Un estudi amb participació balear planteja que la reinundació del mar d’Aral podria evitar grans emissions de CO2

La restauració parcial del mar d’Aral, considerat un dels desastres ambientals més greus del segle XX, podria convertir-se també en una eina de lluita contra el canvi climàtic. Així ho conclou un estudi publicat a la revista Science, liderat pel Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC) amb la participació de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB), que identifica el llit dessecat de l’antic llac com un important reservori de carboni encara per preservar.

La investigació revela que, tot i les enormes emissions ja produïdes des que el mar d’Aral va començar a assecar-se als anys seixanta, una part molt significativa del carboni continua enterrada sota els sediments. Segons els científics, recuperar una part de la làmina d’aigua podria evitar l’alliberament de 605 megatones de diòxid de carboni (CO₂), una quantitat equivalent a prop de tres anys de les emissions actuals de gasos amb efecte d’hivernacle generades per l’activitat humana a Espanya.

Els autors sostenen, a més, que aquesta reducció potencial d’emissions podria traduir-se en un valor econòmic considerable als mercats voluntaris de carboni, amb uns ingressos estimats d’entre 3.600 i 18.000 milions de dòlars en forma de crèdits de carboni.

D’un dels llacs més grans del món a un desert salí

El mar d’Aral va ser durant dècades el quart llac més extens del planeta. La seva desaparició va començar a partir dels anys seixanta, quan els principals rius que l’alimentaven van ser desviats per impulsar grans projectes de regadiu a l’Àsia Central.

Aquella transformació va provocar una dràstica reducció de la superfície d’aigua i la conversió del seu fons en un immens desert salí, amb conseqüències devastadores per als ecosistemes, la pesca, el clima local i les comunitats que depenien del llac.

Ara, la nova investigació posa de manifest que aquesta catàstrofe ambiental també ha tingut un impacte fins ara poc estudiat: l’alliberament massiu de carboni acumulat durant milers d’anys als sediments del fons marí.

Més de 700 megatones de CO₂ ja han estat alliberades

Els investigadors calculen que els sediments exposats després de la regressió del mar d’Aral han emès 748 megatones de CO₂ a l’atmosfera des del 1960. Aquest procés es produeix perquè, quan els sediments deixen d’estar coberts per l’aigua, la matèria orgànica que contenien comença a descompondre’s i el carboni torna a l’atmosfera en forma de diòxid de carboni.

Malgrat aquestes emissions, els científics han identificat un important volum de carboni que encara roman enterrat sota l’antic llit del llac. Segons expliquen, mantenir aquests sediments coberts d’aigua impediria que continuessin degradant-se i convertiria aquest reservori en una eina de mitigació climàtica.

L’investigador del CEAB-CSIC i autor principal de l’estudi, Rafael Marcé, assegura que “sota el mar d’Aral hi ha un autèntic tresor de carboni”. Si els sediments continuen exposats, aquest carboni seguirà escapant cap a l’atmosfera; en canvi, la reinundació podria transformar-lo en part de la solució davant l’emergència climàtica.

Per la seva banda, la investigadora del CEAB-CSIC Núria Catalán destaca que la desaparició dels grans llacs no és només un problema hidrològic o ecològic, sinó que també altera profundament el cicle global del carboni, un aspecte que fins ara havia estat poc incorporat als balanços climàtics.

Una oportunitat també des del punt de vista econòmic

L’estudi defensa que la restauració del mar d’Aral no s’hauria d’analitzar únicament des de la perspectiva dels elevats costos que comporta, sinó també pel valor econòmic dels serveis climàtics que podria proporcionar.

Prenent com a referència els preus del mercat voluntari de carboni de l’any 2024, els investigadors estimen que les emissions evitades podrien generar entre 3.600 i 18.000 milions de dòlars en crèdits de carboni negociables. Aquest mecanisme podria contribuir a captar finançament internacional i millorar la viabilitat econòmica dels projectes de restauració.

Els autors també han analitzat escenaris realistes de recuperació del llac. Segons els seus càlculs, una inversió d’uns 9.700 milions de dòlars destinada a millorar la gestió dels recursos hídrics —mitjançant una major eficiència dels regadius, l’optimització de les infraestructures de transport d’aigua i una millor coordinació entre els països de la conca— permetria recuperar aproximadament el 50% de la superfície que tenia el mar d’Aral el 1960. Aquesta restauració podria generar uns 323 megatones equivalents de CO₂ en crèdits de carboni.

Un model aplicable a altres grans llacs

Els investigadors adverteixen que la recuperació completa del mar d’Aral continua sent un enorme repte tècnic, social i polític. No obstant això, consideren que el finançament climàtic pot esdevenir un element clau si es combina amb polítiques de cooperació internacional, una millor gestió de l’aigua i objectius de restauració ambiental.

L’estudi també assenyala que el cas del mar d’Aral no és únic. Altres grans masses d’aigua continentals que pateixen processos de dessecació, com el Gran Llac Salat dels Estats Units, la mar de Salton, el llac Urmia, el llac Txad o la mar Càspia, podrien experimentar dinàmiques similars pel que fa a les emissions de carboni.

Participació de l’IMEDEA

La recerca ha comptat amb la participació de l’investigador Joan Pere Casas Ruiz, de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB), dins d’un ampli equip internacional integrat per centres de recerca i universitats d’Europa i l’Àsia Central.

El treball forma part del projecte DryingLake, que investiga com la desaparició de llacs i zones humides altera el cicle global del carboni. Les conclusions es basen en una expedició científica desenvolupada l’any 2022 i en l’anàlisi combinada de sediments, mesures directes dels fluxos de CO₂, imatges de satèl·lit, biomassa vegetal i fotogrametria amb drons. Segons els autors, es tracta de l’avaluació més completa realitzada fins ara sobre el paper dels grans llacs dessecats en el balanç mundial de carboni i posa de manifest que els seus efectes climàtics es prolongaran durant dècades si no s’actua.