Alfàbia, sense portes*
A la fascinant, pels seus paratges, Serra de Tramuntana, crípticament sembla que hi ha indrets predestinats, la força de l’home intransigent, sobre la natura tan dolça i amable. La bellesa sempre n’és la víctima.
La Serra d’Alfàbia és un sector de la gran Serra de Tramuntana, amb el cim, 1.068 metres de màxima altitud, absolutament obert a l’infinit, aquesta vaguetat blavosa que, en distintes èpoques de la història de la humanitat, diferents creences han volgut omplir de potències divines, algunes juganeres, altres terribles. Aquest cimal que separa la vall de Sóller de la vall d’Orient, ficada la seva pètria punta en aquesta indefinició que fa la volta celest, allà on les boires i els vents, els llamps i els trons, són lliures… Qui gosaria posar portes a un cim que guaita sobre l’horitzó? Qui s’atreviria a col·locar portes a una cúspide que mira el futur? Allà dalt de tot, fregant el cel, ni les deixalles del Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició tancaren aquella via de fuita. Tot cim d’una serra com la de Tramuntana, tan carregada d’encís i de misteris, a més dels geològics és, al manco per l’esperit sotjador, un accés a la llibertat lluminosa.
Però més avall, més a ran de les persones, víctimes uns i botxins els altres, a la possessió d’Alfàbia, a baix del Coll de Sóller, al portal de pedra roja, les grans portes, que són recobertes d’unes planxes de bronze clavetejades, eren les portes de la casa de la Inquisició de Ciutat, traslladades i muntades allà al segle XIX, quan l’edifici de la Inquisició fou esbucat. Fi d’un malson.
Clar que una cosa és la possessió d’Alfàbia i l’altre el cim d’Alfàbia, però l’homofonia i la proximitat, en certes avinenteses, serven jocs més que esotèrics. Les portes de la Inquisició no tancaren el cim, però pel seu significat de tortura i mort, varen fer estremir tota la serra. Tancaren deixant-lo dins o defora, sempre és difícil saber a quina banda la llum és més clara, un passat que no hauria d’haver passat.
Veritat que el temps històric, i l’oratge i les pluges, i el sol i els vents -la natura és més sàvia que l’home- han rentat i tornat a rentar aquelles maleïdes portes clavetejades. Han perdut la biografia.
Ara, Alfàbia, amb aroma d’herbes pels camins, mira amb dignitat la màxima altura de la Serra d’Alfàbia, establint un entreteniment entre la llibertat individual i el brillant cel, dimensió immensa que, sense voler, dibuixa l’indibuixat horitzó de l’ésser humà. Alfàbia sense portes, sempre serà una senda d’evasió.
*Aquest article fou publicat l’any 2009, però pel seu interès el tornem a publicar.