Un altre Salpàs

En aquestes dates quaresmals pareix que, de bell nou, s’hi escau fer una aturada per endinsar-nos en una reflexió personal que ens allunyi les pors vers l’autocrítica.

Aquest stop potser dugui a una llarga desfilada de records, com llargs eren els actes que antany l’Església organitzava les set setmanes de dejunis i abstinències. Esglésies plenes de gom a gom, misses a tota hora, sermoners damunt la trona, capellans dins els confessionaris, quaranta hores, ciris, domassos, conventuals, processons… amb el batec constant de les campanes o de les massoles.

Era un temps en què les dones feien acte de presència amb el vel negre com el betum i per assegurar-se de poder seure, un gran nombre hi anava amb la cadira plegadissa.

Avui en dia, ja no en queden de dones amb vels ni amb cadires plegadisses. Ja ningú de les novelles generacions ho recorda. Costumismes, que pels majors varen suposar cosa normal, formant part del nostre viure senzill de tots els dies, actes i escenes com el Salpàs.

El Salpàs consistia en anar a beneir totes les llars. El Dissabte Sant eren visitades les cases del poble, i a les de foravila els dies posteriors a Pasqua. Ja feia uns dies que les madones havien emblanquinat i fet una neteja general, sobretot a dins l’entrada i carrerany. Tenien un o dos ciris preparats, que encenien quan arribava el capellà, el qual amb ruquet i estola deia amb to solemne: “Pau en aquesta casa i a tots els seus moradors”, abans de resar unes breus oracions. Uns escolanets eren portadors del poalet d’aigua beneïda i una panera, per posar-hi les atencions rebudes de les possessions.

Però, “tot passa i defalleix, tot mor i es trasmuda”.

Es veu la necessitat de mantenir les cases netes i amb ordre, perquè sinó el viure-hi es faria insuportable.

Ara, les imatges són diferents i tots els costums han sofert un arraconament o una trabucada espectacular. Doncs, és innegable que avui es cerca la veritat i es pensi que potser arribi el dia que, després de tanta de bauxa i desviaments de camí, ens adonem que estimar és l’única veritat, l’única carta que arriba al seu destí, encara que dugui l’adreça mal posada.