La vegetació i els marges, bàsics per evitar el procés natural de l’erosió, segons una tesi presentada a la UIB
L’erosió és un procés natural que comprèn la meteorització, el transport i dipòsit de partícules de sòl. Aquests processos són essencials en els cicles geoquímics terrestres. No obstant això, els efectes in situ i ex situ de l’erosió són considerats una de les causes més importants de la degradació de la qualitat en ecosistemes terrestres i aquàtics, unes causes que ha estudiat en la seva tesi doctoral Julián García Comendador, presentada recentment a la Universitat de les Illes Balears.
Les característiques de la regió mediterrània estan marcades per relacions complexes entre variables naturals, humanes, biòtiques i abiòtiques. A més, una distribució de les pluges irregular, una estacionalitat marcada i les característiques fisiogràfiques del paisatge promouen respostes divergents en les taxes d’erosió i exportació de sediment.
En aquest context, la conca Mediterrània té els nivells d’exportació de sediment més elevats de tot Europa. A més, és considerada un punt crític de la dinàmica del canvi global, especialment pel que fa al canvi climàtic i als usos del sòl, la qual cosa podria fer augmentar els processos erosius. A escala de conca de drenatge, la transferència de sediments ocorre en vessants, entre vessants i canals o dins els canals. La informació sobre les característiques i contribucions de les fonts de sediment és un aspecte clau per dissenyar i implementar estratègies de control de l’erosió en conques de drenatge.
L’objectiu principal de la tesi doctoral de Julián García Comendador, defensada a la Universitat de les Illes Balears, és identificar processos d’erosió i transport de sediment en dues conques mediterrànies afectades per processos de canvi global, i millorar les tècniques actuals per determinar l’origen del sediment (és a dir, reduir incerteses, temps i cost), per implementar de manera òptima plans de gestió de conques de drenatge.
La Font de la Vila i el Fangar
Per això, el doctorand analitza la dinàmica hidrosedimentària i l’origen del sediment en dues petites conques de drenatge de Mallorca: la Font de la Vila (4,8 km2), afectada per incendis forestals i el Fangar (3,4 km2), afectada per canvis d’usos del sòl.
La combinació de la tècnica de traçat de sediments(sediment fingerprinting) i el monitoratge hidrosedimentari li ha permès d’avaluar-ne la dinàmica hidrosedimentària durant el període d’estudi.
A la Font de la Vila, els resultats manifesten una disminució gradual de les aportacions de fonts cremades al llarg del temps, mentre que al Fangar les aportacions de fonts de cultius dominaren durant tot el període d’estudi sense canvis substancials.
El rendiment dels sediments foren 6,3 t km2 a-1 i 4,5 t km2 a-1 per a la Font de la Vila i el Fangar, respectivament, uns índexs baixos en comparació amb altres conques mediterrànies. Això ho atribuí principalment a la litologia calcària, els usos del sòl (al Fangar), la recuperació de la vegetació (a la Font de la Vila) i a la presència de terrasses agrícoles.
L’ús de paràmetres de color com a traçadors fou avaluat amb èxit en les dues conques, la qual cosa en confirma la idoneïtat com a traçador ràpid i econòmic, fins i tot en conques afectades per incendis. A més, les fortes correlacions entre les mesures preses amb un espectroradiòmetre i un escàner fan que el color sigui un traçador molt accessible per emprar-lo en plans de gestió.
Els resultats que presenta aquesta tesi són rellevants i esdevenen un avanç en l’optimització de la tècnica de traçat de sediments. També queda demostrat que la combinació de monitorització hidrosedimentària i el de traçat de sediments és ben útil per als plans de gestió integrada de conques de drenatge mediterrànies.