Xavi Seguí: “La cultura popular menorquina necessita ser present en el dia a dia perquè continuï viva”

Xavi Seguí, membre del Grup de Recerca Musicològica de Menorca (GREMe-IME), participa en la presentació de les reedicions de Cançons populars menorquines, de Francesc Camps i Mercadal, i Cançoner popular de Menorca (I), de Bep Cardona Truyol. Seguí analitza el valor patrimonial d’aquestes obres, la importància de preservar la tradició oral, la relació entre música i identitat col·lectiva i els reptes que afronta la cultura popular menorquina en l’actualitat.

P.- Quin valor tenen avui aquestes dues reedicions dins el panorama cultural de Menorca?

R.- D’entrada, qualsevol reedició d’obres d’aquestes característiques s’ha d’entendre com una molt bona notícia. Quan un cançoner es reedita, vol dir que no ha quedat com una peça de museu o com un llibre oblidat en una prestatgeria, sinó que continua despertant interès, que hi ha persones que el cerquen, que el volen consultar i que el consideren útil. Per tant, aquestes dues reedicions indiquen que la societat menorquina manté viu l’interès pel seu patrimoni musical i per la seva memòria col·lectiva.

També s’ha de tenir en compte que una reedició no és només tornar a imprimir un llibre. Sovint és una oportunitat per revisar continguts, actualitzar dades, corregir aspectes formals i incorporar nous materials que ajudin a contextualitzar millor l’obra. En aquest sentit, aquestes publicacions permeten reconnectar generacions actuals amb treballs de referència que expliquen una part essencial de la història cultural de Menorca.

En definitiva, el valor d’aquestes reedicions és doble: per una banda, recuperen obres fonamentals; per l’altra, demostren que encara avui existeix una necessitat social de conèixer i preservar la música tradicional de l’illa.

P.- Què representa la reedició de Cançons populars menorquines?

R.- Aquest volum correspon a la feina feta per Francesc Camps i Mercadal, conegut popularment com Francesc d’es Branc. La seva aportació va ser especialment valuosa perquè, a principis del segle XX, va tenir la sensibilitat i la intuïció de recollir un patrimoni que es transmetia oralment i que, per tant, corria el risc de desaparèixer.

Ell va recollir tonades i cançons molt vinculades al món rural, a la poesia popular i a les formes de vida tradicionals de Menorca. Això té molt de mèrit si es té en compte el moment històric: encara no existia una consciència generalitzada de la importància de documentar aquestes expressions culturals, i moltes vegades es consideraven simples manifestacions quotidianes sense valor acadèmic.

Posteriorment, anys més tard, el seu net, Xavier Riudavets Moll, va completar aquella tasca incorporant-hi la transcripció musical i les partitures. És a dir, no només es conservava la lletra o la referència de les cançons, sinó també la seva forma sonora.

Aquesta nova reedició arriba després de molts anys amb l’obra esgotada i la torna a posar a l’abast del públic actual, fet que la converteix en una eina molt valuosa tant per a investigadors com per a persones interessades en la cultura popular.

Francesc Camps va entendre molt prest que la tradició oral és fràgil. Les cançons, les tonades i els repertoris populars passen de generació en generació a través de la memòria i de la pràctica viva, però si es trenca aquesta cadena de transmissió, es poden perdre amb facilitat. Quan ell comença a fer aquesta feina, cap als anys 1911 i 1912, encara no s’havien desplegat grans iniciatives de recollida sistemàtica del cançoner popular en altres territoris propers. A Catalunya, per exemple, les grans missions del Cançoner Popular arribarien més tard.

Per tant, el cas menorquí té un valor especial perquè mostra que aquí ja hi havia una persona amb consciència patrimonial, capaç de veure que allò que semblava quotidià o domèstic era, en realitat, una part essencial de la identitat del poble. Això el converteix en una figura pionera i en una referència indispensable dins la història de la musicologia i del folklore de Menorca.

P.- Què aporta el Cançoner popular de Menorca (I) de Bep Cardona?

R.- El cas del Cançoner popular de Menorca (I), de Bep Cardona Truyol, és diferent però igualment important. Es tracta d’una obra molt més recent, publicada inicialment el 2007 segons explica Seguí, i que forma part d’un projecte més ampli.

Aquest treball amplia notablement el corpus de peces populars conegudes i documentades. És a dir, no només reprèn línies anteriors de recerca, sinó que les expandeix, ordena i actualitza. El volum inclou tonades folklòriques, cançons infantils, peces breus i repertoris diversos que formen part de la tradició musical menorquina.

Un dels aspectes més valuosos és que recull variants segons municipis. Una mateixa tonada pot canviar d’un poble a un altre, tant en la lletra com en la manera de cantar-la, i això és molt important des del punt de vista patrimonial.

A més, el fet que aquesta obra també s’hagi exhaurit en relativament poc temps confirma que hi ha interès real i sostingut per aquest tipus de publicacions.

P.- Quin valor tenen les referències discogràfiques que incorpora aquest segon cançoner?

R.- Tenen un valor enorme perquè connecten la recerca escrita amb la pràctica sonora real. Moltes vegades, quan una persona consulta un cançoner, hi troba la lletra, el context o fins i tot la partitura, però no sempre disposa d’una manera ràpida de sentir com sona aquella peça.

Les referències discogràfiques permeten precisament això: anar a cercar enregistraments existents i escoltar interpretacions concretes. Això és especialment rellevant en el camp de la música tradicional, on la interpretació, el ritme, l’ornamentació o la manera de dir les paraules són elements essencials.

Seguí recorda que Menorca ha tingut la sort de comptar amb grups i músics que han enregistrat repertori popular durant dècades. Gràcies a això, moltes cançons no només s’han mantingut oralment, sinó també fixades en suport sonor.

A més, Bep Cardona ha desenvolupat una feina molt important d’indexació i ordenació d’aquest material, cosa que facilita enormement la consulta posterior.

P.- Què expliquen aquests cançoners sobre la societat menorquina?

R.- Expliquen moltes coses. En primer lloc, mostren una gran riquesa i diversitat musical. No hi ha un únic tipus de cançó popular menorquina, sinó una gran varietat de gèneres, usos i temàtiques.

Hi trobam cançons infantils, que servien per jugar, educar o acompanyar moments de la criança; tonades de feina, vinculades a tasques agrícoles o quotidianes; cançons de festa, lligades a celebracions col·lectives; peces breus i satíriques; cançons relacionades amb el paisatge o amb la descripció del territori; i moltes altres formes.

Tot això ens parla de com vivia la gent, de quins moments compartien, de com es relacionaven, de quins espais ocupaven i de com expressaven emocions, humor, crítica o sentiments.

En definitiva, el cançoner és també una font històrica. Ens permet entendre la societat menorquina no només des de les institucions o els grans esdeveniments, sinó des de la vida quotidiana de la seva gent.

P.- És difícil treballar amb materials provinents de la tradició oral?

R.- Sí, perquè la tradició oral no és fixa ni uniforme. Una cançó que en un poble es canta d’una manera, en un altre es pot interpretar amb una melodia lleugerament diferent, amb una lletra modificada o amb una estructura distinta.

Seguí posa especial èmfasi en el cas de la música festiva de cada municipi, on aquestes variants són molt presents. Cada poble ha anat adaptant i fent seva part del repertori.

Això obliga els investigadors a ser molt rigorosos i curosos. No es tracta de decidir quina versió és “la correcta”, sinó de documentar les diferents formes existents i explicar-ne la procedència.

Per tant, la dificultat principal és precisament respectar aquesta pluralitat sense simplificar-la.

P.- Quin paper té la discografia en la preservació de la música tradicional?

R.- És fonamental. Segons explica Seguí, Menorca ha gaudit d’una situació relativament bona en aquest aspecte perquè hi ha hagut diversos grups i músics professionals que han treballat per difondre la música popular.

Això ha permès que moltes cançons es continuassin coneixent no només en festes, trobades o transmissions familiars, sinó també a través de discos i enregistraments.

Aquest procés és molt valuós perquè fixa interpretacions, facilita la difusió, desperta curiositat en noves generacions i permet que investigadors o aficionats puguin recuperar repertoris amb facilitat.

Encara que no tothom conegui l’origen exacte d’una peça o el seu context històric, moltes persones acaben identificant i fent seves aquestes melodies. La discografia ha estat clau perquè això sigui possible.

P.- Les noves generacions connecten amb aquest patrimoni?

R.- Seguí és clar: probablement cada vegada menys. Considera que, sobretot en franges més joves, el coneixement espontani de la cultura popular s’ha reduït. Això respon a dinàmiques globals de la societat actual, on les formes de consum cultural massiu tenen molt pes i deixen menys espai a les tradicions locals o al patrimoni transmès de manera comunitària.

Ara bé, també matisa que, comparada amb altres indrets, Menorca encara presenta una situació positiva. Continua havent-hi grups folklòrics als municipis, persones implicades i espais on aquesta cultura es manté viva. Per tant, no és una desaparició imminent, però sí una amenaça real que requereix atenció.

P.- Què es podria fer per apropar aquest patrimoni als joves?

R.- No hi ha una solució única ni senzilla, però Seguí apunta diverses línies clares. La primera és l’educació: la cultura popular ha d’entrar dins els espais formatius i no quedar relegada a activitats marginals o puntuals.

La segona és el suport institucional. Les administracions han de cuidar aquest patrimoni, impulsar-lo i dotar-lo de recursos. Seguí admet que això no sempre ha passat.

La tercera és l’activisme cultural i la presència social. La cultura popular ha de formar part del dia a dia, de les festes, dels carrers, de la programació cultural i dels espais de convivència.

I finalment també interpel·la els mateixos col·lectius i grups folklòrics: han d’estar oberts, renovar formats, dialogar amb les noves sensibilitats i facilitar que la gent jove hi trobi un lloc.

P.- Hi ha connexions entre la música popular menorquina i la d’altres territoris mediterranis?

R.- Sí, i moltes. Seguí afirma que és un camp que tot just es comença a estudiar amb més profunditat, però on ja es detecten nombroses coincidències.

Aquestes connexions es poden veure en instruments, en estructures rítmiques, en melodies compartides i en formes de cantar. De vegades una mateixa melodia apareix en llocs diferents amb lletres distintes.

Això evidencia que la Mediterrània ha estat històricament un espai d’intercanvis continus, i la música n’és una prova clara.

Per aquest motiu, quan s’organitzen jornades o espais de debat, sovint es convida especialistes d’altres territoris propers per comparar repertoris i continuar avançant en la recerca conjunta.

P.- Quins projectes de futur teniu en marxa?

R.- El projecte immediat és una Viquimarató impulsada conjuntament amb el Museu de Menorca i Amical Wikimedia.

L’objectiu és ampliar i millorar els continguts relacionats amb la música de Menorca dins l’ecosistema Wikipedia: música popular, música històrica, compositors, instruments, agrupacions, espais i persones vinculades al patrimoni musical de l’illa.

També tenen la mirada posada en el 2027, quan es compliran cent anys de diverses iniciatives vinculades al cançoner popular i a la seva recerca.

La voluntat és impulsar activitats commemoratives i continuar treballant perquè aquest patrimoni no sigui només memòria del passat, sinó una realitat viva i present.