Ara llegint
L’albatros, l’au que habita on els països no hi tenen jurisdicció

L’albatros, l’au que habita on els països no hi tenen jurisdicció

Un estudi internacional amb participació de l’IMEDEA (CSIC-UIB) confirma que els albatros, les aus més amenaçades de tot el món, passen el 39% del temps en llocs on cap país no té jurisdicció 

Aquest fet representa una falta de protecció legal per conservar les poblacions d’aquests ocells marins i serà decisiu millorar la governança dels territoris d’alta mar i aplicar sense excepcions els tractats de protecció vigents avui en dia.

Aquesta és una de les principals conclusions d’un estudi publicat a la revista Science Advances, en el qual participen investigadors de prop de seixanta centres i institucions de tot el món, entre les quals l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB).

Els albatros i els grans petrells formen part de l’ordre d’ocells marins dels procel·lariformes, amb 124 espècies distribuïdes per tots els oceans. Prop de la meitat d’aquestes espècies estan en perill d’extinció a causa de la introducció d’espècies invasores en les colònies de cria, la captura accidental en pesqueres, la sobrepesca, la contaminació lumínica, el canvi climàtic o la pol·lució. A més, les estratègies vitals d’aquests ocells marins (cicle de desenvolupament molt llarg, maduresa sexual endarrerida, baixa fecunditat, fidelitat als llocs de cria, etc.) els fan extremadament vulnerables a aquestes amenaces, tant a la mar com a terra ferma.

«Actualment, un dels ocells marins més perjudicats per l’impacte de l’activitat pesquera és la baldriga baleàrica o virot petit (Puffinus mauretanicus), una espècie endèmica de la Mediterrània i classificada en perill crític d’extinció per la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (IUCN)», detalla el catedràtic Jacob González-Solís, membre del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB.

En el treball que avui ha donat a conèixer la UIB, els experts han seguit per telemetria un total de 5.775 individus de 39 espècies d’ocells procel·lariformes, en diferents continents i mitjançant geolocalitzadors o GPS tan diminuts que en alguns casos pesen menys d’un gram. Els resultats mostren que aquests ocells marins es desplacen regularment a regions d’alta mar on cap nació no en pot garantir la conservació de manera adequada.

«Avui en dia, els ocells marins com els albatros són els grans rodamons», comenta l’investigador Martin Beal, autor principal del treball. «Ara bé, aquest increïble estil de vida els fa molt vulnerables a les amenaces en àrees marines on la protecció legal és insuficient».

Segons la coautora Maria Dias, de BirdLife International, «les interaccions negatives amb les pesqueres són particularment greus en les aigües internacionals perquè hi ha menys control de les pràctiques de la indústria i del compliment de la normativa. A més, al marge de les espècies de peixos, actualment no existeix un marc legal global per abordar la conservació de la biodiversitat en alta mar».

Protegir els ocells marins més enllà de les fronteres

Millorar la gestió de les poblacions reproductores de cada país i la governança dels territoris d’alta mar serà imprescindible per preservar les poblacions d’albatros i petrells en el futur. El Regne Unit, França, Nova Zelanda, Austràlia i Sud-àfrica són els països que concentren la major riquesa d’espècies reproductores d’albatros i de petrells. Espanya també té una posició destacada en aquest rànquing —la novena— i especialment per les àrees reproductores decisives per a aquestes espècies a les illes Balears i Canàries.

«A escala global, caldrà fer valer els tractats i les directrius actuals els fòrums internacionals, com la Convenció sobre Espècies Migratòries (Convention on Migratory Species,*CMS), l’Acord sobre la conservació d’albatros i petrells (Agreement on the Conservation of Albatrosses and Petrer, ACAP), o la Comissió per a la conservació dels Recursos Marins Antàrtics (Comission for the Conservation of Antarctic Marine Living Resources, CCAMLR), així com continuar desenvolupant acords internacionals sobre la conservació i l’ús sostenible de la biodiversitat biològica marina, més enllà de les jurisdiccions nacionals», indica Jacob González-Solís. El full de ruta per millorar la conservació d’ocells i petrells també apunta a la necessitat de potenciar tractats bilaterals entre països tan distants com el Japó, Austràlia i Rússia, amb la finalitat de garantir que les espècies que migren a través de les jurisdiccions d’aquests països rebin la protecció necessària durant tot el cicle vital.

De la Mediterrània fins a Namíbia o el Brasil

L’equip de la UB-IRBio s’ha centrat en el seguiment remot de la baldriga cendrosa de la Mediterrània o virot gros (Calonectris diomedea), la baldriga cendrosa de l’Atlàntic (C. borealis) i la baldriga de Cap Verd (C. edwardsii), uns ocells marins que es reprodueixen en els arxipèlags de les Balears, Canàries i de Cap Verd, respectivament. «La conservació d’espècies tan amenaçades com la baldriga balear dependrà fonamentalment de la bona gestió de les administracions balears, catalanes i espanyoles, però també dels països on es desplacen aquests ocells fora de l’època reproductiva, en concret, França i Portugal», detalla el professor Raúl Ramos (UB-*IRBio).

«A més, els exemplars de baldrigues que es reprodueixen a les illes Balears i Canàries tenen les àrees d’hivernada enfront de les costes del Sàhara Occidental, el Brasil, Namíbia o Sud-àfrica, entre altres països. Per garantir-ne la supervivència, és fonamental que aquests països també es comprometin a protegir-les mentre es trobin en el seu territori jurisdiccional», recorda l’investigador. Actualment, Espanya és signatària dels acords internacionals impulsats per la CMS, l’ACAP i el CCAMLR. A més, també és un país compromès amb el Pla d’acció per minimitzar la captura accidental (Unió Europea, 2012), la Política Comuna de Pesca i les Estratègies Marines, la Convenció per a la Protecció del Medi Ambient Marí de l’Atlàntic Nord-Est (OSPAR), i les directrius de les organitzacions regionals de pesca (RFO), que inclou la Comissió General de Pesca de la Mediterrània (CGPM).

«No obstant això, malgrat saber que la pesquera del palangre és actualment la principal responsable del declivi de les baldrigues balear, cendrosa i mediterrània, les pesqueres que operen en territori espanyol encara treballen sense cap regulació que obligui els pescadors a minimitzar les captures accidentals de baldrigues i altres ocells marins», alerten els experts.

Foto: Víctor París / UIB

@Foravila_IB
#Foravila

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt