A “Sa Nostra”, in memoriam
Corria el mes de gener de l’any 1991 quan vaig tenir la sort de poder entrar a fer feina a Sa Nostra com a xofer del Director General Don Carlos Blanes. Una sort que mai haguera pogut imaginar. Fer feina a Sa Nostra. El somni de qualsevol persona que pretengués un futur segur i benestant. El gaudi de poder estar fent feina durant anys amb Don Carlos Blanes, fou una escola diària. Una persona íntegra que desenvolupà la seva tasca professional amb una dedicació i entrega fora mida. Respectava i era respectat. Era un home que es vestia pels peus i la seva paraula, era la paraula d’un senyor. Era la paraula de la persona que va fer gran, molt gran, aquella entitat que fou nostra, Sa Nostra. Mai cap empleat va trobar la seva porta tancada, tant a títol professional com personal. En puc donar fe. Va ajudar a tots el que ho vàrem necessitar. Tenia un sentit de la justícia mai vist.
Passaren els anys i es va jubilar i jo vaig canviar de feina dins la mateixa empresa. M’aixecava els matins per anar a fer feina ple de goig, amb ganes i il·lusió. Anava a Sa Nostra que era la de tots. Era nostra. Com jo, tos els empleats ens sentíem els colors. Érem una gran família.
Seguiren passant els temps i de Sa Nostra passarem a pertànyer a BMN (en aquesta època ja em vaig acollir a un ERE), després Bankia i ara CaixaBank. Amb tot, han passat 10 anys. Lluny queden els bells records dels temps del tracte directe amb el client. Lluny queden els temps en que la paraula d’un empleat a un client valia mes que la signatura d’un notari. Lluny queden tantes coses… Sí, tanques coses que quan aquests dies he anat seguin les notícies he estat trist, molt trist i, com jo, els meus companys que gràcies a Sa Nostra avui tenim ca nostra.
Quan han arribat a les meves mans aquestes fotografies, (prego al seu autor que em perdoni per emprar-les però no sé quin és el seu nom i no li he pogut demanar permís) m’ha entrat una angoixa molt mala d’empassar. En pocs instants m’han vingut al cap tants bons records, tantes coses per les que puc donar gràcies: una feina, amics, companys, clients, superació, oportunitats… I avui i ara, sols podem dir que aquest ja és el final que els que fórem, tant clients com empleats de Sa Nostra, mai haguéssim volgut. Nosaltres sabem ben bé perquè.
Manco mal que Don Carlos Blanes no ho ha vist ni viscut perquè el pobre haguera mort de pena. Descansi en pau Sa Nostra i també el meu record més coral per Don Carlos Blanes Nouvilas.
Avui és un dia trist, molt trist.