladaren a Palma a la Casa Mare. Després ja vaig partir a Barcelona a estudiar Física i Química.

P.- Vostè és llicenciada en física i química? Mai m’ho haguera imaginat i això que fa molts anys que ens coneixem…

R.- Sí. Jo som a l’àrea de ciències i, de fet, a mi m’haguera agradat estudiar matemàtiques,  el que abans es deien ciències exactes, però sempre pensàvem a fer una carrera que fos més profitosa per poder desenvolupar l’ensenyament dins les escoles de les Germanes de la Caritat. Vaig estudiar la carrera a la Universitat Central de Barcelona i era l’època d’en Franco. Teníem els grisos cada dia a la universitat.

P- Vostè va assolir càrrecs importants dins la congregació, veritat?

R..- Dins la congregació vaig ser secretària general durant vuit anys i Superiora General durant vuit anys més. Jo vaig estar setze anys sense trepitjar cap aula que era allò que més m’agradava. Després d’acabar la llicenciatura vaig venir al Col·legi de Sant Rafel on vaig impartir ensenyament perquè teníem batxillerat superior. Després, a l’època del post concili, quatre companyes  tres companys meves i jo partirem a Caravaca de la Cruz, a la regió de Murcia, i vàrem estar durant cinc anys fent classes a diferents escoles i instituts. Jo donava classes de matemàtiques. Estàvem amb la gent de la perifèria i organitzàvem classes de recuperació fora d’hores de classe, els dissabtes i diumenges. Férem molt bona feina.

P.- I després, què va passar?

R.- Després el Capítol General em  va elegir com a secretària general. Passats vull anys vaig ser anomenada  Superiora General. Em va costar molt deixar allò que feia i, sobretot, deixar el contacte de les aules i els alumnes. Fou dur deixar de fer escola, tant és així que durant anys quan sentia el trui dels alumnes, entrava dins la casa per no sentir-los. Era més fort que jo. La veritat sia dita, la feina dins la congregació amb els càrrecs que vaig ocupar em va agradar molt. Vàrem fer, amb aquests anys, un pla de modernització de la congregació. Una feina que va morir quan varen canviar i va entrar gent nova que va regir els destins de la casa. Jo crec que era una programació molt ambiciosa amb objectius, objectius a curt termini, objectius finals… Teníem molt present la participació dels laics. Ho havien engegat, però després no es va dur a terme. A veu que no va agradar massa i canviaren. Vaig tornar a on som ara, a Sant Rafel. Val a dir que quan et rompen les estructures que t’havies marcat, la veritat és que dol, però jo vaig fer les meves lectures espirituals i religioses. Vaig dedicar setze anys a fer la feina de gestió que m’havien encomanat el millor que vaig poder i saber i després vaig tornar a l’escola a fer la feina que ami m’agradava. La vida són canvis constants.

P.- Va tornar a l’educació en un bon o un mal moment?

R.- Vaig tenir la sort que era el moment en el qual la LOGSE s’estava incorporant. Encara teníem cursos d’EGB i anàvem incorporant el nou sistema educatiu. Vaig haver de fer el reciclatge de català perquè jo era  dels que parlàvem i escrivíem el català d’anar per casa, però, amb tot, vaig tenir sort perquè vaig començar amb un projecte nou. Entre tots férem molt bona feina i encara continuo aquí com a directora titular de Sant Rafel. Ja estic jubilada, però segueixo dirigint el col·legí que és la meva passió.        

P.- Quants col·legis tenien les Germanes de la Caritat a Mallorca?

R.- En teníem quinze, però ara en tenim manco, n’hem passat sis a la Fundació d’Escola Catòlica FECIB. Vàrem pensar que si anàvem mancats personal de la congregació, com podíem donar cap a tota aquesta responsabilitat i feina a balquena?  No vàrem dubtar en pertànyer a una  Fundació perquè era el millor per tots. Ho vàrem estudiar molt, però la conclusió fou la decisió que vàrem prendre.   Creàrem la fundació civil per tots els centres que tinguessin les mateixes dificultats amb l’ideari de l’escola catòlica. Era un ens jurídic diferent. Així anàrem passant a poc a poc els centres esmentats a la fundació.

P.- Quants anys duu vostè a Sant Rafel i quan d’alumnes tenen?

R..- Vaig arribar a Sant Rafel de manera fixa des de l’any 1995. La LOGSE es començà a implantar aquest any i va acabar l’any 2000, moment en el qual ho tinguérem tot ben estructurat i amb un bon funcionament.  Abans de tenir la LOGSE, quan era l’EGB, teníem dues línies que eren de 750 alumnes. Quan passarem a la reforma  necessitàvem aules d’informàtica, aules d’educació de música, tecnologia… ja passàrem a una línia perquè no teníem més espai. Ara tenim uns 375 alumnes. Des de tres anys fins al 16.

P..- Creu vostè que s’arribarà definitivament a un pacte per l’educació que duri?

R.- A Balear tenim una fita que ja és històrica que era el Pacte per l’Educació de les Illes Balears. Aquí hi ha una feinada feta per part d’Escola Catòlica. Ells foren capaços de posar d’acord a tothom manco algun sindicat que sempre hi ha que es desmarca. Això fou un pacte molt ric. Tenim dos punts complicats. Un era l’escola confessional que és el tema d’ara de la ministra Celaa. A Balears en tenim un que molt més específic i mal de resoldre per via de consens que és el tema lingüístic. Tenim el decret de mínims que estableix que cinquanta per cent de les assignatures s’ha de donar en català i la resta, ja t’arreglaràs. Clar, aquest cinquanta per cent l’has de fer en català, però l’altra cinquanta l’has de fer en anglès i en castellà. Però alerta perquè el castellà és una llengua oficial i la llengua anglesa és una llengua estrangera que no pot tenir el mateix rang que la castellana.  Això que en teoria està pensat per donar més protagonisme a la llengua catalana, a la llarga no enriqueix el sistema educatiu perquè pot tenir realitats com per exemple: a Palma són molts més els castellans que no pas els de parla catalana. Als pobles, per exemple, s’inverteix la piràmide i són molt més els que parlen en català que no pas els del castellà.  La idiosincràsia no és la mateixa per tot i en aquest pacte no es posaven els percentatges sinó que al final s’havien de defensar raonablement bé les dues llengües oficials de Balears i la llengua estrangera. En aquests moments no sé si ho perdrem perquè s’està elaborant una llei educativa de les Illes Balears i tornem a parlar de decret de mínims. Està molt clar que nosaltres hem de defensar la nostra llengua perquè si no ho féim nosaltres, a través de l’escola, no ho farà ningú, però la veritat és que vivim a un món plural i, com a mínim que l’anglès no sigui una barrera perquè és la llengua que ens obrirà portes per tot.  

P.- I el trilingüísme, és una bona opció?

R.- Jo crec que el que és interessant seria que l’alumne en acabar fos capaç de fer un control en llengua espanyola, catalana i anglesa.  L’anglès no seria mai una llengua desenvolupada amb la mateixa facilitat que les altres dues, però estaria bé que els alumnes en poguessin defensar bé. Ara bé, això s’ha de treballar, però no es pot fer per tot igual perquè, com he dit abans, no per tot hi ha els mateixos percentatges de gent més rica amb una llengua que amb una altra.

P.- Com li agradaria deixar la direcció de la seva escola?

R.- He de dir una cosa.  De portes endins no hi ha cap debat ni problema amb el tema de la llengua. El debat i el problema està fora de les escoles i és un debat totalment polític. Jo voldria que l’escola tingués les portes obertes al món contemporani i a l’hora, les bases d’aprenentatge de l’alumnat perquè els alumnes en temps d’abans venien molt ben fonamentats. Per exemple, en temps de l’EGB.  Això és molt important i si no ho fa l’escola, no ho farà ningú. Un alumne que arribi a secundària i no hagi treballat de valent les instrumentals, no tindrà base i no farà res o li costarà molt. I tot això ho hem de saber compatibilitzar amb un aprenentatge de les noves tecnologies, utilitzar molt més les expressions plàstiques en tots els sentits, amb una educació integral de música, plàstica, religió tenint en compte la varietat d’alumnat… Els valors d’esforç, responsabilitat són bàsics en l’educació.