Maria Barceló: “Porreres m’ha arribat a l’ànima, m’ha arribat al fons de tot”

Maria Barceló i Crespí ha estat nomenada filla il·lustre de la vila de Porreres. És la primera dona que rep aquesta distinció a Porreres i ho fa en vida, un fet poc habitual. El ple de l’Ajuntament va aprovar-ne el nomenament per unanimitat el 28 juliol de 2022, i aquest dimarts 16 d’agost, a l’horabaixa, tendrà lloc l’acte institucional de reconeixement en el marc de les festes de Sant Roc.

Nascuda a Porreres l’any 1951 és doctora i catedràtica d’Història Medieval per la Universitat de les Illes Balears. Com a dona, ha estat pionera al món acadèmic, ha vist néixer i créixer la UIB, però sempre s’ha mantingut arrelada al seu poble amb l’estudi de la seva història i el seu activisme cultural. 

Pregunta.- Com rebeu aquest reconeixement com a filla il·lustre de Porreres? 

R.- Estic molt agraïda. No m’ho hagués imaginat mai. Rep aquest reconeixement amb molt d’agraïment a tot el poble de Porreres i a l’Ajuntament, evidentment, però l’Ajuntament representa el poble i jo vull interpretar que és el poble de Porreres que ho vol, gràcies a la intermediació de l’Ajuntament.

P.- Com li varen comunicar?

R.- La batlessa me va enviar a demanar a la Sala, era dia 12 de maig, i jo durant 2 mesos no havia dit res a ningú. I la veritat és que vaig quedar astorada. “Maria, el dia de Sant Roc has de ser a la Vila” em va dir, i la meva resposta va ser “Francisca, hi som sempre”. Jo me’n vaig a fora a l’estiu i sempre procur que sigui abans o després de Sant Roc, mai el dia de Sant Roc. Per a mi Sant Roc és una de les senyes d’identitat de Porreres i hi vull esser. I quan la batlessa me va dir el motiu, la veritat és que les llàgrimes em varen caure d’emoció. I he de confessar que les llàgrimes m’han caigut durant aquest mes i mig en moltes ocasions parlant d’aquest tema, sobretot quan record mon pare i ma mare. Estarien molt contents i ja no hi són. He plorat d’emoció moltes de vegades. També he de dir que he tengut d’altres reconeixements, per exemple, som premi Ramon Llull pel Govern de les Illes Balears, Premi 31 de Desembre, i l’Ajuntament de Palma em va honorar quan em va proposar com a pregonera de la Festa de l’Estendard. Tots aquests reconeixements i aquests honors no m’han fet treure una llàgrima, però Porreres sí. Porreres m’ha arribat a l’ànima, m’ha arribat al fons de tot. És el meu poble, i això ho diu tot. 

P.- És la primera dona filla il·lustre de Porreres, també va ser la primera dona que va fer el pregó de les festes de Sant Roc, i com a dona ha estat també pionera a la Universitat. Com ho ha viscut?

R.- A Porreres he estat la primera dona que va tenir el títol de Doctora, he estat la primera dona que ha ocupat una plaça important al món acadèmic, com és Catedràtica de la UIB, he estat la primera dona, fa 40 anys, pregonera de les festes de Sant Roc, i durant molts d’anys vaig esser l’única dona pregonera de les festes, ara ja n’hi ha una dotzena o més. He estat la primera dona en ser reconeguda filla il·lustre del poble i a més, en vida. Abans el reglament no ho contemplava, ara sí se pot fer en vida i jo crec que això és molt important. Els fills il·lustres a Porreres han estat tots homes i ja, de temps enrere, tenim un frare dels Franciscans que va anar a Califòrnia al segle XVIII, el fundador de la Filharmònica del segle XIX, el batle republicà que varen matar el 36, i un parent meu de la meva família materna, que som de ca’n Pistola, ara ja som dos. Ma mare estaria doblement contenta. Però dona no n’hi havia haguda cap mai.

Fora de Porreres, també he estat la primera dona degana de la facultat de Filosofia i Lletres, que no n’hi ha haguda cap mai més que jo. He estat la primera dona en entrar a la junta directiva de la Societat Arqueològica Lul·liana,  venerable societat que mai no havia tengut una dona a la junta de govern. A més he estat 18 anys presidenta d’aquesta societat cultural, la més antiga de Mallorca amb vigència, fundada l’any 1880. 

He estat la primera dona en moltes coses. Però a això no se li hauria de donar cap nota diferent. Jo pens que un home i una dona valen o no valen. El que passa que durant molts de segles l’home ha tengut una preeminència per damunt de la dona, i ja és ben hora que anem a rescabalar i a arribar a un cert equilibri. Jo no vull ser més que un home, però no tampoc no vull que un home sigui més que jo, i sobretot vull que siguin persones que sàpiguen anar pel món cadascuna al seu art, però no perquè siguis un home has d’estar en una posició dominant i perquè siguis una dona has d’estar en una posició dominada, no. El que s’ho mereix, s’ho mereix i ja està. Pel seu mèrit, per la seva feina, per la seva capacitat, sigui home o sigui dona, no vull ser més ni més poc. I he de dir que mai m’he vista infravalorada o menyspreada pel fet de ser dona, mai. Al revés. 

“He estat la primera dona en moltes coses. Però a això no se li hauria de donar cap nota diferent. Jo pens que un home i una dona valen o no valen”

P.- Ha dedicat la seva vida a la investigació i a la docència. La seva teva tasca d’investigació es centra sobretot en la història Medieval de Mallorca. Aquesta època ha estat la seva passió? 

R.- Ha estat aquesta època perquè me va venir donada. Si quan vaig acabar la carrera els catedràtics de Contemporània, d’Antiga o de Prehistòria s’haguessin fixat en mi i m’haguessin començat a preparar, a lo millor seria catedràtica de Contemporània o d’Antiga. Però es va donar la circumstància que el doctor Álvaro Santamaria, que en aquella època era catedràtic d’Història Medieval, estudiant la carrera ja s’havia fixat en mi, vaig començar a col·laborar en petites coses i quan va veure oportunitat em va proposar la meva candidatura, i vaig entrar a la universitat com a ajudant.  

He anat pujant escalons a tota la llarga carrera acadèmica, molt llarga, i he arribat al màxim de tot que és obtenir la plaça de catedràtica. Però encara més, enguany dia 1 d’octubre ja canviaré de categoria perquè com tenc 70 anys ja ens jubilen, però ja estic anomenada catedràtica emèrita. Això vol dir que continuaré tres anys més, no me desvincul en absolut de la UIB, que és ca meva, l’he vista néixer i créixer, i és una manera de no deixar de cop el que has estimat i valorat tant.

P.- Seguirà investigant?

R.- Mentre tengui salut sí. Som una persona que anar a un arxiu em dona vida. 

P.- També ha combinat la seva investigació amb l’estudi de la història de Porreres, a més de donar suport a iniciatives perquè s’estudiï la història local.

R.- He intentat impulsar, per exemple, les Jornades d’Estudis Locals, i he de dir i he de reconèixer que sempre he comptat amb el suport de l’Ajuntament, sigui del color que sigui. Jo no me dec a cap partit polític i tal vegada això m’ha facilitat que tots els ajuntaments sempre hagin comptat amb jo, i sempre els he respost afirmativament. 

Les jornades d’estudis locals les he impulsades molt, però també he comptat amb altra gent, no som l’única, i pens que s’ha d’intentar incentivar la gent perquè investigui, perquè tengui aquest gust de conèixer el seu poble, sigui la matèria que sigui: l’art, la literatura… sempre he dit que s’han d’investigar disciplines o matèries on hi ha més poca gent que ho faci, com pot esser aspectes agraris, de geologia, de pedagogia, d’educació, del que sigui, el que ha d’importar és el nostre poble, Porreres. Però també he de reconèixer que jo he tengut la sort que molts de pobles de Mallorca m’han cridada per formar part del comitè assessor de les Jornades i que també hi he participat. Amb molt de gust he anat des d’Inca a Sa Pobla, a Santanyí, a Felanitx, a Vilafranca.

“A mi la paraula local m’agrada molt i m’importa molt. La que no m’agrada és la paraula localista”

P.- Podríem dir que la història local, la més propera, ha estat menys estudiada pels historiadors?

R.- Jo diria un parell de coses en aquest punt. Primer: hem de distingir entre un historiador i un erudit local. No és el mateix. Moltes de vegades aquesta història més propera ha caigut en mans d’erudits locals. Jo vull agrair a molts d’erudits, sobretot del segle XIX, que vàren fer un gran esforç per treure documentació, però també s’ha d’anar un poc alerta amb segons qui perquè no tenen la formació ni la metodologia que tenim els universitaris, això està clar. I no me desmereixen en res.

Segon: A mi la paraula local m’agrada molt i m’importa molt. La que no m’agrada és la paraula localista, es a dir, crec que és importantíssima la història local ben feta, rigorosa, ben documentada i sempre tenint en compte que anem de lo particular a lo general. És a dir, Porreres està dins d’un context més ampli, que serà la Corona d’Aragó, que serà l’Estat espanyol contemporani… el que no podem caure és en aquesta cosa que anomenam localista que només ens miram a nosaltres i res més. Això és caure amb un despropòsit que no es propi d’una història rigorosa i ben feta. 

P.- És una de les fundadores de l’Agrupació Cultural de Porreres i ha estat sempre molt present a diferents iniciatives culturals de Porreres. 

R.- He estat, hi estic i voldria estar-hi present. Jo som una de les fundadores, era una nina, encara estudiava la carrera, però hi he fet de tot: xerrades, presentacions de llibres, he fet conferències, excursions… Ahir horabaixa vaig anar a l’associació cultural, on els altres havien ensobrat la revista Llum d’Oli, i me’n vaig dur la part que me correspon i avui dematí he repartit tots els Llum d’Oli del sector que em toca. Jo no he deixat mai des del numero 1, i es va fundar el 1978, de participar a la revista local Llum d’Oli que és la portaveu de l’Agrupació Cultural de Porreres. L’Associacio Cultural és una entitat que estim molt, i tant l’estim que l’any passat es varen complir 50 anys de la seva existència i considerava que s’havia d’escriure un llibre que havia d’arreplegar la història d’aquesta entitat. No el vaig voler escriure jo perquè pensava que seria massa subjectiva i la història ha de ser objectiva, i va ser quan vaig pensar en crear un ajut d’investigació públic que jo pag. Hi ha un jove i una al·lota de Porreres que ja han acabat aquest llibre del que d’aquí a pocs mesos en sentirem a parlar. 

P.- Ara que començarà aquesta nova etapa com a catedrática emérita, quines coses li queden per fer?

P.- Coses per fer, sempre que Déu o els déus em donin salut, com seguir investigant sobre la ciutat medieval. Jo vaig començar la meva tesi l’any 1978 sobre la Ciutat de Mallorca medieval i la meva línia d’investigació principal sempre ha estat la ciutat medieval i les seves gents. Un altra línia de recerca és i ha estat Porreres, però aquí tenc entrebancs perquè no hi ha documentació antiga degut a un incendi que hi va haver el 1868, juntament amb Santanyí i Andratx, i això ens priva de documentació anterior a aquesta època. Ara bé, això no ha estat obstacle per treure moltes coses de Porreres de l’Arxiu del Regne de Mallorca, això sí, has de gratar i gratar molt de temps, has de saber llatí i també has de dominar la tècnica paleogràfica, sinó no llegiràs un document. 

P.- Ha creat escola a Porreres? Hi ha cap historiador que hagi seguit les seves passes?

R.- No sé si he de dir aquesta paraula, no m’atreveixo a dir-la, però sí que puc dir que hi ha un grapat de persones que em tenen en compte com un precedent dins del camp de la historiografia porrerenca, i un altre grup de persones que no es dediquen a la recerca ni a escriure però de ben segur que els he fet veure l’interès que té el coneixement del passat per entendre moltes coses del present.